De l'existència d'un Dan Auerbach productor, jo no vaig ser conscient fins l'any passat. L'esdeveniment que va representar Locked Down de Dr. John no era comentat, en cap lloc, sense la referència al transcendental paper de Dan Auerbach en l'aclamat disc. I és que, a banda de produir l'àlbum, també participà en la composició dels temes, tocà la guitarra i la percussió, i a més, va contribuir en els cors.
L'any 2001, juntament amb el bateria Patrick Carney, formà el grup The Black Keys. L'essència del grup eren -i son- les arrels de la música americana i derivats. Així, sota un embolcall de música garatge es troben altes dosis de blues i rhythm and blues; i tot plegat, passat pel filtre d'uns xavals que coneixien detalladament les distintes sonoritats experimentades per la música popular nord-americana al llarg del segle vint. El beat, el soul, la psicodèlia, el blues rock o el hard rock mai han estat aliens a la seua música. I a pesar de la seua mirada bàsica a les arrels, no son, en cap cas, una banda de revival a l'ús. Des dels inicis van adquirint, disc darrere disc, una personalitat pròpia i molt atractiva per als amants del rock amb autenticitat i actitud; utilitzant, única i bàsicament, la bateria de Carney i la veu i guitarra de Auerbach. I, tanmateix, no es pren en falta res més, car el duet desborda energia amb cada nota (només cal veure algun dels nombrosos directes que es poden trobar en la xarxa).
Aquesta trajectòria prompte mostra una banda amb profunds coneixements musicals que expressen amb una calculada devoció. I encara que siga Patrick Carney qui consta com a productor dels dos primers discos de la banda -The Big Come up (2002) i Thickfreakness (2003)-, a partir del tercer, Rubber Factory -enregistrat l'any 2004-, ja s'acrediten en la producció les dues personalitats que formen la banda.
És evident que a Dan Auerbach li va agradar aquesta tasca. Des d'aleshores, no sols no ha deixat de participar activament en la producció dels discos de The Black Keys, sinó que a més, des de l'any 2006, ha exercit l'ofici de productor de forma regular en projectes que mantenen viu, en major o menor mesura, l'esperit del rock amb arrels.
A finals d'abril, estava llegint la darrera entrevista digital en el Planeta Manrique, quan em va cridar l'atenció una de les respostes del crític musical en la que feia referència a una de les últimes produccions de Dan Auerbach:
Pregunta el lector: "Cuidado con la ful modernilla. Solo
ponen en los programas de novedades a ROKIA TRAORÉ si la produce un
rockero, como John Parrish. Eso sí que es colonialismo".
Respon Diego A. Manrique: "Allá ellos si necesitan que aparezca
el colega de P. J. Harvey para poner un disco de Rokia. Ha pasado lo
mismo con el disco de Bombino producido por Dan Auerbach. Pero no nos
rasguemos las vestiduras: ese es el efecto buscado por los artistas
africanos y sus discográficas: ampliar público, crear algún
alboroto mediático, colarse en festivales "cool"....".
El tema plantejat em resulta molt interessant. I a més, aquest enfocament de la qüestió recull un fet constatable. Ara em ve al cap, per exemple, la repercussió mediàtica de la música cubana arran del projecte Buena Vista Social produït per Ry Cooder; o el cas del duet maliense Amadou et Mariam, que va ocupar el seu espai en les portades de les revistes de tendències de mig món, després que Manu Chao produira el cinquè disc de la seua carrera, Dimanche A Bamako. Sobre aquesta relació entre els dos mons reflexiona el propi Manrique en un article posterior titulat World, pop o rock: llegaron las vacas flacas. En tot cas, aquest tipus de projectes em pareixen fantàstics. I està molt bé que alguns productors es fagen ressò de la música que es troba fora dels cànons comercials -sovint massa encotillats-. Potser amb el perill de que no passen d'ocupar un xicotet espai en una revista de tendències. Però sempre serà un mal menor si això serveix d'esperó per a que algú trobe una porta d'entrada a tot un món musical que desconeixia fins aleshores (com em va passar precisament a mi amb la música cubana i maliense).
