11 de juny 2013

Fun Lovin' Criminals i l'inventor del pop

No recorde quan, ni on, però sí que Huey Morgan -cantant i guitarra de Fun Lovin' Criminals- va dir, en una entrevista, que Louis Armstrong era qui havia inventat el pop. No li faltava raó.

Fun Lovin' Criminals comencen a rodar a principis dels anys noranta i publiquen el seu primer disc l'any 1996 -Come Find Yourself-. Aleshores ja havia tingut lloc un dels fenòmens més importants d'aquella dècada (convenientment espentat per la indústria i la premsa especialitzada): el grunge. L'any 1991 Nirvana publicà Nevermind i Pearl Jam el seu primer disc Ten. Les altres dues grans bandes de Seattle, Alice in Chains i Soundgarden, no tardarien molt més en enregistrar les seues obres més reconegudes. Els primers, l'any següent, amb Dirt; i els segons amb el més tardà àlbum Superunknown, l'any 1994, que, en la meua opinió, representa un brillant epitafi d'allò que es va catalogar com a grunge (això sí, cal dir que Soundgarden, l'any 1991, ja havien publicat una peça magistral com és Badmotorfinger). 



El relleu immediatament posterior l'agafaria el Britpop, ocupant un lloc privilegiat en la premsa i en la televisió com un fenomen musical genuïnament britànic. Blur publicà el seu disc amb major repercusió, Parklife, l'any 1994, i l'altra banda més representativa del moment, Oasis, ho faria un any després, amb l'eixida al mercat de (What's the Story) Morning Glory.

Tots els discos citats crec que tenen una immensa qualitat musical. Però, a més, també van tindre una extraordinària repercussió comercial. La indústria i la premsa necessitaven coses noves per vendre i comentar i, sens dubte, aquestes bandes els ho van donar. Tanmateix, és interessant observar com es va crear tota una iconografia al voltant dels músics i la seua música. Fins i tot batejant dos moviments que, des d'un punt de vista estrictament musical, no aportaven res nou, ja que recuperaven el so produït durant les dècades anteriors. Així doncs, el que va quallar va ser la personalitat musical dels intèrprets, a banda de la pròpia iconografia.


Ho expresse com un exemple de que l'afirmació feta per Huey Morgan -assenyalant a Louis Armstrong com l'inventor del pop- crec que té molt de trellat. El pop o el rock és més que música, és industria i, per tant, necessita de la imatge, de l'embolcall amb el que identificar el producte. Per suposat, sense deixar de banda la qualitat i l'atractiu de la música que conté. En eixe sentit, Louis Armstrong ho tenia tot. Una personalitat encantadora que va saber transmetre a la seua música. La forma d'interpretar les cançons pareix anticipar-se al que necessitava el públic del pop. La calidesa del seu toc -tant veu com trompeta- sobrevola la banda i contagia a l'oient d'una depurada alegria que l'ompli de satisfacció. És a dir, no m'imagine a ningú pegant-se un tir escoltant les cançons de Louis Armstrong.

No només està la música, el personatge de Louis Armstrong és d'un disseny prodigiós. Sens dubte, és tracta d'un tipus amb una personalitat i una qualitat musical úniques. De les pel·lícules on va fer aparicions estel·lars, recorde especialment l'escena d'una -crec que és la magnífica biografia de Glenn Miller dirigida per Anthony Mann i protagonitzada per James Stewart: "Música y Lágrimas" (The Glenn Miller Story, 1953)-. En aquesta pel·lícula (si no fos així, i em falla la memòria, demane disculpes) el pianista li pregunta pel to i la partitura, i Louis Armstrong li diu que simplement toque, i de seguida comença a bufar la trompeta sobre les figures que executa el pianista. A mi personalment aquesta escena m'encanta, i més avui en dia que estem tan sotmesos als excessos de mimetisme en tots els estils.


