Diuen que parlar del temps és un tema recurrent quan no se sap que dir: La meua comarca en aquest moment està patint temperatures molt elevades: Un juliol normal en el Mediterrani. I quan fa tanta calor, tot em fa mandra. Escriure, per exemple, em costa moltíssim. Però m'agrada. Més que parlar del temps, segur. Però, d'alguna cosa s'ha de parlar. I parlar m'agrada fins a l'extenuació. A vegades crec que sóc més pesat que el plom. Però cal parlar. És pura necessitat. I si no, per a què hem vingut a aquest món. Segurament, entre poques coses més, per parlar. Que és la forma més elevada, eficient i eficaç de compartir. I si la vida té algun sentit, potser siga aquest: compartir paraules.La socialització del coneixement és potser la revolució que ja ha començat.
A propòsit del documental de la BBC sobre el R&B britànic -que a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta començaren a tocar músics inquiets que rondaven la vintena en la majoria dels casos- i la seua font d'inspiració directa -el blues afroamericà de veterans de la magnitud de Muddy Waters, John Lee Hooker o Howlin' Wolf per exemple-, trobe interessant rescatar dos moments del metratge que, personalment, em pareixen genials. A banda de que el documental "Blues Britannia" és molt recomanable com qualsevol altra producció que porte el segell de la BBC. Personatges essencials de la història de la música -com per exemple Keith Richards, Paul Jones, Chris Dreja, Bill Wyman, Phil May, John Mayall, Jack Bruce o Mick Fleetwood- son entrevistats i aporten la seua visió sobre aquella transcendental experiència que van protagonitzar durant els anys seixanta.
"Els dos Johns": Mayall i Lee Hooker en una fotografia històrica que il·lustra fantàsticament aquell fenomen musical. Va ser presa per Val Wilmer, una dona apassionada per la música afroamericana, que va impulsar i va fotografiar l'encontre entre dos mons extraordinaris.
Durant els darrers quinze dies, he vist mitja dotzena de capítols de la segona temporada de la sèrie Treme, ambientada en la Nova Orleans immediatament posterior a l'huracà Katrina. La devastació i reconstrucció de la ciutat son els eixos fonamentals sobre els que es construeix l'acció i la psicologia dels personatges. Ara bé, el que més m'enganxa de Treme és el paper que juga la música, tant en la trama com en els escenaris on es desenvolupa. Cada situació, cada esdeveniment i cada paisatge, té la seua pròpia banda sonora en forma de cançó, quasi sempre, pertanyent a la més noble tradició musical: jazz, rythm and blues, folk, country, cajun, zydeco, "rock d'autor". Tanmateix, en la segona temporada, també sona el bounce, "hip hop" que podria qualificar-se com oriünd de Nova Orleans. Aquesta forma de "rapejar" es caracteritza per ser molt directa, enèrgica, i agressiva: Es tracta d'un estil proper a l'electrònica dirigida a la pista de ball; té un ritme simple i ràpid amb clara vocació festiva; l'escenificació està proveïda, en moltes ocasions, d'una alta càrrega sexual -reflectida en els moviments de les xiques voluptuoses que, sovint, acompanyen els cantants-. L'actitud i l'estètica es situa en els paràmetres més hedonistes del gansta rap. Però, en la ciutat on es celebra el mític carnaval conegut com Mardi Grass, trobem peculiaritats com el sissy bounce -retractat també en la segona temporada de la sèrie-, caracteritzat pels cantants transvestits que l'interpreten amb molt d'èxit (entre els més coneguts es troben Katey Fred i Big Freedia, i en les seues cançons es poden escoltar els trets més característics del bounce).