En eixe sentit, trobe que és molt valuós el treball que Dan Auerbach ha fet amb el músic tuareg Bombino. És més, després de conèixer aquesta producció, i de recordar la sensacional tasca que va fer amb l'enorme Dr. John, m'he proposat submergir-me en les distintes produccions de altres artistes que acumula Auerbach. La veritat és que desconeixia la majoria dels discos. I respecte als que sí que he escoltat, he de reconèixer que -tret de Locked Down- no sabia que, darrere de la producció, estava la mà de Dan Auerbach. Les fonts consultades, com no podia ser d'una altra manera, son Allmusic i Wikipedia (on s'especifica exactament quina és la participació en el disc en concret; serveixen de referència, encara que, a vegades, no siguen del tot coincidents). En fi, açò és el que m'he trobat per si algú més vol fer una ullada i/o una escolta (jo no jutjaré perquè, en la majoria dels casos, serà la primera vegada que escolte aquests músics):
2006
Àlbum Artista
EP-1 SSM
SSM SSM
C'mon C'mere Patrick Sweany
SSM és una banda de música garatge de Detroit amb un toc de psicodèlia important (els membres son tres clàssics de l'escena garage local). Dinosaur podria ser la cançó a destacar de l'àlbum per veure per on van els tirs. Patrick Sweany és un guitarrista i cantant de blues que, en C'mon C'mere, conta amb la producció de Dan Auerbach, i també de Jimbo Mathus (aquesta parella de productors suposa tota una declaració d'intencions).
2007
Àlbum Artista
Guts of Steel Brimstone Howl
Why don't You give it to Me Nathaniel Mayer
Radio Moscow Radio Moscow
Every Hour is a Dollar gone Patrick Sweany
Amb Brimstown Howl de nou ens trobem amb el garatge. El so d'aquesta banda de Omaha és molt més directe i cru que el de SSM (proper al punk rock, en alguns moments). Em recorden també al revival que es va fer de l'estil durant els vuitanta (escola The Cramps). La cançó One quick minute es representativa d'aquests trets.
A Nathalien Mayer no el coneixia, i resulta que és un cantant de rhythm and blues de Detroit que va gravar per al segell Fortune Records a principis dels seixanta. Sona realment bé i va gaudir d'un èxit l'any 1962: Village of Love. Aquest disc, Dan Auerbach el coprodueix amb Troy Gregory (The Dirtbombs) i Dave Shettler (SSM, The Sights). El poder vocal d'aquest clàssic es pot trobar, per exemple, en Everywhere I go.
La banda de Ames (Iowa), Radio Moscow és la primera que conec fins ara i crec que és una magnífica banda que factura un vitamínic blues rock que, personalment, m'enganxa fins l'extenuació. Aquest és el seu primer disc. I conté una fantàstica peça de blues rock psicodèlic anomenada Luckydutch.
Finalment, Auerbach torna a produir a Patrick Sweaney (aquesta vegada ell sol), i el seu segell comença a prendre forma:
2008
Àlbum Artista
A Touch of Someone Else's Class Black Diamond Heavies
Let it Ride Buffalo Killers
Loud is the Night Hacienda
With Blasphemy so Heartfelt Jessica Lea Mayfield
Des de Nashville, Black Diamond Heavies transiten els camins heredats del blues deixant tot un rastre de polseguera darrere. Boogies, blues rocks, reminiscències soul i una veu molt propera a Tom Waits. Beuen directament de les mateixes fonts que els Black Keys. Atenció a la versió del Sinnerman que col·loquen en el disc produït per Auerbach.
Des de Ohio, Buffalo Killers recorden a la psicodèlia pesada del primer hard rock encetat per bandes com els incomparables Cream. Let it Ride sona mesurat, compacte, intens, i suposa una novetat estilística respecte als sons més primitius escoltats fins ara. La cançó que posa a nom al disc, Let it Ride, és una bona prova d'això.
La banda texana Hacienda corrobora el fet que Dan Auerbach està obrint-se estilísticament en la seua labor de productor. En aquest cas ens retrobem amb un rock temperat, amb melodies brillants i ritmes assossegats en els que conflueixen Beach Boys i Beatles, i en certa manera, també la tradició folk-rock de l'època. She's Got a Hold on Me tracta de recuperar l'esperit dels seixanta.
A aquesta apertura estilística de Auerbach, ja només faltaria sumar els aires folk-country de la jove cantautora de Ohio, Jessica Lea Mayfield:
La banda texana Hacienda corrobora el fet que Dan Auerbach està obrint-se estilísticament en la seua labor de productor. En aquest cas ens retrobem amb un rock temperat, amb melodies brillants i ritmes assossegats en els que conflueixen Beach Boys i Beatles, i en certa manera, també la tradició folk-rock de l'època. She's Got a Hold on Me tracta de recuperar l'esperit dels seixanta.
A aquesta apertura estilística de Auerbach, ja només faltaria sumar els aires folk-country de la jove cantautora de Ohio, Jessica Lea Mayfield:
2009
Àlbum Artista
Danger is EP The Ettes
Why Won't You let Me be Black Nathaniel Mayer
Aquest any Dan Auerbach no és prodiga massa en la producció de altres artistes. Supose que seria perquè estaria massa ocupat preparant la "bomba" que va suposar Borthers (2010) i que els encastellà en els altars del rock. Tanmateix, torna a coproduir a Nathaniel Mayer -en She's Bad és nota la seua presència-, i produeix el "ep" de la banda de garatge The Ettes.
