Tacoma és la ciutat de Washington on es van formar
The Fabulous Wailers (també coneguts com The Wailers a seques),
l'any 1958. Sens dubte, una de les bandes pioneres en desenvolupar un
so que, a posteriori, es va anomenar garage rock.
En els seus
començaments es dedicaven a fer rock and roll instrumental que
combinaven amb alguns temes cantants; tot plegat no es trobava massa
lluny del R&B, sobretot perquè mantenien el protagonisme
característic del saxo. El 1959 van publicar el seu primer lp que
contenia el que seria el seu major èxit: Tall Cool One.
Entre 1962 i 1966 van editar quatre àlbums en el
seu propi segell discogràfic, anomenat Etiquette. Així, primer van publicar The Fabulous Wailers At The Castle (1962): anticipa el so de l'orgue que caracteritzaria a
les bandes de garatge posteriors. Després vindria un recopilatori de
singles publicats entre 1961 i 1963, en el qual s'inclou una versió
del Louie Louie que, segurament, els va servir de referència
immediata als Kingmen, i, en general, ajudà a definir la personalitat de moltes
altres bandes. A continuació publicaren Wailers Wailers Everywhere
(1965): el seu primer disco influenciat per les bandes de la british
invasion. L'últim disc editat en el seu propi segell va ser Out of Our Tree
(1966) que seguia la línea estilística de l'anterior.
En fi, si es dóna una ullada a la trajectòria dels
Wailers és fàcil reconéixer que van ser una
banda avançada al seu temps; ja que, a mesura que digerien totes les
novetats musicals del moment, també influïen decisivament sobre altres
bandes que els seguien de ben a prop.
Ara bé, el rock també és un moviment que té un component estètic fonamental i, per tant, no es pot desvincular de la imatge i la seua evolució al llarg del segle vint. En una societat com la nord-americana del que es tractava era de vendre discos, i quina millor forma de fer-ho que a través del disseny atractiu de les portades que, en moltes ocasions, estaven protagonitzades per fotografies dels grups. I en eixe sentit, cal parlar d'una altra pionera: Jini Dellaccio; qui va començar a ser fotògrafa de rock arran d'un primer treball per als Wailers.
Ara bé, el rock també és un moviment que té un component estètic fonamental i, per tant, no es pot desvincular de la imatge i la seua evolució al llarg del segle vint. En una societat com la nord-americana del que es tractava era de vendre discos, i quina millor forma de fer-ho que a través del disseny atractiu de les portades que, en moltes ocasions, estaven protagonitzades per fotografies dels grups. I en eixe sentit, cal parlar d'una altra pionera: Jini Dellaccio; qui va començar a ser fotògrafa de rock arran d'un primer treball per als Wailers.
A principis dels anys seixanta, Jini
Dellaccio (s'havia traslladat a Gig Harbor -ciutat veïna de
Tacoma- des de California on treballava com a fotògrafa de moda) va
rebre l'oferta per fer la fotografia de la portada d'un disc dels
Wailers. Aquest encàrrec va suposar un impuls nou i un canvi
transcendental i va ser l'inici d'una
llarga carrera professional que la convertiria en una de les
fotògrafes més importants de la història del rock.
Així doncs, Jini Dellaccio va saber captar
l'energia i la personalitat de les bandes que formaren part de
l'escena musical del nord de la costa oest dels Estats Units. De fet,
les seues fotos promocionals sovint es van convertir en portades de
discos.I en eixe sentit, mereixen una menció especial els dos primers discos d'una altra banda de Tacoma, The Sonics, que van ser editats en el segell dels Wailers; els quals, d'aquesta forma, van impulsar la carrera de la banda més emblemàtica del rock de garatge dels anys seixanta.
Aquests discos són Here are The Sonics (1965) i Boom (1966). Respecte a les fotografies de Jini Dellaccio, val a dir que capten de forma molt suggeridora l'atmosfera i l'actitud del moment, i mostren una estètica molt particular que, des d'aleshores, inspirarà a multitud de formacions posteriors.
En definitiva, les instantànies de
Jini Dellaccio encantaven a tothom, tant a les bandes com a les
discogràfiques. Així que el seu prestigi va augmentar
progressivament. I aquest reconeixement la va dur a fer reportatges dels músics
més importants d'aquell moment: Who, Rolling Stones, Beach Boys o Neil Young.Per acabar, val la pena recordar com va fer una de les seues fotografies més conegudes, l'any 1967, a Califòrnia. Es tracta d'una presa contra-picada que mostra la cara de Neil Young, qui es troba envoltat dels serrells que li pengen de les mànigues de la jaqueta. Jini Dellaccio li va demanar que pujara al sostre del garatge per tenir una millor perspectiva; Neil Young ho va fer i li va preguntar: "ara què?"; al que ella va contestar: "vola com un ocell".