El tàndem format pel director Ken Loach i el guionista Paul Laverty ens ofereixen una comèdia social de gran calat. A qui li agrada l'estil i la temàtica del cinema de Ken Loach, gaudirà d'aquesta pel·lícula. Angels' Share s'ha traduït "La Parte de los Ángeles". El títol fa referència al 2% del whisky que s'evapora dels tonells on es guarda, i que, com diuen per terres escoceses, és la part que els toca a les criatures celestials. La trama gira entorn al món del whisky escocès i les tastes que es fan al llarg del país, encarnant el protagonisme quatre joves amb problemes de la perifèria de Glasgow.
És una obvietat, si dic que la major virtut de la música popular es trobar una veu pròpia més enllà del virtuosisme vocal o instrumental. Aquesta màxima es confirma a mesura que es popularitza i evoluciona el blues al llarg del segle passat, i entra de ple en els canals comercials, amb les seues múltiples formes.
Doncs bé, l'any 1994 Nirvana publicava el seu mític Unplugged in New York que tanta tendència va crear amb resultats, en general, prou menys afortunats. En plena adolescència i amb la típica actitud -molt de "moda" en els noranta- de només escoltar bandes, o clàssiques, o quan més underground millor, no tenia cap interès en el nou disc d'aquell grup convertit en massiu i que et trobaves en tots els llocs irremeiablement. Així que, en un principi, em vaig negar a escoltar-lo. Aquest estúpid prejudici quasi em fa perdrem un fantàstic àlbum, tant pels temes originals, com per les versions que conté.
En efecte, un tipus amb la cultura i sensibilitat de Kurt Cobain, va escollir un grapat de cançons sensacionals per a versionar. La veritat és que es tracta de cançons rodones, amb el valor propi de la composició, però també cal lloar la lectura personal que fa Kurt Cobain. Més enllà de l'adaptació, la interpretació és colpidora.
Gràcies a treure'm prejudicis de damunt i submergir-me en aquest Unplugged vaig descobrir que hi havia vida més enllà del Ziggy Stardust de David Bowie. The Man Who Sold the World ràpidament es va convertir en una de les meues cançons preferides (ambdues, l'original i la versió). També vaig descobrir que Escòcia, més enllà de Jesus and Mary Chain i Teenage Fanclub, era pedrera de l'escena pop des de feia anys. Jesus Doesn't Wan't Me for a Sunbeam és una senzilla i agradablement enganxosa melodia que m'atrapa en el seus aires sunshine de l'original signat pel grup The Vaselines; però, potser, encara m'agrada més el to místic que li proporciona la interpretació de Kurt Cobain. De les versions de Meat Puppets que conté aquest Unplugged, em quede amb Lake of Fire que, en el seu original té un toc proper al country-rock, i que Kurt Cobain converteix en un lament més íntim sense que es perda res del sentit crític de la lletra de la cançó (ambdues son molt bones, l'original i la versió).
Finalment, dels artistes versionats, em resta nombrar al que, anys després, es convertiria en un dels meus bluesman preferits en la vessant més folk: Leadbelly. Nirvana fa una versió del clàssic del folk americà del segle XIX In the Pines, tanmateix el títol escollit per al disc de Nirvana és Where Did You Sleep the Last Night. Doncs bé, Leadbelly va ser qui va popularitzar aquesta cançó en els anys quaranta del segle passat, gravant varies versions amb el títol, en moltes d'elles, Black Girl. Kurt Cobain, a qui li encantava el blues de Leadbelly, va fer la seua interpretació amb un resultat més que satisfactori des del meu punt de vista. De fet, jo no solament em vaig enganxar a la seua versió, sinó que a més, sempre li estaré agraït per haver-me introduït a aquest geni anomenat Leadbelly.
In the Pines, Where Did You Sleep the Last Night o Black Girl, com es vulga titular, no té autoria coneguda, naix en el segle XIX, i es manté viva perquè es interpretada per músics de forma ininterrompuda des d'aleshores. Cada un d'ells aporta la seua lectura, el seu cant, el seu to i ens la transmet. Des de l'origen fins a les primeres gravacions de bandes rurals a principis del s. XX; des de les gravacions de Leadbelly i la seua popularització, passant per Bob Dylan i Joan Baez, fins a Kurt Cobain o Mark Lanegan, aquesta cançó es part del patrimoni cultural de tota la humanitat.
La història es repeteix amb la mítica cançó Black Betty. Es tracta d'una tonada folk d'autoria desconeguda, etiquetada com una de les work songs nascudes en el segle XIX als Estats Units. De nou, Leadbelly és un dels primers musics en gravar-la comercialment (la primera de totes fou l'any 1939 i a cappella). Abans d'aquesta gravació, l'any 1933 Alan Lomax, en el marc del seu enorme treball de documentació i enregistrament de la música americana, va realitzar una primera gravació, també a cappella, pel convicte James Baker en una presó de Texas.
Black Betty, com passa amb In the Pines, naix i es manté viva perquè no deixa de ser interpretada. La composició ho val per l'atractiu de la seua forma, de la seua melodia, pel seu sentit i pel que representa. Tanmateix, el significat d'aquesta cançó ha estat interpretat de diferents formes; segons la font que es consulte, es pot tractar d'un diàleg del soldat amb la seua arma, un homenatge al whisky o, segons la versió que conté el llibre American Ballads and Folk Songs de John i Alan Lomax, el vehicle on transportaven els presos en el sur dels Estats Units. Siga com siga, el valor i la vida de la cançó resideix tant en la composició, com en la interpretació de diferents musics en diferents moments, i és clar, de la interpretació de qui la escolta.
Black Betty també compta amb nombroses versions, a banda de la ja citada de Leadbelly, amb resultats més o menys encertats. En els seixanta la va gravar Odetta, Dave "Snaker" Ray, i el propi Alan Lomax. En els setanta, podem trobar la versió de Manfred Mann Earth Band, i també la que fa, amb clau Hard Blues-Rock, el grup Ram Jam. Més endavant també la gravaran Nick Cave and The Bad Seeds, a cappella i acorde amb l'esperit de Leadbelly, Tom Jones per a la pista de ball, Ministry amb el seu estil de metall, o Jon Spencer Blues Explosion amb un so més garage, entre altres. Què cadascú trie la seua preferida!
En fi, es tracta de cançons rodones, senzilles i populars en el millor sentit de la paraula, i definitivament, màgiques quan son interpretades pel músic amb talent i amb veu pròpia. I aquest no és més que un elogi a l'autenticitat del músic més enllà del pur exercici d'estil. Potser aquesta és un dels aspectes que marquen diferències entre l'escolta de música popular i música clàssica. Clar que al final tot passa per una bona composició, per suposat.
No som ningú abans de prendre una decisió, després, en funció de les circumstàncies i de la pròpia decisió, construirem pas a pas la nostra vida. Però, fonamentalment, serem a partir del transcendental moment en que decidim, paral·lelament deixem un món de vides a les que haurem renunciat.
Aquesta és la meua conclusió després d'haver vist la magnífica pel·lícula del director i guionista belga Jaco Van Dormael. En la meua opinió, Mr. Nobody està construïda sobre sòlides bases teòriques que podrien remuntar-se fins i tot a alguna de les interpretacions de l'experiment imaginari concebut pel físic austríac Erwin Schrödinguer, convidant a reflexions més que interessants. Aquesta vocació científica de Jaco Van Dormael es evident des del principi, car la pel·lícula comença amb l'experiment d'un colom que acciona una palanca, i així, obté llavors per menjar. D'aquesta forma, com ho farien la majoria dels éssers vius, associa accionar la palanca amb la recompensa. Més endavant un temporitzador fa que el colom puga accedir al menjar cada vint segons; així, si el colom estava aletejant en eixe moment, ho continuarà fent, convençut que el seus actes tenen una influència decisiva en el que passa. Amb aquest experiment explica la superstició en un món atzarós en el que res està predeterminat.