2010
Àlbum Artista
Big Red & Barbacoa Hacienda
Letters in the Deep Cadillac Sky
We All started in the Same Place Shivering Timbers
Hacienda torna a posar-se en les seues mans per continuar amb el so que caracteritza el seu primer disc -en I keep waiting trobem de nou els cors deutors dels Beach Boys-. A banda, Dan Auerbach també produeix dos discos de folk tradicional nord-americà: Shivering Timbers i una banda de bluegrass anomenada Cadillac Sky.
2011
Àlbum Artista
Tell me Jessica Lea Mayfield
Two of Everything Brian Olive
Com ja van fer Hacienda i Nathaniel Mayer, Jessica Lea Mayfield repeteix amb Dan Auerbach amb el disc Tell me. També produirà el segon disc del músic provinent de l'escena garatge de Ohio, Brian Olive, que conté peces de rock clàssic com aquest Left Side Rock. Aquest és l'any que The Black Keys publiquen El Camino i es nota que Auerbach es troba immers en la seua banda principal
2012
Àlbum Artista
Locked Down Dr. John
Shakedown Hacienda
Hypnotic Nights JEFF The Brotherhood
Home Again Michael Kiwanuka
The Lion, The Beast, The Beat Grace Potter & The Nocturnals
Aquest any Dan Auerbach -després de l'èxit assolit amb Brothers i El Camino- torna a intesificar la seua labor com a productor. I a més, ara ja pot afegir un obra magna en la seua faceta de productor: Locked Down de Dr. John.
Hacienda tornen a repetir amb ell per tercer cop. També produeix el disc que la banda de Nashville, JEFF The Brotherhood, enregistra amb Warner. Aquesta banda de riffs pesats i gust per la melodia pop se la compara amb Weezer, i Sixpack justifica plenament aquesta referència.
Grace Potter aconseguirà el seu disc de major repercussió comercial amb la producció de Auerbach. Trobe que és un disc pensat i concebut per a la radio fórmula. Es tracta de senzilles i enganxoses melodies -poca cosa més, a banda de la corresponent sobre producció en aquest tipus de discos-. El títol de Paris (Ooh La La) parla per ell mateix -per cert, el ritme de la cançó i el "Ooh La La" de la tornada em recorda Lady Marmalade de Labelle-.
Aquest any també gaudirà de l'èxit del disc que li produeix al cantant de soul folk anglès Michael Kiwanuka. Proper al concepte estètic de Terry Callier i Bill Withers, Home Again és un disc ple de sofisticació soul, perfecte per passar una estona agradable escoltant un grapat de bones cançons.
Hacienda tornen a repetir amb ell per tercer cop. També produeix el disc que la banda de Nashville, JEFF The Brotherhood, enregistra amb Warner. Aquesta banda de riffs pesats i gust per la melodia pop se la compara amb Weezer, i Sixpack justifica plenament aquesta referència.
Grace Potter aconseguirà el seu disc de major repercussió comercial amb la producció de Auerbach. Trobe que és un disc pensat i concebut per a la radio fórmula. Es tracta de senzilles i enganxoses melodies -poca cosa més, a banda de la corresponent sobre producció en aquest tipus de discos-. El títol de Paris (Ooh La La) parla per ell mateix -per cert, el ritme de la cançó i el "Ooh La La" de la tornada em recorda Lady Marmalade de Labelle-.
Aquest any també gaudirà de l'èxit del disc que li produeix al cantant de soul folk anglès Michael Kiwanuka. Proper al concepte estètic de Terry Callier i Bill Withers, Home Again és un disc ple de sofisticació soul, perfecte per passar una estona agradable escoltant un grapat de bones cançons.
2013
Àlbum Artista
Head in the Dirt Hanni El Khatib
Nomad Bombino
Pushin' Against a Stone Valerie June
Aquest any, Dan Auerbach ha tornat a la càrrega. Això sí, amb un projecte frustrat: el del grup californià de psicodèlia The Growlers. El grup, després d'entrar en l'estudi amb el bo de Auerbach, he llegit que va decidir començar de nou perquè el disc creien que s'estava sobre produint. També coprodueix el disc de la cantant de folk i soul Valerie June, juntament amb Kevin Augunas.
L'altre disc del 2013 és Head in the Dirt del músic californià Hanni El Khatib, incardinat en el garatge més mogut. Encara que li he de dedicar una mica més temps.
Finalment, toca Nomad del músic tuareg Bombino (Agadez) i és el que més curiosistat m'ha despertat. En la línea musical d'aquest artista havia escoltat a Toumast. Sempre m'havia cridat l'atenció com utilitzen la guitarra elèctrica i encaixen, en la seua personalitat, la tradició del blues. Així que toca dedicar-li algunes escoltes a Omara "Bombino" Moctar.
En fi, qui haja arribat fins ací, podrà traure les
seues pròpies conclusions. A mi ja no em queden forces!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada