24 de des. 2012

Les cançons que m'han agradat del 2012: M. Ward - Primitive Girl

Ha passat més d'una dècada des que M. Ward va encetar la seua obra. Això és molt i, a la vegada, és poc, però suficient per a afirmar que ja tenim un nou clàssic viu. La veritat és que jo el vaig descobrir amb l'enorme Post-war (quan ja havia enregistrat quatre discs fantàstics). Des d'aleshores, l'he seguit i m'he deixat anar en tots els seus discs, com qui busca la redempció a través de la bellesa en un món increïblement lleig. Espere que això no sone massa cursi, ni tampoc massa exagerat, perquè l'obra de M. Ward és pura i delicada redempció. Qualsevol del seus àlbums es poden escoltar sense pausa. I, segurament, sense saber perquè, et sents millor persona a mesura que avança el metratge. Quan l'escolte prenc consciència que la vida es troba en les coses més senzilles; i així, som cada moment viscut; i per a bé o per a mal, som una multitud de coses que es succeïxen irremeiablement; són moments alegres, tristos, intensos, eufòrics, fluixos, indignes, espessos.... Que, finalment, ens converteixen en el que som. I el repertori de M. Ward és precisament això el que transmet: una malenconia alliberadora que convida a fer les paus amb tot el temps viscut.

A Wasteland Companion, com ja ens té acostumats M. Ward, és un xicotet i intens viatge per les emocions, per la poesia de l'instant, pel record, la frustració, el moment i l'esperança. Un disc majúscul per la seua personalitat narrativa i pel seu redescobriment de tota la música popular del segle vint.

La veritat és que, per a variar, no sabria quina cançó escollir del disc, sense caure en l'error de no apreciar que cada disc de M. Ward és un trajecte en ell mateix. Però em quede amb la segona cançó del disc: Primitive Girl. Perquè des de Hold On que M. Ward, cada trienni, comença amb una primera cançó sostinguda amb un ritme que cavalca harmoniosament: Poison Cup (2006), For Beginners (2009), Clean Slate (2012); i que desemboca en l'èpica quotidiana de To Go Home (2006), Never Had Nobody Like You (2009),  Primitive Girl (2012). I si és així, benvinguts els triennis de M. Ward.



12 de des. 2012

Les cançons que m'han agradat del 2012: Graveyard - An Industry Of Murder (I de pas un recordatori)


Corria l'any 1998 i una nit de festa, en algun lloc de la costa mediterrània , vaig conèixer uns holandesos tan bojos pel rock and roll com ho estava jo. La conversa es va iniciar amb els clàssics: MC5, Stooges, Flamin' groovies, New York Dolls.... Segurament vam dedicar el seu temps a City Slang de la Sonic's Rendezvous Band. Després algú (potser jo) va introduir bandes australianes: Radio Birdman, Cosmic Psychos, Beasts of Bourbon... I quasi crec recordar que jo també comentaria alguna cosa del Irish Tour de Rory Gallagher (aquest disc sempre ha estat més que una obsessió per a mi).  El cas és que un d'aquells holandesos em va parlar d'un grup noruec que es deia Turbonegro que jo desconeixia totalment. La nit es va acabar i ens vam acomiadar havent gaudit d'un grapat d'hores de bona conversa i bon güisqui. Però abans de dir l'adéu definitiu, un dels holandesos em va prometre que m'enviaria una casset amb l'últim disc de Turbonegro: Apocalypse Dudes. Poc de temps després em va arribar la casset al correu ordinari i vaig al·lucinar (Per cert, jo li vaig enviar una casset amb Nuevo Catecismo Católico i Señor No, que quede constància). Inevitablement, després d'escoltar un sola vegada Apocalypse Dudes, ja em vaig interessar per tot aquell fenomen que estava naixent en els països escandinaus: suecs com Hellacopters i Backyard Babies, o també noruecs com Glucifer (al voltant de l'any noranta vuit enregistraven els seus primers àlbums). Cada una d'aquelles bandes amb els seus matisos feien una excel·lent revisió dels clàssics sense deixar de desprendre un so rabiosament actual. Per això, i perquè donaven valor a la cançó al marge del simple exercici d'estil, em van captivar. No cal dir que en els cercles més vius del rock and roll, tothom parlava d'ells: premsa, músics i aficionats.

