Primus i Morphine: bons cops de baix en temps de guitarres

A principis dels anys noranta, estava escoltant la ràdio quan un famós locutor de rock va posar un tema del disc Pork Soda que acabava de publicar la banda californiana Primus. No havia passat ni un minut i el va llevar. El comentari sobre la línia de baix amb què començava la cançó va ser demolidorament negatiu. I això em va fer pensar: com podia ser que un estil que havia nascut de la fusió més agosarada, s'haguera convertit en el baluard d'un "think tank" conservador fins a la medul·la.

Les teories poden ser vàries i diverses, inclús es pot negar l'afirmació que conté la qüestió. Sens dubte, amb el desenvolupament de la xarxa, hui dia caldria matisar aquesta perspectiva (això sí, no sé si per a bé o per a mal, perquè el món cada volta és més homogeni culturalment). Tanmateix, per exemple, la tendència del rock com a objecte de museu, en les escasses propostes musicals de la ràdio convencional a l'estat espanyol, té una emissora pròpia anomenada Rock FM. Aquesta emissora pertany, igual que la COPE, a la societat Radio Popular, l'accionista més gran de la qual és la Conferència Episcopal. El rock and roll ha estat assumit pel sistema que li ha tret el seu caràcter transformador, i sovint és reduït pels mateixos devots a una expressió antipàticament formalista. No obstant això, no hi ha dubte que segueix viu i, de tant en tant, trau la seua cara més suggeridora i rebel a passejar.

La finalitat de l'anècdota no és una altra que reivindicar aquelles bandes que van més enllà de la fórmula, la trastoquen, ens sorprenen, ens emocionen, i sumen nous elements a la tradició: la mantenen viva i impedeixen que es convertisca en un mer objecte d'adoració dins d'una vitrina. Dos bons exemples de principis dels noranta són Primus i Morphine, en els quals el baix és el protagonista en una època en què les guitarres dominaven la música popular. En aquell moment, la creativa reinvenció dels clàssics (que no el "revival") posava en primera línea a bandes extraordinàries com Nirvana, Soundgarden, Pearl Jam, Green Day, Bad Religion o Pantera.

Primus es van formar l'any 1984 en la costa oest. Sota la batuta del baixista i cantant Les Claypool (qui va fundar la banda juntament amb el guitarrista Larry "Ler" Lalonde) han editat vuit discos en estudi fins avui dia que encara segueixen actius. L'any 1991 van publicar el seu àlbum amb major repercussió (juntament amb Pork Soda): Sailing the Seas of Cheese, el qual conté tots els elements que caracteritzen la seua obra. Així, la peculiar forma de tocar el baix de Les Claypool es mescla amb el sentit de l'humor de les lletres d'unes cançons crítiques i burlesques; el culte a la síncope, el fraseig vocal i la seua veu nasal conformen la resta del caràcter d'una banda que fa honor a la rauxa musical californiana.

Morphine es van formar l'any 1989 en la costa est. El so de la banda està forjat per l'inquiet baixista (li sobrava amb dues cordes), cantant i compositor Mark Sandman, el bateria Jerome Deupree i el saxofonista Dana Colley (fonamental en la definició del so). Malauradament, la banda es va dissoldre quan Mark Sandman va morir d'un atac al cor mentre actuaven en un festival a Italia. Fins a eixe moment, havien publicat quatre discos en estudi als quals cal sumar el pòstum The Night. Els cinc àlbums són totalment recomanables, però Cure For Pain (1993) és el que major repercussió ha tingut. L'univers de Morphine, on conflueixen el blues i el jazz sobre una sòlida estructura roquera, el proporciona Mark Sandman en gran mesura. Així, a banda del particular so del "power trio", la lírica de les lletres, la temàtica i la calidesa de la seua veu conformen un dels llegats més colpidors dels últims temps.

En fi, senta molt bé recordar aquells anys noranta quan els bons cops de baix de Les Claypool i de Mark Sandman recorrien, de costa a costa, els Estats Units; mentre projectaven, arreu del món, un rock que manté l'essència rebel sense perdre l'arrel i que aconsegueix evitar les fórmules massa previsibles. Un rock que, de tant en tant, diu: "ací estic i estic viu".