24 d’abr. 2013

Bill Withers i Terry Callier: "Lean on Me" per partida doble

Bill Withers i Terry Callier van publicar el mateix any -el 1972- sengles àlbums on cantaven "Recolza't en mi". 

Dues cançons distintes amb el mateix títol, però amb una temàtica comú, encara que des de distintes perspectives. 

Aquesta és una lectura personal i conjunta de dos músics de soul propers estilísticament, per la presència d'una notable influència dels cantautors i el folk dels anys seixanta en el concepte i en el so de la seua música. Encara que cadascun presentara les seues pròpies peculiaritats, transitant terrenys més pròxims al jazz -en el cas de Terry Callier-, o al funk -en el de Bill Withers-.



A qui no li han dit de menut que la vida no és de color de rosa? I després, a mesura que s'ha fet gran, ho ha comprovat per ell mateix. En algun moment, tots experimentarem la tristesa i el dolor en el més profund de les nostres ànimes. I en eixe moment de debilitat, no està gens malament trobar el recolzament d'algú que s'aprope a nosaltres, ens escolte i ens diga que tot anirà bé, que tot s'arreglarà al final. L'esperança i la solidaritat son trets que defineixen la naturalesa humana en la seua dimensió més noble. Dir que, al llarg de la vida, sempre ens necessitem els uns als altres és, potser, una obvietat. Però, crec que mai està de més posar sobre la taula valors com la solidaritat, l'empatia i l'amor. Millor això que estar tot el dia queixant-se sobre les misèries humanes sense fer res més. I si em de ser esclaus, val més ser-ho pensant que arribarà el dia de la rebel·lió que ens alliberarà i en la que haurem de participar activament. Sense l'esperança i la lluita, l'única cosa a la que podem aspirar es a ser més esclaus cada dia que passe. Clar que, després d'un segle suportant el foment institucional de l'egoisme i la competitivitat descarnada, no és fàcil veure que és més humana i reconfortant la generositat d'escoltar i entendre a l'altra persona que estar mirant-se el melic tot el dia.

Mentre Terry Callier ofereix el seu recolzament a una persona que pareix identificar amb la seua "estimada" -en un context més bé sentimental-: "You've seen sad times/ Your eyes have told me so (...) All your heartache/ Hidden deep inside (...) Sweet love and care/ And girl I'll find the strength I swear (...); Bill Withers canta a tothom, a la comunitat de la que se sent part: "Sometimes in our lives/ We all have pain, we all have sorrow/ But if we are wise/ We know that there's always tomorrow/ Lean on me when you're not strong/ And I'll be your friend, I'll help you carry on (...)". Trobe que es tracta de dues cançons amb cert regust gospel; sobretot pels cors que acompanyen la tornada i la forma de cantar-la -més evident en el cas de Bill Withers-. El que si és cert és que emanen espiritualitat per tots els costats. 

La sofisticació caracteritza la música d'aquestes dues figures del "soul d'autor". Els dos barallen fantàsticament distints estils -folk, soul, jazz, funk...- per obtindre un resultat final que els atorga una veu pròpia i exquisida en la història de la música negra.


"Lean on Me", Bill Withers

Bill Withers, quan va veure la llum Still Bill -on es troba Lean on Me-, l'any 1972, ja havia publicat un primer disc anomenat Just I Am, a través del segell Sussex Records. Aquest àlbum va ser podruit pel mític Booker T. Jones y contenia el mega hit Ain't no Sunshine. L'altra cançó, que més transcendència va tindre d'aquest disc, fou Grandma's Hands -dedicada a la seua avia amb qui va tindre una relació molt estreta-. Per la rellevància en l'estil que caracteritza l'obra de Bill Withers, també destaca la seua versió de Everybody's Talkin' composada pel cantautor folk Fred Neil i popularitzada per Harry Nilsson -la seua versió, per cert, és va convertir en senyera de la pel·lícula Midnight Cowboy-.

Lean on Me es la cinquena cançó del segon disc, Still Bill. I, juntament amb Use Me, van ser les cançons amb major èxit d'aquest àlbum en el que apareixen les dues facetes estislítiques de Bill Withers. Així, mentre Lean on Me representa la seua vessant més folk -que l'emparenta directament amb Terry Callier-; Use Me mostra un ritme més R&B, molt proper al funk més sofisticat. En la primera de les vessants també es troben, clarament, Let Me in Your Life o Better Days; mentre que el ritme més soul esdevé amb tonades com Who is He o Kissin' my Love.

En fi, es tracta d'una figura central de la música. Reconegut per molts altres músics. Per exemple, una de les veus més originals de la música negra de tots els temps, Gil Scott-Heron, va enregistrar una versió de Grandma's Hands, l'any 1981; i el cantant de jazz, Al Jarreau, l'any 1998, li va dedicar tot un disc de tribut, en el que inclogué una versió de Lean on Me.


