26 de febr. 2013

A PROPÒSIT DE MR. NOBODY


No som ningú abans de prendre una decisió, després, en funció de les circumstàncies i de la pròpia decisió, construirem pas a pas la nostra vida. Però, fonamentalment, serem a partir del transcendental moment en que decidim, paral·lelament deixem un món de vides a les que haurem renunciat.

Aquesta és la meua conclusió després d'haver vist la  magnífica pel·lícula del director i guionista belga Jaco Van Dormael. En la meua opinió, Mr. Nobody està construïda sobre sòlides bases teòriques que podrien remuntar-se fins i tot a alguna de les interpretacions de l'experiment imaginari concebut pel físic austríac Erwin Schrödinguer, convidant a reflexions més que interessants. Aquesta vocació científica de Jaco Van Dormael es evident des del principi, car la pel·lícula comença amb l'experiment d'un colom que acciona una palanca, i així, obté llavors per menjar. D'aquesta forma, com ho farien la majoria dels éssers vius, associa accionar la palanca amb la recompensa. Més endavant un temporitzador fa que el colom puga accedir al menjar cada vint segons; així, si el colom estava aletejant en eixe moment, ho continuarà fent, convençut que el seus actes tenen una influència decisiva en el que passa. Amb aquest experiment explica la superstició en un món atzarós en el que res està predeterminat.

El cartell resumeix perfectament el leitmotiv del llargmetratge. Nemo Nobody, quan és un xiquet, agafat de la mà de cada un dels seus pares, i havent d'escollir entre quedar-se amb el seu pare o pujar al tren que  agafa la seua mare. També cal destacar la fantàstica interpretació de Jared Leto en les diferents vides que li tocaran viure a eixe xiquet en funció de la seua decisió. L'atzar i l'efecte papallona es converteixen en elements determinants de cada un dels seus actes, i el director ho explicita des del principi fent referència a les cultures orientals de forma molt didàctica i gens pretensiosa.

La pel·lícula està narrada per Nemo Nobody de vell en un món futur on ell és l'últim mortal que pot morir per causes naturals. El guió comença a jugar amb l'espai i el temps, però sempre de forma molt divertida i suggeridora, sense caure en pretensions que perjudiquen al conjunt o artificiositats vàcues que es queden amb això i allunyen a l'espectador de la temàtica i l'estètica de la narració audiovisual. El més tonificant es deixar-se portar i participar de la confusió que el protagonista pateix en un principi. A mesura que avança el metratge anirem encaixant, sense massa dificultat, totes les peces del trencaclosques.

També cal destacar la meravella visual que aconsegueix el director amb una planificació que arrebossa bellesa en cada un dels seus plans. Planificació que es sustenta en un ritme dinàmic i divertit que minimitza els perills de la proposta narrativa, estructurada en salts espai-temps, fins anular-los. En definitiva, es tracta d'una pel·lícula altament recomanable.


Especial menció es mereix la banda sonora creada per Pierre van Dormael. La música abriga el to reflexiu, i al mateix temps divertidament dinàmic, de la pel·lícula; i acompanya a l'espectador en aquesta dissecció de vies de tren que es confonen al principi, però, que s'aclareixen a mesura que anem coneixent les vides possibles de Mr. Nobody.

Finalment, respecte a la selecció de la resta de la música que completa les peces creades per Pierre Van Dormael, he de dir que estan molt encertades, car complementen el missatge que se'ns transmet de forma molt suggeridora. Per exemple, podem trobar Gnossienne No. 3 de Erik Satie o el Op. 50 de Gabriel Faure Pavane, d'una banda, o la mítica Mister Sandman interpretada per les Chordettes i la meravellosa Everyday de Buddy Holly, d'una altra, en moments especialment remarcables.

Sense desgranar més de les claus d'aquesta fantàstica pel·lícula, acabaré diguen que em sorprèn molt gratament l'ús de la cançó Where is My Mind dels Pixies en una de les escenes de la relació entre Nemo Nobody i Anna (una de les tres dones que determinen substancialment les conseqüències de les distintes eleccions preses per Mr. Nobody).


