26 de jul. 2015

Sean Bonniwell: del folk a la "punkadelia" de The Music Machine


A principis dels anys seixanta, Sean Bonniewell era un jove músic californià que formava part de l'escena folk nord-americana (va ser cantant i guitarrista dels Wayfarers), quan va caure rendit davant les noves formes musicals de la british invasion en general i dels Beatles en particular. En eixa època va fer amistat amb Roger McGuinn, qui tocava el baix en el duo folk Jackie and Gail, i van conversar sobre els projectes que tenien al cap. McGuinn li va parlar de Jet Set (la banda que es convertiria en els mítics The Byrds) i de l'estil musical que anava a fer: folk-rock; per la seua banda, Bonniewell no ho tenia tan clar, però sí que sabia que volia trobar un so més cru i més dur. 

Així, el seu objectiu era fer un rock and roll personal més enllà de les fórmules establertes. De fet, un dels motius que el van dur a muntar el grup The Music Machine va ser el conservadorisme de les formes musicals del folk; el qual feia que, en l'era folk dels cinquanta i dels seixanta, tot acabara sonant massa encotillat. Al contrari que les lletres de les cançons: sempre a l'aguiat de les coses que passaven en la societat i fent-se ressò de les injustícies del sistema.

Aquesta actitud contestatària influiria en bandes de rock i moviments juvenils posteriors. Sean Bonniewell sempre la va tindre present i, de fet, en la lletra de la cançó més coneguda de la banda, Talk Talk (que obri el seu primer llarga duració), hi ha un vers que diu: "la meua vida social és un fracàs i el meu nom, realment, és fang", un al·legat contra l'alienació social que podria formar part d'una cançó qualsevol de l'era punk anglesa. No cal dir que és precisament aquesta actitud més crua (en la música i/o en les lletres) de moltes bandes americanes d'aquell moment, la que els dóna una personalitat distinta que permetrà, a posteriori, parlar de garage rock i de garage punk als anys seixanta. No obstant això, també cal tindre present que no és fàcil establir una visió homogènia de totes aquelles bandes; i en els discos de The Music Machine trobem elements diferenciadors que la fan única.



The Music Machine va nàixer a partir del grup de folk-rock The Raggamufins que Sean Bonniewell va formar amb el magistral bateria Ron Edgar i el baixista Keith Olsen. Era l'any 1965 i l'obsessió del seu líder per crear una banda única també es traduí en l'estètica del grup: el negre seria el seu color; així, vestien totalment de negre, els cabells els duien llargs i negres, i tots portaven un únic guant del mateix color. L'any 1966 es van incorporar el guitarrista Mark Landon i el teclista Doug Rhodes, es va definir el so de la banda i canviaren el nom.

The Music Machine edità el seu primer disc en el segell Original Sound: Turn On. Aquest àlbum contenia quatre versions i set temes originals, entre els quals es troba el seu major èxit: Talk Talk. L'any 1967, de nou, es canvià el nom del grup i es personalitzà en la figura del seu líder (únic membre original que seguiria en el projecte de forma permanent); signà amb la discogràfica Warner Bros i un any després publicà el seu segon disc: The Bonniwell Music Machine. En aquest àlbum el garatge i la psicodèlia segueixen predominant, però el so en general és menys cru (sense perdre la força d'uns arranjaments impecables i poderosos).

Finalment, la decepció i la frustració que li produïa la relació amb la indústria discogràfica acabaren per allunyar-lo del negoci musical (després de publicar un disc en solitari, l'any 1969, anomenat Close). D'alguna forma aquesta decisió va fer honor a l'actitud que caracteritzava les seues composicions i que mostrava a un tipus inquiet amb una voluntat ferma de fugir de les convencions. Per tot plegat, sovint se'l reconeix com l'avi del punk.


9 de jul. 2015

Quan Bony Moronie "visità" el Club Dingwall de la mà dels Dr. Feelgood

El 8 de juliol de 1974 Dr. Feelgood van enregistrar el medley Bony Moroni/Tequila en el Club Dingwall de Londres, va ser la seua primera gravació i fou escollit per tancar el seu primer disc: Down by the Jetty (gener, 1975).

Bony Moroni "és prima com un fideu" i protagonitza una de les cançons més influents de la història del rock and roll, escrita per Larry Williams i publicada l'any 1957. La lletra evoca el desig sexual del seu creador per una dona mitjançant el recurs a la metàfora d'acord amb la tradició del blues:

"I got a girl named Bony Moronie.
She's as skinny as a stick of macaroni.
Ought to see her rock and roll with her blue jeans on.
She's not very fat, just skin and bone.
But I love her and she loves me.
We're all happy now as we can be.
Making love underneath the apple tree (...)"

Fins i tot, hi ha qui diu que Eddie Cochran s'inspirà en ella per escriure el seu mític Summertime Blues que va sortir a la llum un any més tard (els Who, profunds coneixedors de les arrels afroamericanes, van versionar les dues). En qualsevol cas, Bony Moroni va ser una font d'inspiració important per a altres artistes; i d'aquesta forma, es va convertir en una autèntica icona del rock. Una mostra d'aquest reconeixement és que seria citada en les lletres d'un bon grapat de cançons posteriors (sovint acompanyada d'una altra fita del rock and roll que es va publicar el mateix any: Peggy Sue de Buddy Holly):

- De De Dinah de Frankie Avalon (1958): "(...) Peggy Sue ain't got that love so very true. But, with my Dinah, I sure knew there's nothing for me she wouldn't do (...)".

- Ooh! My Head de Ritchie Valens (àlbum homònim, 1959): "(...) Well, Bonie Moronie, Peggy Sue yeah! They ain't gonna be around no more (...)".

- Land of 1000 Dances de Wilson Pickett (àlbum: The Exciting Wilson Pickett, 1966): "(...) Got to know how to Pony like Bony Moronie (...)".

- Suite for 20 G de James Taylor (àlbum: Sweet Baby James, 1970): "(...) Boney Maroney and Peggy Sue, got the rocking pneumonia, got the boogy-woogy flu, hey, hold my soul, said I'm sure enough fond of my rock 'n roll, good God! (...)".

- My Kingdom de Echo & The Bunnymen (àlbum: Ocean Rain, 1984): "(...) If you know how to dance to Boney Maroney. He's doing the ballet on both of his wrists (...)".

L'altra versió que vertebra el medley és el mític rock and roll instrumental anomenat Tequila: escrit per Danny Flores (també conegut com a Chuck Rio), enregistrat per la seua banda The Champs i publicat l'any 1958. El ritme de la cançó és deutor del mambo i incita al ball instantàniament. A a més, incorpora hàbilment el crit "tequila" tres vegades al llarg de la cançó, cosa que li proporciona, juntament amb el so del saxo de Flores, un segell molt personal.

Des dels seus inicis als anys cinquanta, el rock and roll mai ha deixat de renàixer foren quines foren les tendències del moment. Així, quan la psicodèlia començà a dominar l'escena musical durant la segona meitat dels seixanta, va sortir una banda anomenada Creedence Clearwater Revival que va recuperar les arrels del rock i es va convertir en una de les formacions més importants de tota la dècada.

El mateix passa als anys setanta, quan el rock progressiu pareixia que no tenia fi. Per exemple, a la costa oest dels Estats Units, els Flamin' Groovies ja comencen a gravar rock de soca-rel a finals dels anys seixanta. I a Londres es crea una xarxa de pubs on es recupera en directe l'essència del rock and roll; precisament, en aquest context es va generar l'escena que es coneix com a pub rock, en la qual van prendre un gran protagonisme els Dr. Feelgood.

Pel que fa al Club Dingwall -on Dr. Feelgood farien la seua primera gravació-, cal dir que va formar part d'aquesta xarxa de pubs londinencs a partir de l'any 1973. És més, una de les dues actuacions dels Ramones (la primera vegada que van girar per Anglaterra l'any 1976) va ser en aquest club; l'altra va ser en el Roundhouse (per cert, els caps de cartell eren els revitalitzadors del rock and roll abans mencionats: els Flamin' Groovies). Així que ja tenim un lloc que va ser testimoni directe del naixement del punk anglés i on van confluir els protagonistes d'aquest moviment amb els grups del seu precedent immediat: el pub rock. Ho explica Captain Sensible dels Damned en el llibre Punk Rock: An Oral History (John Robb):

"When the Ramones came over -that was a bit of revelation. Everyone sped up after that Dingwall's gig. Everyone in the audience- you knew most of them (...)".

