31 de gen. 2016

"Dies de Ràdio" de Carles Pastor: fulles caigudes i abraçades valentes



"Dies de ràdio" està teixit amb paisatges acústics i harmoniosos, sobre els quals s'erigeixen melodies que ens gronsen i ens condueixen a través d'onze cançons que, des de l'experiència personal de l'autor, ens conten una història col·lectiva. El record es presenta com una força conscient que no renuncia a l'esperança, i serveix per a retratar la complexitat de les emocions humanes i els esdeveniments vitals que les forgen.

Des de la primera cançó, "Korrupts", queda clar que es tracta d'un àlbum que fa virtut d'una concepció humil i orgànica de la cançó, en la qual la riquesa està en el conjunt perfectament integrat. Els arranjaments i els cors, més que estar, flueixen a través d'unes cançons que podrien funcionar nues d'ornaments, però adquireixen una força extraordinària quan reben l'embelliment dels diversos instruments (com ara el violí o l'acordió), que arrodoneixen cada tema en el moment adequat.

No pareix difícil advertir les formes "dylanianes" en "Carretera 60"; però cal destacar que Carles Pastor ha aconseguit assolir una veu molt personal que queda definitivament reforçada amb la seua capacitat melòdica. Les reminiscències de la música americana d'aires folk continuen amb "Don't cry", la qual és una mostra més de la connexió del disc amb la cultura compartida per tothom. Per la seua banda, la instrumental "Ireland song" expressa el sentit col·lectiu de la nostra existència; sense el qual tindria poc de sentit, per més que ens intenten convéncer-nos del contrari.

A partir d'ací, l'àlbum agafa un to musical més intimista i més mediterrani, sense perdre ni canviar el rumb que atorga al disc la consistència lírica i instrumental. Així, "Demà", "Dies de ràdio", "M'aclame a tu" i "Germà", des de la primera persona descriuen un passat que, a voltes s'enyora i d'altres fa mal, però sempre amb la lucidesa i la maduresa que transmeten una esperança necessària que cal construir.

La vocació poètica que enriqueix tot l'àlbum queda honestament expressada en el poema recitat "Zona zero": escrit per Vicent Nàcher i acompanyat de música de Friedrich Händel.

"L'últim estiu" no és l'última cançó, però sí que és la darrera composició de l'autor i la culminació conceptual de l'àlbum: "Ens queden les fulles caigudes i mil abraçades valentes; una llavor que va fent-se; arbre de vida i somriures (...)"; aquests preciosos versos són un magnífic exemple de la temàtica sobre la qual, en bona mesura, es fonamenta el disc: el sentiment d'enyorança i la consciència que el temps passa i es converteix en record, però també en experiència i esperança. Pel que fa a la música, és una tornada a les cançons de l'inici, cosa que suggereix una visió circular de la vida en la qual cobra sentit tot allò que ens conta i canta Carles Pastor.

Dies de ràdio no hauria d'acabar-se mai, però el final inevitable és la versió d'un bolero del cantant i compositor argentí Chico Novarro: "Algo contigo", que des de la personalitat musical de Carles Pastor es transforma en un anhel de la bellesa que resumeix a la perfecció aquest cant a la vida que és "Dies de Ràdio". No hi ha resignació quan la dita és bona.