Gràcies molt especials M per les teues reflexions i el teu impagable temps.

21 de febr. 2013

HURT: POT UNA VERSIÓ SUPERAR L'ORIGINAL EN LES MANS DE JOHNNY CASH?

Potser només és una qüestió de devoció per Johnny Cash, però la veritat és que, si he de contar els pèls que se'n posen de gallina, aquest Hurt en la veu de Cash sona superior. Probablement és una pura sensació, però... Què és la música si no?

El Hurt original mira que sona enigmàticament bé:


Però la versió de Johnny Cash em travessa la pell i m'arriba fins la profunditat de l'ànima:


 "... Jo també, Johnny, jo també, no és més que la mateixa vella història..."

I hurt myself today
to see if I still feel
I focus on the pain
the only thing that's real
the needle tears a hole
the old familiar sting
try to kill it all away
but I remember everything

what have I become?
my sweetest friend
everyone I know
goes away in the end
and you could have it all
my empire of dirt

I will let you down
I will make you hurt

I wear this crown of thorns
upon my liar's chair
full of broken thoughts
I cannot repair
beneath the stains of time
the feelings disappear
you are someone else
I am still right here

what have I become?
my sweetest friend
everyone I know
goes away in the end
and you could have it all
my empire of dirt

I will let you down
I will make you hurt

if I could start again
a million miles away
I would keep myself
I would find a way

(... To Be Continued)

19 de febr. 2013

UNA MIRADA PERSONAL: TRES DÈCADES DE DINOSAUR JR EN 3 CANÇONS

Ja han passat vint anys des que vaig escoltar a Dinosaur Jr per primera vegada a principis dels noranta. En aquell moment l'accés a la música no era el que existeix ara, i per a un xaval de tretze anys encara era més difícil . Tanmateix, vaig tindre la sort, a pesar de viure en una comunitat molt xicoteta, de conèixer gent amb inquietud musical, i així va ser com, entre d'altres, va caure a les meues mans l'àlbum Bug de Dinosaur Jr.

Aquest disc era el segon que publicaven en la seua carrera que dura ja tres dècades d'activitat quasi continuada, car la banda va parar des de 1997 a 2005. Formada a principis dels vuitanta en Amherst (Massachusetts) per J Mascis, Lou Barlow i Murph, durant aquesta primera dècada d'existència va publicar tres discs: Dinosaur (1985), You're Living All Over Me (1987) i Bug (1988).


La combinació de distints elements en la seua música és sensacional des del moment en que aconsegueixen sonar com una massa ben treballada i molt consistent. Així, podem trobar la distorsió dels grups més experimentals dels vuitanta com els propis Sonic Youth, la intensitat i l'actitud del punk i el hardcore, i tot perfectament combinat amb una revisió exquisida dels clàssics dels seixanta i setanta. Aquesta última característica es pot trobar especialment en la veu de J Mascis que li dóna forma definitivament a la personalitat del grup i que tantes vegades ha estat comparada amb Neil Young; i tot plegat, sense deixar d'al·lucinar amb el so de la seua guitarra que, amb el temps, és igualment una autèntica marca d'identitat. Sens dubte, aquests tres discs van influir profundament en tota l'escena underground del moment i posterior.

És la dècada de les ràdios universitàries i els segells independents en la que es cuinava i anticipava el so, des del underground, que les majors i la MTV popularitzarien en els noranta.  

D'aquesta primera dècada, ja que Bug va ser el primer disc que vaig escoltar, no puc més que detindrem en la cançó que l'enceta perquè va suposar per a mi una autèntica revelació musical (en la meua etapa pre-adolescent juntament amb el Bossanova dels Pixies i Daydream Nation de Sonic Youth), des del mateix moment en que l'agulla va fer sonar els primers acords de la guitarra de J Mascis i començà Freak Scene.