En fi, més enllà de les tendències, el rock and roll és una expressió cultural amb un llenguatge propi que viu en un renaixement constant, el qual li permet fer valdre un dels seus trets més característics i que el definien originalment: la vitalitat (o no és la rebel·lia una forma de vitalitat?). Per la seua banda, els Dr. Feelgood coneixien la fórmula, però també tenia la seua recepta particular i per això és una banda que no deixa de guanyar importància i adeptes any darrere any.

4 de jul. 2015

Iron & Wine: Ghost on Ghost, la celebració de la maduresa

Si algun dia em faig gran, m'agradaria que fóra seguint els mateixos camins cap a la maduresa que Sam Beam va començar a recórrer a principis del segle vint-i-u. Iron and Wine, el seu alter ego musical, és pura fantasia. I si sóc capaç de treure tots els prejudicis al voltant de la joiosa paraula, no trobe millor manera de definir cada disc, cada cançó i cada vers d'aquesta benedicció musical.

Després de Sheperd's Dog (2007), Iron and Wine començà a sembrar els seus camps de folk amb noves llavors de jazz i pop. Aleshores, va mostrar que la seua obra té una exagerada vocació fertilitzadora. No cal fer ús del guaret, car té la tècnica per evitar les males collites sense parar de cultivar els camps. En l'era del mimetisme, aquest artista és capaç de fer, com si no passarà res, un viratge -que en la majoria dels casos resultaria suïcida- cap a una nova dimensió musical, que no deixa de ser resultat d'una profunda sensibilitat envers els més de cent anys de tradició de música afroamericana.

Si Kiss Each Other Clean (2011) va suposar un poal d'aigua fresca en un calorós i interminable estiu folk, Ghost on Ghost és la celebració, l'alegria, la serenitat, la redempció... És tantes coses que és essencialment suggeridor. En tot cas, no deixe de pensar en el folk. I a la vegada, pense en el blues, en el jazz, en el gospel, en el soul i en el pop. Aleshores, em vénen al cap Terry Callier i Bill Withers. Però, de sobte, pense en Chet Baker i Bill Evans; i un Van Morrison en pau també transite per eixe lloc màgic. I totes eixes ànimes són les que posen música als meus moments de major gratitud, reflexió i pau amb mi mateix. 

No sabria triar una cançó en particular. I a pesar d'això, si he de donar forma a la divagació precedent, no em queda més remei que reproduir eixe "gospel-jazz" -marca Iron and Wine- que és Lover's Revolution:


I came to you, and you to me.
And we were tapping on the window at the children when the piggy bank broke.
And pitching quite a fit,
About how the makers of the medicine will always say you’re looking sick.
I came to you, and you to me.
And we would whimper to the women washing milk off of their formal white clothes.
But the funny thing,
Was how when god was in his people we were dreaming about who else to be.
And all the fingers that we damaged when all we wanted was the diamond ring.
I came to you, and you to me.
And we were barking at the drug dogs blood dried black on their hands,
And never realized.
You never tussle with a giant til you can hit him right between the eyes.
And that no matter how we chewed it we’d be choking on a comprise.
Cause all the jaws, all the claws, getting restless by the riverside.
And it wasn’t muscle in the shadow that was shoving us into the light.
I came to you, and you to me.
And we were snatching at a war baby’s bottle just to trade it for change.
But now it’s come to pass.
That every eye beneath the mountain saw the smoke but no one heard the blast.
And no one knew the arm was broken although everybody signed the cast.
And until the government was good, she said “Man, I thought you’d never ask”.
That when love wore out her welcome they just booked her for a bag of grass.
That while she cried on the cross we were sucking on the laughing gas.
And when the head had left the body, not a flag was hanging half-mast.
I came to you, and you to me.
And then we lost our old lovers’ revolution but it started again.
Now we’re one.
One of the parade wake widows walking home into the setting sun.
One of the soldiers lost in the dreams that never lose the gun.
One of the wise men wandering the podium without a tongue.
One of the trophies tarnished by the mess we made of being young.
One of the prayers one of the promises swallowed without chewing gum.
One of the deaf ears dumber all the time for all the years of drums.
One of the wide-eyed soap boxes buried under Washington.
One of the beat cops combing every sidewalk crack for love.
One of the crowded stars uncounted when the map was done.
One of the withered in the garden left to wonder when the rain will come.

Publicat originalment en el pesdelplom_1, el 7 de maig de 2013.