Sometimes in our lives
We all have pain, we all have sorrow
But if we are wise
We know that there's always tomorrow

Lean on me when you're not strong
And I'll be your friend, I'll help you carry on
For it won't be long
'Til I'm gonna need somebody to lean on

Please, swallow your pride
If I have things you need to borrow
For no one can fill those of your needs
That you won't let show

You just call on me, brother, when you need a hand
We all need somebody to lean on
I just might have a problem that you'll understand
We all need somebody to lean on

Lean on me when you're not strong
And I'll be your friend, I'll help you carry on
For it won't be long
'Til I'm gonna need somebody to lean on

You just call on me, brother, when you need a hand
We all need somebody to lean on
I just might have a problem that you'll understand
We all need somebody to lean on

If there is a load
You have to bear that you can't carry
I'm right up the road, I'll share your load
If you just call me


"Lean on Me", Terry Callier


Terry Callier, abans d'enregistrar el seu primer disc, ja era un habitual dels clubs de folk de Chicago. El cantant provenia dels grups de doo-wop de principis dels seixanta, però prompte es va fascinar amb el saxofonista de jazz John Coltrane. El resultat de tot plegat fou el naixement estilístic d'aquest formidable músic que combinava soul, folk y jazz en una de les obres més originals del moment. Així, en el seu primer disc, The New Folk Sound of Terry Callier, anticipava aquest estil que els crítics de l'època anomenarien  jazz folk, i que culminà, a principis dels setanta, en una trilogia d'una qualitat artística formidable amb un so depurat, espiritual i sofisticadament emotiu: Occasional Rain (1972), What Color Is Love (1973), and I Just Can't Help Myself (1974). Tots tres van ser produïts per Carles Stepney -qui també va treballar per a Earth, Wind & Fire i Rotary Connection- i publicats pel segell Cadet. Maluradament, l'extraordinària benvinguda que li va atorgar la crítica, no es va veure reflectida en les vendes dels discos.

Lean on Me es la penúltima cançó del seu segon àlbum d'estudi, Occasional Rain. En aquest disc, l'estil desenvolupat per Terry Callier -que un any després es traduiria en la seua obra més coneguda, What Color Is Love (1973)- ja es reflectia en tota la seua plenitud. L'originalitat del disc també apareix en el concepte formal del disc, mitjançant una serie de peces molt curtes -no arriben a un minut de duració-, anomenades Go Ahead On, referenciades com segue i numerades sense un ordre correlatiu. Aquests segue son un homenatge a les seues arrels blues. Tot plegat no és més que la mostra de la profunditat del seu coneixement musical, que és el que li permet realitzar un assemblat tan acurat de distints estils per trobar la seua pròpia veu. En eixe sentit, tant Terry Callier com Bill Withers, en alguna mesura, sempre m'han evocat l'esperit del folk blues representat per músics com Bukka White, Leadbelly o Odetta.

La figura de Terry Callier va ser reivindicada per l'escena musical anglesa dels anys noranta. L'any 1997, col·laborà amb el grup de acid jazz anglès Urban Species, i va participar en la gravació del seu tema Lean on Me que aparegué en el disc Best Bit Ep de la cantautora folk Beth Orton. En la dècada del dos mil, foren Paul Weller i Massive Attack, qui van col·laborar en els discos de Terry Callier, Speak Your Peace (2004) i Hidden Conversations 2009, respectivament.


You've seen sad times
Your eyes have told me so,
Blue and bad times,
You think that I don't know, 
But there'll be glad times,
Just you wait and see,
And there'll be a sunrise, 
If you lean on me 

I imagine I could comfort you, 
I have forgotten, 
The things that you've been through
But there's one thing,
On which we can a agree, 
When you're ready darling,
You can lean on me

And the love I bring,
Will grow into a lasting thing,
Put your heart on wings,
And set you free,
And as you rise,
Up into the clearing skies,
Maybe you will realise,
You can lean on me

All your heartache,
Hidden deep inside,
So there's no telling,
How many tears you've cried,
But like the river,
To the weeping willow tree,
I can hold your teardrops child,
So lean on me 

Sweet love and care
And girl I'll find the strength I swear
And when you need me
I'll be there If you let it be
Till my time is done,
Till the longest race is run
Right on till the kingdom comes
You can always lean on me

2 comentaris:

  1. No coneixia la de Terry Callier, ni que fora del mateix any, gran document, molt currat. Passava a més per a agrair-te la recomanació de ken Loach, he vist "Angels Share", molt bona, em va agradar. Ara vaig a per Mi amigo Joe.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. De res! I moltes gràcies!. M'alegre molt que t'agrade perquè eres tot un referent per a mi, i la veritat és que meu passe molt bé llegint i escrivint sobre música.

      Suprimeix