La primera meitat dels noranta, en la que Dinosaur Jr va publicar els seus quatre àlbums següents, va estar totalment marcada per la personalitat de J Mascis que va prendre el control absolut de la banda. De fet, en Green Mind (1991) Lou Barlow ja ha deixat la banda per a dedicar-se a Sebadoh, i J Mascis grava totes les guitarres i el baix, inclosa la bateria tret de tres cançons en les que toca Murph. En Where You Been (1993) toca per última vegada la bateria Murph fins al 2007, i s'incopora al baix Mike Johnson. En Without a Sound (1994) J Mascis, amb Murph ja fora de la banda, es fa càrrec de gravar totes les bateries, i el disc conta amb la col·laboració de la mítica Thalia Zedek (encara recorde com no parava de sonar la fantàstica Feel The Pain en tots els llocs, i que dir del mític vídeo del golf dirigit per Spike Jonze). L'any 1997 va produir el seu disc més eclèctic, Hand It Over, incorporant formes del folk rock. Així, J Mascis introdueix arranjaments de corda i vent, declarant en una entrevista per a la revista Magnet, l'any 2007, que aquest és el seu disc preferit de tots els que va gravar per a les majors en aquesta etapa dels anys noranta en la que la Dinosaur Jr va gaudir de grans èxits comercials.


 
És la dècada en la que la independència és absorbida per les majors que aconsegueixen grans beneficis d'aquell so que es va fraguar en el underground de la dècada anterior.

D'aquesta segona dècada, recorde que en l'institut em van passar el disc Where You Been (com ja em va passar anteriorment vaig començar pel segon), i efectivament, des de la primera escolta Out There ja em va posar els pels de punta.



L'any 2007, després d'una dècada sense publicar cap disc, Dinosaur Jr va tornar amb la seua formació original per a gravar Beyond. El retorn no podia ser més afortunat. Es tracta d'un àlbum poderós, pura vitamina per al cos, totes les cançons desborden frescor pels quatre costats. Quan vaig sentir el disc no em podia creure que un retorn, tan mal acostumats com ens tenien altres bandes, podia resultar tan genial. El magnífic retorn es consolidà amb Farm, l'any 2009, que es converteix, de nou, en un dels seus millors àlbums de la seua carrera (si és que en tenen algun que no siga excel·lent). L'any 2012 van gravar el seu darrer disc fins avui, I Bet on Sky, una altra joia que sumar a la impecable trajectòria d'aquest clàssic viu que és Dinosaur Jr.



És la dècada en la que la popularització d'internet ha canviat la forma de consumir la música, l'accessibilitat i, en gran mesura, la forma de digerir-la. Ja res sorprèn -tret d'honroses excepcions és clar-, i la música, com un element cultural imprescindible més de la nostra societat, es veu també abocada a un moment d'incertesa on el canvi de les estructures vigents és un fet absolutament inevitable.

Finalment, d'aquesta dècada crec que em detindré, pel seu riff de guitarra tan tonificant, en la primera de l'últim disc editat fins ara, Don't Pretend You Didn't Know.


13 de febr. 2013

THEY CAN'T TAKE AWAY OUR MUSIC!!!!!

Era molt xicotet quan, resbuscant en la falsa de la meua avia, vaig trobar els singles que s'havia comprat el meu pare quan era adolescent. Entre ells estava They Can't Take Away Our Music, single que va gravar Eric Burdon amb la banda crossover War que fusionava meravellosament tots els estils de música negra del moment (principis dels setanta).

Junts, com a Eric Burdon & War, crec que només van gravar dos àlbums: Eric Burdon Declares "War" de l'any 1970 i The Black-Man's Burdon de l'any 1971. La cançó referida pertany al segon en el que també versionaven Paint it Black dels Rolling Stones i Nights in White Satin dels Moody Blues. Pura sofisticació soul. Això crec jo al menys. No sé si condicionat pel moment o per la qualitat real del disc doble (format en el que es va editar). També cal dir que la psicodèlia està més que present. Beautiful New Born Child és una prova més que evident. M'encanta quan comencen els chorus gospel animant el ritme lisèrgic d'aquesta cançó.

