29 de juny 2013

El "tempo" del blues (A propòsit del documental Blues Britannia)

A propòsit del documental de la BBC sobre el R&B britànic -que a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta començaren a tocar músics inquiets que rondaven la vintena en la majoria dels casos- i la seua font d'inspiració directa -el blues afroamericà de veterans de la magnitud de Muddy Waters, John Lee Hooker o Howlin' Wolf per exemple-, trobe interessant rescatar dos moments del metratge que, personalment, em pareixen genials. A banda de que el documental "Blues Britannia" és molt recomanable com qualsevol altra producció que porte el segell de la BBC. Personatges essencials de la història de la música -com per exemple Keith Richards, Paul Jones, Chris Dreja, Bill Wyman, Phil May, John Mayall, Jack Bruce o Mick Fleetwood- son entrevistats i aporten la seua visió sobre aquella transcendental experiència que van protagonitzar durant els anys seixanta.

"Els dos Johns": Mayall i Lee Hooker en una fotografia històrica que il·lustra fantàsticament aquell fenomen musical. Va ser presa per Val Wilmer, una dona apassionada per la música afroamericana, que va impulsar i va fotografiar l'encontre entre dos mons extraordinaris.


Abans d'entrar en la lectura personal, m'agradaria destacar el començament de la narració. Si no recorde mal, la teoria del documental diu que al principi s'ha d'exposar la idea central que es desenvoluparà durant la resta del metratge. D'aquesta forma ens introdueix un fenomen que canviaria la història de la música (demane disculpes per la traducció si no és molt acurada):

"Aquesta és la història d'un inversemblant 'love affair' que es despertà innocentment en la monòtona Gran Bretanya dels anys cinquanta i que, al voltant dels primers anys setanta, es convertí en una passió mundial. El camí recorregut des dels seus orígens, com una societat secreta, fins l'aparició en l'escena internacional. Açò és el que va passar quan Gran Bretanya descobrí el blues (...)".

EL "TEMPO" DEL BLUES

Cap a la meitat del documental, més o menys, Tony McPhee (guitarrista fundador dels Groundhogs), Paul Jones (el cantant que rebutjà cantar en els Rollings Stones quan li ho van proposar Brian Jones i Keith Richards) i Chris Dreja (guitarra rítmica dels Yardbirds), entre altres, parlen sobre la improvisació original que caracteritzava aquesta música i l'actitud amb la que la interpretaven músics com John Lee Hooker o Sonny Boy Williamson que van fer diverses gires per Anglaterra. En eixe sentit, paga la pena rescatar les paraules de Chris Dreja sobre els músics de blues i el "tempo":

"(...) Necessàriament, no sabien mantindre els temps de la cançó, ja que la majoria, quan van començar, tocaven per a ells mateixos i marcaven el ritme colpejant el peu contra el sòl (...) Així, quan s'emocionaven, acceleraven el ritme dels cops. Per tant, si toques amb ells no és fàcil seguir-los".


Així que bandes angleses com Manfred Mann, que eren músics de conservatori, giraven amb Sonny Boy Williams que respon al perfil descrit. El xoc entre les dues formes de viure i interpretar la música era inevitable. Això sí, l'admiració dels primers cap al músic de blues era total.

Sobre aquesta qüestió em pareix molt interessant el fet que tots aquests músics de blues no concebien la música com una expressió rígida. En aquest punt entra en joc la improvisació que, amb el pas dels anys, perdria el seu paper en la interpretació; i, massa sovint, ens trobem amb directes que responen a un concepte enllaunat de la música. Quan hi ha massa palla i poc de gra es fa un flac favor a l'esperit amb el que va nàixer la música del segle vint. Tant de bo estiguera més estesa una visió menys mimètica i encotillada de la música. Estic segur que, de ser així, els grups serien capaços de fer, en major o menor mesura, una música més immediata i emotiva en el millor sentit de la paraula. I a la vegada, deixarien de fer mers exercicis d'estil que evidentment no emocionen ni enganxen a ningú, fent impossible la complicitat necessària entre l'artista i el públic.

ERIC CLAPTON I L'ESSÈNCIA DEL BLUES

Fa molts anys, amb la carrera en solitari d'Eric Clapton em succeïa que havia sentit tant a parlar d'ell en tots els mitjans del mainstream, que no em cridava gens l'atenció. Tanmateix, aquesta estranya i errada percepció va anar canviant. I més si tinc en compte que es tracta de unes de les figures cabdals del R&B europeu i del blues-rock.

Seré molt breu. Quan la seua banda, The Yardbirds -fundada l'any 1963-, començaren a apropar-se als nous sons -de la psicodèlia que vindria- l'any 1965 (d'aleshores daten èxits de pop com "For Your Love", que, per cert, és una magnífica cançó), Eric Clapton, obsessionat amb mantindre l'essència de les arrels del blues, se'n va anar amb els Blues breakers de John Mayall que revitalitzarien la música R&B anglesa tornant a l'esperit original que altres bandes, com els Yardbirds o Manfred Mann, començaven a abandonar per prendre noves direccions. Tanmateix, al cap d'un any -a mitjan del 1966- també els va deixar per formar part del super projecte de Ginger Baker i Jack Bruce (que havia estat membre de Manfred Mann): Cream. Sens dubte, aquesta banda sembraria les llavors del blues-rock més intens que tants bons resultats donaria. En fi, en menys d'un quinquenni, Eric Clapton protagonitzà totes les transformacions que experimentaria el blues que van dur, a finals dels anys cinquanta, els clàssics afroamericans al continent europeu.

1964 - THE YARDBIRDS

1966 - BLUES BREAKERS

1967 - CREAM

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada