16 d’oct. 2015

King Mojo Club: quan els Small Faces van trobar el lloc adequat

Els anys seixanta eren bons temps per al rock and roll, el blues i el soul nord-americà a Europa. A les Illes Britàniques havien abraçat la influència i la van reinventar de forma tan brillant que la van convertir en el fenomen de la "british invasion" que va conquerir els Estats Units. En aquell moment, la televisió tenia un paper decisiu en la creació de tendències: la presència dels Beatles en el programa de Ed Sullivan en febrer de 1964 seria fonamental per donar a conéixer aquella meravellosa explosió musical europea.

En aquests temps propicis, Steve Marriott i Ronnie Lane es van ajuntar amb el bateria Kenney Jones i el teclista Jimmy Winston (substituït uns anys després per Ian McLagan) per formar els Small Faces. En el seu repertori inicial s'incloïen versions del primer soul com ara Please, Please, Please de James Brown, You've Really Got a Hold on Me de Smokey Robinson, o Stand by Me de Ben E. King. Aquestes cançons eren idònies perquè Steve Marriot lluïra les seues virtuts vocals. Els Small Faces prompte van incorporar dos temes propis: Come On Children i E too D que van formar part del seu primer àlbum publicat per Decca, i en els quals Marriot evidenciava la forta influència del soul d'Otis Redding i del cantant de blues Bobby Bland.


L'original forma d'interpretar el soul de Marriott no li va passar desapercebuda a una cantant apassionada del R&B, el soul i el jazz: Elkie Brooks, qui va recomanar la banda a Maurice King, un empresari local que tenia un club a Londres, i que va exercir de mànager del grup. Així, Small Faces van començar a tocar per la capital anglesa fins que l'empresari els va aconseguir altres concerts per tot el país. El debut fora de la seua ciutat natal va ser al nord d'Anglaterra i no va ser fàcil: el primer concert en Sheffield va ser prou frustrant perquè van actuar en un club amb una parròquia formada bàsicament per "teddy boys" que van rebutjar l'estètica dels joves músics, i no van sintonitzar amb les versions del Please, Please, Please de James Brown i del Baby, What You Want Me to Do de Jimmy Reed amb les quals van començar el concert; així que, després de tocar tres cançons, van decidir marxar.


 No obstant això, uns carrers més avall hi havia un club freqüentat per joves "mods" que no solament els van rebre amb els braços oberts, sinó que, a més, van embogir amb el concert i es van quedar amb ganes de més. Els Small Faces havien trobat el lloc adequat: el King Mojo Club; on iniciarien la seua breu i contenciosa, a la vegada que enlluernadora i seminal, trajectòria musical.

El King Mojo Club el va obrir el jove empresari Peter Stringfellow, conjuntament amb els seus germans, i va funcionar des de 1964 fins a 1967 amb llicència de cafeteria, cosa que no li permetia servir alcohol. Tanmateix, es va convertir en centre de peregrinació de l'escena northern soul nascuda al nord d'Anglaterra. A més, no solament van fer algunes de les seues primeres actuacions bandes tan transcendents com Pink Floyd, The Who o Small Faces, sinó que també van actuar autèntiques institucions del soul com Wilson Pickett, Stevie Wonder, Ike and Tina Turner, Edwin Star o Don Covay. L'any 1967 el club es va reorientar a la psicodèlia i va canviar de nom: Beautiful King Mojo. Una de les últimes actuacions va ser la del mateix Jimi Hendrix. Poc després, les autoritats van revocar la llicència d'activitat del club a causa de les nombroses queixes i denúncies veïnals pel soroll i per l'ús de drogues en el local.

Els Small Faces van tornar a fer una última actuació en el King Mojo Club un any abans que fos clausurat. Així, l'any 1966, havien pujat a dalt de tot de les llistes d'èxits musicals amb la cançó All or Nothing i van fer un concert triomfant d'agraïment en el club que els havia donat a conéixer més enllà del seu Londres natal.