El cas és que la cançó que tanca aquest segon disc, They Can't Take Away Our Music, es va convertir en el meu crit de guerra adolescent. I tot plegat gràcies al single trobat en la falsa d'aquella casa a la que ja mai podré tornar a rebuscar. En aquell moment, quan les coses venien mal donades, pensava: això mai ho podran fer, mai ens podran prendre la música. Això ja seria massa. Fos qui fos. I és que la música sempre estarà fora del seu abast perquè la guarde en un lloc molt sagrat. 

Després d'un bon grapat d'anys, des de que vaig oficialitzar el meu propi himne desesperat, ho seguisc pensant igual: MAI ENS PODRAN PRENDRE LA NOSTRA MÚSICA!!!! I no sé si servirà de res, però em fa sentir molt, però que molt bé, cantar: THEY CAN'T TAKE AWAY OUR MUSIC!!!!.

 There's a feeling shared today
By the people whose freedom
Has been taken away

And as in the past
When times were wrong
The common folks
Come together in song

How will we win
With what will we fight
We hope with this song
Our world we will unite

Oh, there's one thing that I'm sure
It's so proud and it's so pure
And it comes from deep within
It's got no hair, it's got no skin

As we travel far and near
We bring the world for you to hear
And the message that we bring
Is alive in the word we sing

And no matter how it make you feel
We got something they can't steal

No, they can't, no, they can't
No, they can't take away our music
No, they can't, no, they can't
No, they can't take away our music

In the ghetto, it gets cold
But we've got something
To warm our souls
Like the blanket of our fate
Keeps us covered when we shake

Though they take our brother's live
And deny his given right
Yes, the message will be heard
As the four winds spread the word

And our spirit, they can't break
Cause we got power to communicate, yeah

No, they can't, no, they can't
No, they can't take away our music
No, they can't, no, they can't
Say they can't take away our music

Lord, no, they can't, no, they can't
Hey, they can't take our music
Music, music, sing it for me
Sing it for me, sing it with me

(They can take away our lives)
Come on, come on
(But they can't take our music)
Music is yours and music is mine
Is mine, is mine, is mine

(They can take away our lives)
There was a lady one day
I bet you don't know her name
(But they can't take our music)
Do you remember Billie Holliday
Billie Holliday sang the blues

(They can take away our lives)
She may be dead but she's alive today
(But they can't take our music)
Do you remember Charlie Parker
Sing the blues, sing the blues
Sing the blues

(They can take away our lives)
Jimi Hendrix, Sammy Cooke
Elmore James play the blues
For you, they played
It's all for you, yeah
(But they can't take our music)

Music is yours, it's mine
It's yours, sing it now
(They can take away our lives)
It made me laugh and it made me cry
(But they can't take our music)
Crying, crying, little baby Janis
Cried for you, yeah

(They can take away our lives)
Remember Jimi Hendrix too, Lord
(But they can't take our music)
Sam Cooke now put his message in
My book, my book, it's your book
It's everybody's book

(They can take away our lives)
Music is fine, music is all right
(But they can't take our music)
All right with me, yeah

Come on, come on
Sing it for me, sing it for me
(They can take away our lives)
Sing it for me, sing it just
Everybody, come on
(But they can't take our music)

Get up on your feet now and
Stomp your feet, clap your hands
(They can take away our lives)
Sing it to your man, sing it to your woman
Sing it to your baby, sing it to the sky
(But they can't take our music)

Sing it to the air, sing it to the ground
Sing it to the Earth, my, my, my, my
Come on (they can take away our lives)
They can't take it away
They can't take it away
(But they can't take our music)
  I en directe sona així:  

12 de febr. 2013

EL PAPA, EL PP I ELS 5 PENEDIMENTS MÉS FREQÜENTS ABANS DE MORIR

El passat dia 9 de gener publicava el diari Ara en la seua web una notícia sobre la infermera australiana Bronnie Ware que ha saltat a la fama amb un llibre que explica quins son els penediments més freqüents en el moment abans de morir:

1. Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la meva pròpia vida, i no la que esperaven els altres. És el penediment més freqüent, segons explica Ware. Quan s'acosta la mort, la gent s'adona que no ha complert els seus somnis i ha d'assumir que ha estat per decisions que ells mateixos han pres o han deixat de prendre.