Després del grunge i la seua curta existència vinculada a la del "màrtir del rock" Kurt Cobain, el focus de la premsa i el públic es va centrar en el fenomen del britpop. Això ja seria en Europa. Mentrestant, en els Estats Units tocava reinventar l'escena amb noves propostes. I com sol passar normalment, després dels sons intensos i obscurs de bandes com Nirvana o Alice in Chains, grups que feien música més lleugera i/o optimista tractaven d'obrir-se pas en la indústria que també els buscava i els necessitava (per suposat, aquestes qualitats no volen dir, ni molt menys, que foren pitjors). Així, si en l'any 1994 trobem l'epitafi del grunge amb la publicació de Superunknown de Soundgarden, aquest mateix any també suposa el començament de la major bonança comercial per al mític segell Epitaph i el seu hardcore melòdic. Les bandes que van liderar aquest nou fenomen del hardcore melòdic o punk pop (segons l'execució del riff) serien Green Day i Offspring. 

Per la seua banda, Fun Lovin' Criminals eren d'una altra dimensió, més groove si es vol (crec que, en general i en el context musical descrit, es pot dir així a l'exercici de ajuntar rock amb funk, soul i/o hip hop, i dirigir-se al gran públic). Seguien la senda oberta pels magnífics i revolucionaris Beastie Boys (que ja portaven tota la dècada anterior pegant canya, sense publicar cap disc dolent, tot al contrari). L'any 1994 precisament, els Beastie Boys van publicar eixa bomba musical anomenada Ill Communication que va tindre una gran i massiva acollida, tant per part de la crítica com del públic. Més allunyats estilísticament, però amb el mateix esperit, Faith No More ja havien posat en pràctica aquesta fusió de rock i música negra amb bons resultats. Per la seua banda, el mateix any del debut discogràfic de Fun Lovin' Criminals, Beck publicà el seu major èxit de crítica i públic: Odelay (1996). Aquest disc va tindre una gran acollida en el mercat estatunidenc, cosa que no va succeir, en la mateixa mesura, amb el primer àlbum dels Fun Lovin' Criminals (els seus majors èxits comercials es van produir, per cert, en Anglaterra). 

En aquest primer disc dels Fun Lovin' Criminals, Come Find Yourself, es troba un single amb una tonada enganxosa i més que apta per la ràdio: Scooby Snacks, que contenia samplers de dues pel·lícules de Quentin Tarantino: Pulp Fiction (1994) i Reservoir Dogs (1992).


Tarantino és un magnífic exemple de la importància i el valor de la iconografia per dissenyar un llenguatge propi. Les imatges de les seues pel·lícules son tan poderoses que marquen una generació darrere l'altra, convertint-se en un dels directors més recognoscibles i aclamats dels últims temps. De fet, amb un parell de pel·lícules assolí l'estatus de clàssic viu, ni més ni menys. I això connecta directament amb Huey Morgan que és un tipus molt clarivident, i té molt present la repercussió de la imatge i la singularitat de l'interpret. Clar que no estic descobrint res. Es tracta d'una realitat consubstancial al propi naixement, desenvolupament i sofisticació de les comunicacions que no han parat de créixer des d'aleshores, i les possibilitats comercials que això representa.

En el segon àlbum de la banda, 100% Columbian,  trobem el fantàstic single Love Unlimited, homenatge a  Barry White, i també Korean Bodega, el seu major èxit en les llistes angleses des de Scooby Snacks. Personalment, m'agrada més el primer pel que representa l'homenatjat, i per la textura de la cançó que capta molt bé la sensualitat musical de l'obra del mestre.


En fi, sobre Fun Lovin' Criminals només resta dir que la seua discografia està conformada per tres àlbums molt disfrutables, els ja citats Come Find Yourself (1996) i 100% Columbian (1998), i un tercer:  Loco (2001). Els tinc tots tres i, a més, ben escoltats i gaudits. En tots ells es troba un single de rigor que enganxa i això mai està de més, però, tenint la personalitat, la imatge i la qualitat, no sempre és suficient per arribar a l'Olimp reservat a figures estel·lars com Louis Amstrong o els Beastie Boys.


2 comentaris:

  1. Magnífic article! l'any 1998 vaig estar en el Doctor Music Festival en Escalarre i vaig poder disfrutar dels Beastie Boys en directe, va ser memorable. Una llàstima que els actuals festivals de música hagen perdut l'encant que tenien abans...

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies! Aquells meravellosos 90. Quin enveja més sana. Beastie Boys crec que son absolutament genials. Sobre la deriva festivalera, supose que, sense ser un assidu als festivals i com sol passar en la vida, hi ha de tot. Encara que sempre m'ha paregut més atractiu anar a veure un concert que submergir-me en la voràgine d'un macro festival. Salut!

    ResponElimina