7 de maig 2013

Quan la mort del "tirà" redimeix (Tyrannosaur, Paddy Considine)


Evocacions del free cinema o traços del meu profundament admirat Mike Leigh em vénen al cap després de veure aquesta pel·lícula, però no. M'agrada el cinema d'eixa Europa que no vol ser-ho, o, ho és a mitges. I, de tant en tant, em trobe amb alguna comèdia, drama o thriller, que sense ser-ho del tot, em cala els ossos i em quede assegut pensant en això que, sense efectes especials, em deixa bocabadat davant la pantalla.

Quan l'actor escocès Peter Mullan escull un paper, i aleshores, ja saps que, com a espectador, és més que probable que et trobes amb una pel·lícula interessant. Clar que, per a mi, Peter és Joe (Mi nombre és Joe, Ken Loach), i això ja és molt, perquè aquesta meravella de Loach és un dels meus referents cinematogràfics immediatament post-adolescents -i eixa etapa vital marca molt-.

Redención (l'original en anglès és Tyrannosaur) és una obra amb escenaris i un clima freds, però amb una intensitat i ebullició soterrades que és impossible que deixen fred a ningú, perquè acaben per brotar des de la profunditat i colpegen la cara i l'ànima de l'espectador que, difícilment, podrà evitar sentir-se còmplice d'una crua realitat retratada sense contemplacions. Els cors calents, i compromesos amb l'entorn social que habiten, no tindran més remei que emocionar-se.


Dos personatges atrapats en un entorn decadent i feridor. L'un -l'interpretat per Peter Mullan- marcat per un passat que tracta de suportar mitjançant l'alcohol. La tirania del sentiment de ràbia no el deixa viure en pau, i, immers en una espiral d'autodestrucció, desenvolupa un caràcter violent contra tot i contra tots. I l'altre -l'interpretat per Olivia Colman- sotmès per un present de violència domèstica impossible de suportar. La tirania que pateix la converteix en un ser totalment anul·lat. Casualment, es trobaran i els dos junts iniciaran el camí cap a la redempció. Contat així pot parèixer una historia ja sentida altres vegades, però no.
 
D'una banda, crec que el valor de la pel·lícula resideix en la forma de contar la historia; en la bellesa i la mesurada poètica de la relació dels dos personatges envers un món sòrdid; i en l'ús del llenguatge cinematogràfic amb una precisió extraordinària que evita qualsevol excés (el tractament de temes tan delicats com els que es tracten en Tyrannosaur, solen dur als guionistes i/o directors a caure en la temptació del sentimentalisme i l'artifici). Tot son elements del guió i la direcció de Paddy Considine que ens mostra la crua realitat sense contemplacions, però sempre procurant deixar respirar a l'espectador.  Al contrari del que es puga pensar -sobre tot, després de llegir alguns comentaris sobre la pel·lícula sense haver-la vista- , el missatge no es una altre que mentre existeix la vida, existeix l'esperança, i amb una mica de sort, es poden fer desaparèixer els fantasmes del passat i del present. I justament és aquesta sensació la que ens ajuda a seguir veient Tyrannosaur i no caure en la més absoluta desesperança.


Ara bé, el que acaba conferint a la pel·lícula el seu estatus d'obra magna del cinema d'autor europeu del segle vint-i-un, és la interpretació. El treball de Peter Mullan i Olivia Collman és sublime en tots els sentits. No és gens fàcil assolir amb solvència i credibilitat la complexitat d'uns personatges torturats com els de Joseph i Hannah. Així que diria que és una d'eixes pel·lícules en les que els actors estan per damunt de qualsevol altra consideració. En les dues actuacions resideix tot el pes de la història. D'ells dependrà que l'espectador puga submergir-se amb major o menor profunditat, empatitzar, reflexionar i gaudir des de l'inici fins al final.

Buscant el tràiler per il·lustrar l'entrada, he trobat la ressenya que, en el seu dia, es va poder veure en el programa Días de cine.

2 comentaris:

  1. Vaig seguir la teva recomanació amb "Mi nombre es Joe", una pel·lícula d'obligada visió, eixe toc entre documental i film. Sense un final determinat, més com una finestra cap a un món que mai es mostra. I tens raó, Peter Mullan és Joe je je je. Seguiré aquesta recomanació, la buscaré, trobar esperança on pareix que no hi ha, és molt important. Salut i gràcies.

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies pel comentari sobre "Mi nombre es Joe". Ho trobe molt encertat. En aquesta pel·lícula, Mullan també està genial, però igual és un poc més dura en el desenvolupament dels plantejaments. En tot cas, Loach és Loach! I per cert, ja em contaràs!

    ResponSuprimeix