2. M'agradaria no haver treballat tant. És el penediment de tots els homes, que lamenten no haver estat prou pels seus fills quan eren petits. Algunes dones també en parlen, però, per raons generacionals, poques de les dones que va atendre Ware havien tingut la feina com a activitat principal.

3. M'agradaria haver tingut la valentia d'expressar els meus sentiments. Molta gent reprimeix els seus sentiments per evitar conflictes i arriba a la mort amb la sensació d'haver tingut una vida mediocre i amb sentiments d'amargor.

4. M'agradaria haver mantingut més el contacte amb els meus amics. L'autora assegura que ha vist remordiments molt profunds en pacients que morien, perquè descobrien que havien deixat perdre amistats molt valuoses atrapats pel ritme del dia a dia.

5. M'agradaria haver-me permès ser més feliç. Aquesta sensació és "sorprenentment comuna" entre els moribunds, segons Bronnie Ware, que assegura que la gent entén, quan ja és massa tard, que la felicitat és una elecció, i que ells mateixos se l'han limitat.

Ahir dia 11 tota la premsa es va fer ressò de la renúncia del papa  Benet XVI. Potser és que s'ha penedit de no viure la seua pròpia vida, i no la que esperaven els altres. O haurà pensat que la seua tasca, en una de les institucions més opaques del món, no ha donat els resultats que desitjava?. O ha estat el poder en la sombra dels sectors descontents els que l'han espentat a la "mort civil"?.


Avui dia 12 em desperte amb la notícia de que el PP decideix al congrés espanyol sobre les corregudes de "toros" i la dació en pagament, i pense: "que Déu ens agafi confessats". Aquesta gent, amb l'excusa de que tots som pecadors i que només cal confessar-se per salvar l'ànima, com diu El Papa, fa un ús aboslutista de la seua majoria parlamentaria en contra de la res pública. 

I és que la iniciativa legislativa popular que demana una reforma de la llei hipotecària, que inclogui la dació en pagament amb caràcter retroactiu, arriba al tràmit parlamentari havent aconseguit una xifra rècord de 1.402.854 signatures acreditades. Però el portaveu del PP al congrés espanyol, Alfonso Alonso, ja va avançar que el seu partit votarà en contra. 

L'altra iniciativa a favor de les corregudes de braus arriba al ple del congrés havent recollit 550.000 signatures a tot l'estat espanyol. Aquesta ILP sí que rebrà el suport de la majoria absoluta del PP i serà admesa a tràmit. Ho va avançar dijous el president de la mateixa comissió, Juan Manuel Albendea.

Aquesta gent no té cap respecte pel ser humà, ni té cap sensibilitat per la greu situació en la que es troba més i més altra gent que, cada dia, perd més que el seu dret a la vivenda, car no pot assolir les necessitats essencialment humanes com és accedir al refugi o simplement menjar. Paral·lelament, afavorint la celebració de festes que es fonamenten en la tortura animal, ens recondueixen als temps del obscurantisme més avassallador.

Aquesta gent segurament serà feliç amb tota la seua colla d'amics. No tenen cap problema en expressar els seus sentiments perquè els és igual ofendre o ferir a tots els que no formen part de la colla. Només cal llegir una mica sobre l'activitat parlamentaria per a conclure que no es maten treballant. I és evident que fan tot allò que els garantitze els seus interesos i els de la seua colla, sense considerar massa el que esperen els ciutadans d'ells. De fet, ni tan sols tenen la sensibilitat de veure que l'execució hipotecaria i l'endeutament de per vida suposen que moltes persones es vegen abocades a l'exclusió social.  Aleshores, de què es penedirà aquesta gent tan superba?