El cartell resumeix perfectament el leitmotiv del llargmetratge. Nemo Nobody, quan és un xiquet, agafat de la mà de cada un dels seus pares, i havent d'escollir entre quedar-se amb el seu pare o pujar al tren que agafa la seua mare. També cal destacar la fantàstica interpretació de Jared Leto en les diferents vides que li tocaran viure a eixe xiquet en funció de la seua decisió. L'atzar i l'efecte papallona es converteixen en elements determinants de cada un dels seus actes, i el director ho explicita des del principi fent referència a les cultures orientals de forma molt didàctica i gens pretensiosa.
La pel·lícula està narrada per Nemo Nobody de vell en un món futur on ell és l'últim mortal que pot morir per causes naturals. El guió comença a jugar amb l'espai i el temps, però sempre de forma molt divertida i suggeridora, sense caure en pretensions que perjudiquen al conjunt o artificiositats vàcues que es queden amb això i allunyen a l'espectador de la temàtica i l'estètica de la narració audiovisual. El més tonificant es deixar-se portar i participar de la confusió que el protagonista pateix en un principi. A mesura que avança el metratge anirem encaixant, sense massa dificultat, totes les peces del trencaclosques.
També cal destacar la meravella visual que aconsegueix el director amb una planificació que arrebossa bellesa en cada un dels seus plans. Planificació que es sustenta en un ritme dinàmic i divertit que minimitza els perills de la proposta narrativa, estructurada en salts espai-temps, fins anular-los. En definitiva, es tracta d'una pel·lícula altament recomanable.
Especial menció es mereix la banda sonora creada per Pierre van Dormael. La música abriga el to reflexiu, i al mateix temps divertidament dinàmic, de la pel·lícula; i acompanya a l'espectador en aquesta dissecció de vies de tren que es confonen al principi, però, que s'aclareixen a mesura que anem coneixent les vides possibles de Mr. Nobody.
Finalment, respecte a la selecció de la resta de la música que completa les peces creades per Pierre Van Dormael, he de dir que estan molt encertades, car complementen el missatge que se'ns transmet de forma molt suggeridora. Per exemple, podem trobar Gnossienne No. 3 de Erik Satie o el Op. 50 de Gabriel Faure Pavane, d'una banda, o la mítica Mister Sandman interpretada per les Chordettes i la meravellosa Everyday de Buddy Holly, d'una altra, en moments especialment remarcables.
Sense desgranar més de les claus d'aquesta fantàstica pel·lícula, acabaré diguen que em sorprèn molt gratament l'ús de la cançó Where is My Mind dels Pixies en una de les escenes de la relació entre Nemo Nobody i Anna (una de les tres dones que determinen substancialment les conseqüències de les distintes eleccions preses per Mr. Nobody).
Gràcies molt especials M per les teues reflexions i el teu impagable temps.
Avui he dormit onze hores. Increïble. Normalment dorm cinc o sis hores. Potser per això, o perquè m'he vist quatre dies de festa per davant, m'he despertat relaxat, amb ganes de posar-me davant l'ordinador i dedicar-me a llegir tranquil·lament els magnífics blogs sobre música que, ja fa algun temps i molt al meu pesar, tenia abandonats.
Així és com he acudit a la genial www.routeamericana.com i m'he trobat amb la seua última entrada: "Por Amor a la Música: Miles Davis All Stars - Walkin' (1954)". Comença amb una invitació a escoltar el jazz: "(...) supongo que siempre hace falta un enlace para entrar en el mundo del jazz (...) Si te decides a entrar, la canción Walkin' puede ejercer de portal a
esta dimensión. Fue de lo primero que escuché de Miles Davis, y la
repetí durantes días una y otra vez, me enganchó". Aleshores, he fet un exercici de memòria i he recordat quin va ser el meu enllaç al món de la jazz: Milestones de Miles Davis.