4 d’oct. 2015

Primus i Morphine: bons cops de baix en temps de guitarres


A principis dels anys noranta, estava escoltant la ràdio quan un famós locutor de rock va posar un tema del disc Pork Soda que acabava de publicar la banda californiana Primus. No havia passat ni un minut i el va llevar. El comentari sobre la línia de baix amb què començava la cançó va ser demolidorament negatiu. I això em va fer pensar: com podia ser que un estil que havia nascut de la fusió més agosarada, s'haguera convertit en el baluard d'un "think tank" conservador fins a la medul·la.

Les teories poden ser vàries i diverses, inclús es pot negar l'afirmació que conté la qüestió. Sens dubte, amb el desenvolupament de la xarxa, hui dia caldria matisar aquesta perspectiva (això sí, no sé si per a bé o per a mal, perquè el món cada volta és més homogeni culturalment). Tanmateix, per exemple, la tendència del rock com a objecte de museu, en les escasses propostes musicals de la ràdio convencional a l'estat espanyol, té una emissora pròpia anomenada Rock FM. Aquesta emissora pertany, igual que la COPE, a la societat Radio Popular, l'accionista més gran de la qual és la Conferència Episcopal. El rock and roll ha estat assumit pel sistema que li ha tret el seu caràcter transformador, i sovint és reduït pels mateixos devots a una expressió antipàticament formalista. No obstant això, no hi ha dubte que segueix viu i, de tant en tant, trau la seua cara més suggeridora i rebel a passejar.

La finalitat de l'anècdota no és una altra que reivindicar aquelles bandes que van més enllà de la fórmula, la trastoquen, ens sorprenen, ens emocionen, i sumen nous elements a la tradició: la mantenen viva i impedeixen que es convertisca en un mer objecte d'adoració dins d'una vitrina. Dos bons exemples de principis dels noranta són Primus i Morphine, en els quals el baix és el protagonista en una època en què les guitarres dominaven la música popular. En aquell moment, la creativa reinvenció dels clàssics (que no el "revival") posava en primera línea a bandes extraordinàries com Nirvana, Soundgarden, Pearl Jam, Green Day, Bad Religion o Pantera.

Primus es van formar l'any 1984 en la costa oest. Sota la batuta del baixista i cantant Les Claypool (qui va fundar la banda juntament amb el guitarrista Larry "Ler" Lalonde) han editat vuit discos en estudi fins avui dia que encara segueixen actius. L'any 1991 van publicar el seu àlbum amb major repercussió (juntament amb Pork Soda): Sailing the Seas of Cheese, el qual conté tots els elements que caracteritzen la seua obra. Així, la peculiar forma de tocar el baix de Les Claypool es mescla amb el sentit de l'humor de les lletres d'unes cançons crítiques i burlesques; el culte a la síncope, el fraseig vocal i la seua veu nasal conformen la resta del caràcter d'una banda que fa honor a la rauxa musical californiana.


Morphine es van formar l'any 1989 en la costa est. El so de la banda està forjat per l'inquiet baixista (li sobrava amb dues cordes), cantant i compositor Mark Sandman, el bateria Jerome Deupree i el saxofonista Dana Colley (fonamental en la definició del so). Malauradament, la banda es va dissoldre quan Mark Sandman va morir d'un atac al cor mentre actuaven en un festival a Italia. Fins a eixe moment, havien publicat quatre discos en estudi als quals cal sumar el pòstum The Night. Els cinc àlbums són totalment recomanables, però Cure For Pain (1993) és el que major repercussió ha tingut. L'univers de Morphine, on conflueixen el blues i el jazz sobre una sòlida estructura roquera, el proporciona Mark Sandman en gran mesura. Així, a banda del particular so del "power trio", la lírica de les lletres, la temàtica i la calidesa de la seua veu conformen un dels llegats més colpidors dels últims temps.


En fi, senta molt bé recordar aquells anys noranta quan els bons cops de baix de Les Claypool i de Mark Sandman recorrien, de costa a costa, els Estats Units; mentre projectaven, arreu del món, un rock que manté l'essència rebel sense perdre l'arrel i que aconsegueix evitar les fórmules massa previsibles. Un rock que, de tant en tant, diu: "ací estic i estic viu".