9 de febr. 2013

Roberto Bolaño "meets" Question Mark and The Mysterians

Roberto Bolaño va publicar Los detecives salvajes l'any 1998. La novel·la es divideix en tres parts: Mexicanos perdidos en México (1975), Los detectives salvajes (1976-1996) i Los desiertos de Sonora (1976).  

Arturo Belano i Ulises Lima, els detectius salvatges, van a buscar la poetessa Cesárea Tinajero, misteriosament desapareguda en els anys immediatament posteriors a la Revolució Mexicana. Durant el viatge de recerca, que els durà per distints llocs del món, es trobaran amb múltiples personatges. Arturo Belano i Ulises Lima estan basats en el propi Roberto Bolaño i en el poeta mexicà Mario Santiago Papasquiaro, respectivament, que van ser membres fundadors, a meitat dels anys setanta, del moviment conegut com infrarrealismo. Aquest moviment està homenatjat en la novel·la, car els poetes real visceralistas que la protagonitzen es pareixent bastant.

Tanmateix, a banda dels temes literaris que tracta magistralment Roberto Bolaño i que han sigut objecte de variades "tesis", en el seu dia em va cridar poderosament l'atenció que, en un dels testimonis parisencs que conformen la segona part -concretament el del personatge real Michel Bulteau-, es faja referència a la banda de garage rock dels seixanta Question Mark and The Mysterians:

"No se como consiguió mi teléfono, pero una noche, serían más de las doce, llamó a mi casa. Preguntaba por Michel Bulteau. Le dije: soy yo Michel Bulteau. Él dijo: soy Ulises  Lima. (...) Él dijo: me gustaría verte. Yo dije: ¿ahora? Él dijo: bueno, sí, ahora, puedo ir a tu casa si quieres. Yo dije: ¿en dónde estàs?, pero él entidió otra cosa, y dijo: soy mexicano. Recordé entonces, muy vagamente, que había recibido una revista mexicana. El nombre de Ulises Lima, de todas maneras, no me sonaba. Yo dije: ¿has oído alguna vez a los Question Mark? Él dijo: no, no los he oído nunca. Yo dije: creo que son mexicanos. Él dijo: ¿los Question Mark? ¿Quienes son los Question Mark? Yo dije: un grupo de rock, naturalmente (...)". 


Finalment, el testimoni de Michel Bulteau conclou així: 

"Miré sus libros, uno de ellos era uno mío, Ether-Mouth, otro era de Claude Pelieu y el resto posiblemente de autores mexicanos a los que nunca he oído nombrar (...), iba desgranando en un inglés por momentos incomprensible una historia que me costaba entender, una historia de poetas perdidos y de revistas perdidas y de obras sobre cuya existencia nadie conocía una palabra, en medio de un paisaje que acaso fuera el de California o el de Arizona o el de alguna región mexicana limítrofe con esos estados, una región imaginaria o real, pero desleída por el sol y en un tiempo pasado, olvidado o que al menos aquí, en París, en la década de los setenta, ya no tenía la menor importancia. Una historia en los extramuros de la civilización, le dije. Y él dijo sí, sí, aparentemente sí, sí, sí. Y yo le dije entonces: ¿así que nunca has oído a los Question Mark? Y él dijo no, no los he oído nunca. Y entonces yo le dije que tenía que escucharlos algún día, que eran muy buenos, pero en realidad dije eso porque ya no sabía qué decir".

Sobre aquest testimoni reflexiona Diego Andrés Muñoz-Casallas en la seua tesi Los detectives salvajes y el problema del sujeto: hacía una desprición de la experiencia en el sistema-mundo:

"De este modo, Bulteau evidencia su amnesia histórica, ignorando la común historia entre México y Francia, y reproduce la asimétrica relación centro-periferia: a través de la experiencia mediática, posible por la hegemonía de la industria cultural, en el “sur global” se conoce la amplia producción cultural del “norte global” pero allí se ignora casi totalmente la producción cultural del Sur. Lima ejemplifica nuestra tendencia a reproducir la subalternidad, particularmente intensa en la incauta juventud sudaca que se reclama “cosmopolita” por su consumo de la producción cultural “primermundista”. En medio de su confusa experiencia con el sujeto-exótico venido de México, el artista francés sólo puede hablar de aquello que le resulta familiar con respecto a Latinoamérica: una banda de rock n’ roll que conoció en su viaje por Nueva York".