L'estiu de 1994 vaig fer un viatge a Chester per a estudiar anglès. Allí, escoltant la ràdio, va ser on vaig descobrir una emissora especialitzada en jazz; estil amb en el que no estava gens familiaritzat. Em podia sonar Miles Davis, John Coltrane, Charlie Parker, però pocs més i per referències en alguna revista musical o per alguna banda sonora. I encara que escoltava molt Ràdio 3, no recorde si ja havia escoltat al mític Juan Claudio Cifuentes i el seu fantàstic A todo Jazz; o si això va vindre després. El cas és que algun temps després de tornar d'Anglaterra, un dia vaig acompanyar als meus pares a comprar a un supermercat, i així aprofitava per a anar a la secció de música a rebuscar entre els cd's d'allò que es va anomenar serie media; i si finalment podia, colar-ne algun dins la cistella de la compra. Doncs bé, aquell dia vaig adquirir el meu primer disc de jazz: Milestones. Sens dubte, el meu portal a eixa nova dimensió que representava el jazz. Amb el temps, m'he convençut que vaig ser afortunat de que fora aquest àlbum. Segurament haguera acabat escoltant i apreciant el jazz igualment, però l'atzar va fer que el meu apropament fora immediat. I és que existeix una notable presència del blues que facilita l'escolta a l'oient inquiet, que ha escoltat molt de rock, però que s'està iniciant en el jazz. En la meua opinió, Milestones és un disc que crea una atmosfera captivadora de principi a final, i que roman en una racó de la memòria per sempre. Es tracta d'un disc delicat però intens, pura harmonia que anticipa la imprescindible obra de jazz modal posterior: Kind Of Blue (1959); sense oblidar Porgy And Bess (1958) , que, per cert, conté una una versió del Summertime que em posa els pèls de punta.
El disc està gravat pel sextet (i quin sextet!): Miles Davis a la trompeta, Cannonball Adderley al saxo alt, John Coltranes al saxo tenor, Red Gardland al piano, Paul Chambers al baix i Philly Joe Jones a la bateria.
Dr. Jekyll, composada por Jackie McLean i gravada originalment l'any 1955 per al segell Prestige, enceta l'àlbum. El tempo d'aquesta cançó és brutal. La trompeta de Miles Davis adquireix un protagonisme pletòric, encara que van desfilant tots els instruments amb els seus respectius solos de forma igualment ferotge.
Sid's Ahead, composada per Miles Davis, és un blues que em transmet una certa aura de misteri, mentre van fluint els solos al llarg dels tretze minuts de durada.
Two Bass Hit, escrita per Dizzy Gillespie i John Lewis, comença amb el piano de Gardland responen als vents, i anticipant l'extraordinària sintonia amb la que cavalcaran els solistes durant la resta de la cançó.
Miles, composada pel propi Miles Davis, és la genial cançó en la que, sense ser un entès, es pot apreciar una nova direcció que aconsegueix la plenitud amb l'elogiat Kind Of Blue. La cançó és una revolució assossegada, una invitació a una nova dimensió.
Billy Boy, és una adaptació de la cançó tradicional que transmet un to alegre pels quatre costats, mai millor dit. En el seu dia va ser clau per a enganxar-me al disc: el protagonisme i la melodia interpretada pel piano de Garland son realment addictius. I és que la secció de vents surt per a que siga la secció rítmica la que execute: Philly Joe Jones y Paul Chambers que es marca un solo de baix fantàstic.
Straight, No Chaser, escrita per Thelonious Monk, i en la que Miles Davis cita breument el "When The Saints Go Marchin' In", amb el seu mític i característic so cool (cap al minut tres de la cançó). La primera vegada que la vaig escoltar qui m'havia de dir que la versió de Monk, dos o tres anys després, seria un dels himnes en l'època universitària, quan compartia diàriament descobriments i devocions musicals amb el meu bon amic Guillermo Héctor.
En fi, proveu d'escoltar Milestones tambéi veureu com no us en penedireu.
