16 d’oct. 2015

King Mojo Club: quan els Small Faces van trobar el lloc adequat

Els anys seixanta eren bons temps per al rock and roll, el blues i el soul nord-americà a Europa. A les Illes Britàniques havien abraçat la influència i la van reinventar de forma tan brillant que la van convertir en el fenomen de la "british invasion" que va conquerir els Estats Units. En aquell moment, la televisió tenia un paper decisiu en la creació de tendències: la presència dels Beatles en el programa de Ed Sullivan en febrer de 1964 seria fonamental per donar a conéixer aquella meravellosa explosió musical europea.

En aquests temps propicis, Steve Marriott i Ronnie Lane es van ajuntar amb el bateria Kenney Jones i el teclista Jimmy Winston (substituït uns anys després per Ian McLagan) per formar els Small Faces. En el seu repertori inicial s'incloïen versions del primer soul com ara Please, Please, Please de James Brown, You've Really Got a Hold on Me de Smokey Robinson, o Stand by Me de Ben E. King. Aquestes cançons eren idònies perquè Steve Marriot lluïra les seues virtuts vocals. Els Small Faces prompte van incorporar dos temes propis: Come On Children i E too D que van formar part del seu primer àlbum publicat per Decca, i en els quals Marriot evidenciava la forta influència del soul d'Otis Redding i del cantant de blues Bobby Bland.


L'original forma d'interpretar el soul de Marriott no li va passar desapercebuda a una cantant apassionada del R&B, el soul i el jazz: Elkie Brooks, qui va recomanar la banda a Maurice King, un empresari local que tenia un club a Londres, i que va exercir de mànager del grup. Així, Small Faces van començar a tocar per la capital anglesa fins que l'empresari els va aconseguir altres concerts per tot el país. El debut fora de la seua ciutat natal va ser al nord d'Anglaterra i no va ser fàcil: el primer concert en Sheffield va ser prou frustrant perquè van actuar en un club amb una parròquia formada bàsicament per "teddy boys" que van rebutjar l'estètica dels joves músics, i no van sintonitzar amb les versions del Please, Please, Please de James Brown i del Baby, What You Want Me to Do de Jimmy Reed amb les quals van començar el concert; així que, després de tocar tres cançons, van decidir marxar.


 No obstant això, uns carrers més avall hi havia un club freqüentat per joves "mods" que no solament els van rebre amb els braços oberts, sinó que, a més, van embogir amb el concert i es van quedar amb ganes de més. Els Small Faces havien trobat el lloc adequat: el King Mojo Club; on iniciarien la seua breu i contenciosa, a la vegada que enlluernadora i seminal, trajectòria musical.

El King Mojo Club el va obrir el jove empresari Peter Stringfellow, conjuntament amb els seus germans, i va funcionar des de 1964 fins a 1967 amb llicència de cafeteria, cosa que no li permetia servir alcohol. Tanmateix, es va convertir en centre de peregrinació de l'escena northern soul nascuda al nord d'Anglaterra. A més, no solament van fer algunes de les seues primeres actuacions bandes tan transcendents com Pink Floyd, The Who o Small Faces, sinó que també van actuar autèntiques institucions del soul com Wilson Pickett, Stevie Wonder, Ike and Tina Turner, Edwin Star o Don Covay. L'any 1967 el club es va reorientar a la psicodèlia i va canviar de nom: Beautiful King Mojo. Una de les últimes actuacions va ser la del mateix Jimi Hendrix. Poc després, les autoritats van revocar la llicència d'activitat del club a causa de les nombroses queixes i denúncies veïnals pel soroll i per l'ús de drogues en el local.

Els Small Faces van tornar a fer una última actuació en el King Mojo Club un any abans que fos clausurat. Així, l'any 1966, havien pujat a dalt de tot de les llistes d'èxits musicals amb la cançó All or Nothing i van fer un concert triomfant d'agraïment en el club que els havia donat a conéixer més enllà del seu Londres natal.

2 comentaris:

  1. Article genial. M'encanta el primer disc dels Small Faces que s'impregna de tot aquest ambient primerenc del King Mojo. Hard Soul!!!

    ResponSuprimeix
  2. Moltes gràcies company! Molt bona època per a la música d'arrel negra, sí senyor!!

    ResponSuprimeix