En el meu cas, malauradament i fent un exercici d'autocrítica indulgent, he de dir que el paper de Michel Bulteau em ve com anell al dit. I sense perdre de vista la reflexió de Diego Andrés Muñoz-Casallas -consonant amb la intenció i el to irònic de Roberto Bolaño-, no puc evitar detindrem en l'anècdota pop del llibre, que no és una altra que Question Mark & The Mysterians. De fet, he de dir que, quan vaig llegir la referència en el llibre fa uns anys, vaig recórrer a internet per escoltar la seua música, ja que era una banda sobre la que no dominava massa.

Question Mark & The Mysterians es va formar l'any 1962 en Flint (Michigan) i tots els seus membres tenien ascendència mexicana. El nom del grup, inicialment The Mysterians, diuen que està inspirat per una pel·lícula japonesa de ciència ficció Chikyû Bôeigun

La fantàstica cançó 96 Tears del seu primer disc publicat l'any 1966 va tindre un enorme èxit comercial, arribant al primer lloc en el Billboard Hot 100. L'orgue es converteix amb protagonista des del principi amb només dues notes que va repetint al llarg de la cançó, combinades amb una melodia simple, que li dóna, sense cap dubte, el gran atractiu i personalitat que té la cançó. D'altra banda, també m'encanta la forma de cantar de Question Mark a l'estil dels grups de R&B britànics de la primera meitat dels seixanta, amb  molta sintonia amb la veu de Mike Jagger.


D'aquest primer àlbum, en eixe sentit, també destaca la vitamínica i sensacional I Need Somebody que va arribar al número 22 de les llistes. El seu segon disc, anomenat Action, al contrari que va passar amb el primer, no va tindre repercussió comercial, tret de l'èxit menor de Can't Get Enough Of You Baby (composada per Denny Randell i Sandy Linzer i també versionada l'any 1966 per The Toys i The Four Seasons, l'any 1985 per The Colourfield, i l'any 2001 per Smash Mouth), i en certa mesura, també de la suggerent Girl, You Captive Me. A partir d'aqeuell moment, la presència de la banda es va anar diluint en l'ebullició psicodèlica que va experimentar la música a finals dels anys seixanta. A principis dels setanta es tornaren a reunir amb escàs ressò. Tanmateix, amb el temps i ja convertits en llegenda, han publicat i actuat ocasionalment.


En algun lloc d'internet he llegit que el periodista nord-americà Dave Marsh, l'any 1970, va utilitzar el terme punk rock per a descriure la cançó 96 Tears. El que si pareix evident és que el so de Question Mark & The Mysterians, com el de tantes altres bandes del moment i del seu entorn estilístic, representa un antecedent clar d'un so més cru i enèrgic que culminaria amb l'aparició de bandes com MC5 i Stooges al final de la dècada.

En el so característic del grup juga un paper fonamental l'orgue Farfisa de Frank Rodríguez. Encara que també utilitzava un orgue Vox, en les seues cançons més reconegudes sona el Farfisa. La resta de la banda que va gravar 96 Tears i Action estava formada pel carismàtic cantant, i compositor del gran èxit 96 Tears, "?" (Rudy Martínez abans de canviar-se el nom), el guitarra Bobby Balderrama, el baixista Frank Lugo i el bateria Eddie Serrato.

En fi, a vegades unes coses porten a unes altres, i moltes vegades, quan menys s'espera que passe.  El que està clar és que escoltar música i llegir és més que un plaer per als sentits, i més, si es poden combinar de tant en tant.