Tanmateix, com tot en la vida, aquella flama es va anar apagant i, encara no havia passat un quinquenni, quan se'ls va començar a acusar d'explotar la "fórmula". I jo no m'atreviria a dir que no. De fet, van sortir bandes que recolliren el so sembrat i van tractar d'explotar-lo després (en la meua opinió amb raó perquè era collonut!). I també de fet, llevat de Hellacopters que va evolucionar d'un so més "punk & rock and roll" abrassiu a un de més hard rock sofisticat, la resta van continuar amb el seu so original sense massa variacions (val a dir que Turbonegro ja van evolucionar el seu so amb el Apocalpse Dudes perquè el seu primer disc és del 1992!). En fi, que per a l'any 2005 poc es parlava ja de tota aquella explosió.

Corria l'any 2007 i una banda sueca anomenada Graveyard enregistrava el seu primer àlbum de títol homònim. L'any 2011 grava el segon: Hisingen Blues. I de nou en els cercles més vius del rock and roll es comença a parlar d'un nou fenomen que naix dels països escandinaus, i de nou ens trobem amb un so clàssic que sona rabiosament d'actualitat. Si a finals dels noranta el rock and roll clàssic més enèrgic i el punk més rock and roll eren la insígnia de les bandes escandinaves; aquesta vegada, Black Sabbath, Deep Purple, Led Zeppelin o Grand Funk Railroad, per nombrar les més reconegudes, son les referències molt ben digerides d'un clàssic i a la vegada nou so (perquè és fixarà en les arrels, però a mi em sona poderosament actual!). L'apoteosi, per a qui estima el hard rock de principis dels setanta, carregat amb força blues i psicodèlia, és l'últim disc de Graveyard: Lights Out. Aquest àlbum és una meravella des del principi fins al final: combina els riffs intensos, la psicodèlia, el blues-rock i els mitjos temps amb un mestratge que moltes bandes, tant les més clàsssiques, com les més mimètiques bandes actuals, hagueren volgut. Però insistisc, potser com a conseqüència del bagatge musical, està a l'abast de ben pocs actualitzar aquest so clàssic tan poderós i emotiu, i aconseguir-ho amb traçós d'una qualitat tan colpidora. En eixe sentit la veu de Joakim Nilsson juga un paper central perquè transmet una qualitat i una personalitat decisivament definidores del so de la banda. I de nou, com passava en els noranta amb els corresponents matisos estilístics, noves bandes que sonen des del nord de la malparada Europa porten vells-nous aires. I per nombrar algunes d'elles, personalment em decante per Witchcraft i Horisont. Per cert, aquesta vegada les tres bandes son de Suècia.

En fi, respecte a l'àlbum Lights out de Graveyard, com em passa amb els clàssics preferits del gènere, no sabria quina cançó recomanar abans que una altra, i per això em decante per la que enceta el disc:






6 de des. 2012

A PROPÒSIT DE... LA ROUTE AMERICANA: Miles Davis - Milestones (1958)

Avui he dormit onze hores. Increïble. Normalment dorm cinc o sis hores. Potser per això, o perquè m'he vist quatre dies de festa per davant, m'he despertat relaxat, amb ganes de posar-me davant l'ordinador i dedicar-me a llegir tranquil·lament els magnífics blogs sobre música que, ja fa algun temps i molt al meu pesar, tenia abandonats.

Així és com he acudit a la genial www.routeamericana.com i m'he trobat amb la seua última entrada: "Por Amor a la Música: Miles Davis All Stars - Walkin' (1954)". Comença amb una invitació a escoltar el jazz: "(...) supongo que siempre hace falta un enlace para entrar en el mundo del jazz (...) Si te decides a entrar, la canción Walkin' puede ejercer de portal a esta dimensión. Fue de lo primero que escuché de Miles Davis, y la repetí durantes días una y otra vez, me enganchó". Aleshores, he fet un exercici de memòria i he recordat quin va ser el meu enllaç al món de la jazz: Milestones de Miles Davis. 

L'estiu de 1994 vaig fer un viatge a Chester per a estudiar anglès. Allí, escoltant la ràdio, va ser on vaig descobrir una emissora especialitzada en jazz; estil amb en el que no estava gens familiaritzat. Em podia sonar Miles Davis, John Coltrane, Charlie Parker, però pocs més i per referències en alguna revista musical o per alguna banda sonora. I encara que escoltava molt Ràdio 3, no recorde si ja havia escoltat al mític Juan Claudio Cifuentes i el seu fantàstic A todo Jazz; o si això va vindre després. El cas és que algun temps després de tornar d'Anglaterra, un dia vaig acompanyar als meus pares a comprar a un supermercat, i així aprofitava per a anar a la secció de música a rebuscar entre els cd's d'allò que es va anomenar serie media; i si finalment podia, colar-ne algun dins la cistella de la compra. Doncs bé, aquell dia vaig adquirir el meu primer disc de jazz: Milestones. Sens dubte, el meu portal a eixa nova dimensió que representava el jazz. Amb el temps, m'he convençut que vaig ser afortunat de que fora aquest àlbum. Segurament haguera acabat escoltant i apreciant el jazz igualment, però l'atzar va fer que el meu apropament fora immediat. I és que existeix una notable presència del blues que facilita l'escolta a l'oient inquiet, que ha escoltat molt de rock, però que s'està iniciant en el jazz. En la meua opinió, Milestones és un disc que crea una atmosfera captivadora de principi a final, i que roman en una racó de la memòria per sempre. Es tracta d'un disc delicat però intens, pura harmonia que anticipa la imprescindible obra de jazz modal posterior: Kind Of Blue (1959); sense oblidar Porgy And Bess (1958) , que, per cert, conté una una versió del Summertime que em posa els pèls de punta.

El disc està gravat pel sextet (i quin sextet!):  Miles Davis a la trompeta, Cannonball Adderley al saxo alt, John Coltranes al saxo tenor, Red Gardland al piano, Paul Chambers al baix i Philly Joe Jones a la bateria.

Dr. Jekyll, composada por Jackie McLean i gravada originalment l'any 1955 per al segell Prestige, enceta l'àlbum. El tempo d'aquesta cançó és brutal. La trompeta de Miles Davis adquireix un protagonisme pletòric, encara que van desfilant tots els instruments amb els seus respectius solos de forma igualment ferotge.

Sid's Ahead, composada per Miles Davis, és un blues que em transmet una certa aura de misteri, mentre van fluint els solos al llarg dels tretze minuts de durada.

Two Bass Hit, escrita per Dizzy Gillespie i John Lewis, comença amb el piano de Gardland responen als vents, i anticipant l'extraordinària sintonia amb la que cavalcaran els solistes durant la resta de la cançó.

Miles, composada pel propi Miles Davis, és la genial cançó en la que, sense ser un entès, es pot apreciar una nova direcció que aconsegueix la plenitud amb l'elogiat  Kind Of Blue. La cançó és una revolució assossegada, una invitació a una nova dimensió.

Billy Boy, és una adaptació de la cançó tradicional que transmet un to alegre pels quatre costats, mai millor dit. En el seu dia va ser clau per a enganxar-me al disc: el protagonisme i la melodia interpretada pel piano de Garland son realment addictius. I és que la secció de vents surt per a que siga la secció rítmica la que execute: Philly Joe Jones y Paul Chambers que es marca un solo de baix fantàstic.

Straight, No Chaser, escrita per Thelonious Monk, i en la que Miles Davis cita breument el "When The Saints Go Marchin' In", amb el seu mític i característic so cool (cap al minut tres de la cançó). La primera vegada que la vaig escoltar qui m'havia de dir que la versió de Monk, dos o tres anys després, seria un dels himnes en l'època universitària, quan compartia diàriament descobriments i devocions musicals amb el meu bon amic Guillermo Héctor. 

En fi, proveu d'escoltar Milestones també i veureu com no us en penedireu.






16 de maig 2012

ENTRADA TEMÀTICA: Soroll (dins la bombolla)/ Soroll (quan inspira cançons)


D'acord amb l'Enciclopèdia Catalana, Soroll [ruido (castellà), noise, row, (anglès)] és un "so o conjunt de sons inharmoniosos de qualsevol mena que no és la veu humana o d'un animal, ni el so d'un instrument músic".

1) SOROLL DINS LA BOMBOLLA:
Cada dia el soroll s'apodera una mica més de les nostres, cada vegada més esgotades, ments. Ja fa pràcticament un llustre que el sistema va esclatar, i ací estem, patint encara dins d'una nova bombolla de fem. La teoria del Big Bang a xicoteta escala. La bombolla de la bombolla. Però, és que abans del "gran esclat" vivíem en un món feliç?. Doncs, jo diria que no. Encara que, a sovint, pareix que tots haguem de creure que així era, com un dogma de fe. La realitat és que només uns pocs s'embutxacaven els bitllets. La resta, el revers, acumulava els deutes. Efectivament, el sistema capitalista per a creure-se'l requereix de moltíssima fe. La fe que, per exemple, tenien els estudiants en una futura integració en "El Sistema" de riquesa infinita, que compensaria tot el seu esforç amb una vida de luxe i realització professional sempre creixent. Arribat el moment: Boom!. La fe que, per exemple, tenien els treballadors en aconseguir una jubilació on veurien garantit el benestar de l'últim tram de la seua vida. Arribat el moment: Boom!. Tot s'ha quedat en res, perquè tot era ficció. Una ficció que creiem real en base a un dogma de fe. Això si, perfectament dissenyat i pintat de colors tant atraients que feien poc més que inútil la resistència. Així, al contrari que a Ulisses, res ens subjectava, res ens guarnia dels cants de sirena. I finalment: Boom!.

Encara que siga amb la més bona intenció del món, no és raonable ni acceptable dir que la gent abans patia molt més que ara. Perquè mai, ni en cap civilització coneguda, ni en tota la història de la humanitat, han existit ni tants coneixements, ni tanta tecnologia, per a crear un món més sostenible i més just, com dels que es disposa avui dia. I eixe patrimoni és el resultat de la conjunció de distintes forces; però, sobretot, de la tasca diària de milers de treballadors que, a canvi de molt poc o de cap part del pastís, s'han aixecat del llit cada matí,  al llarg de la seua vida, i han contribuït decisivament a crear-lo. Negar aquesta contribució seria com reconèixer que una nova forma d'esclavitud està plenament instaurada.

En fi, habitem una bombolla de fem de la que pareix impossible fugir. Un malestar sense cap fissura per on sortir; ple d'un soroll que pareix fet amb la intenció de mantindre a la gent atordida, i massa desorientada per a començar a fer camí per ella mateix, lluny de tanta incertesa interessada, i de la que saben com traure profit els desaprensius. És evident que la vida també és crisis; però, no ens enganyem, el que està passant, més que una crisi, és un saqueig.

2) SOROLL QUAN INSPIRA CANÇONS. Melting Pot:

1.- LOVIN' SPOONFUL - Big Noise From Speonk

2.- SLADE - Cum On Feel The Noize

3.-THE BUZZCOCKS - Noise Annoys

4.- THE DAMNED - Noise, Noise, Noise

5.- STIFF LITTLE FINGERS - White Noise
 (Starts at 02:31)

6.- PUSSY GALORE - White Noise

7.- PUBLIC ENEMY w/ ANTHRAX - Bring The Noise

8.- SUPERCHUNK - My Noise

9.- REFUSED- New Noise

10.- KYLE EASTWOOD - BIG NOISE

11.-SUFJAN STEVENS - COME ON! FEEL THE ILLINOISE





11 de maig 2012

DE 2 EN 2: LEONARD COHEN - Everybody Knows/ ATOM EGOYAN - Exòtica

El primer disc de Leonard Cohen que vaig  escoltar va ser I'm Your Man (1988). Aleshores tindria un setze anys, no existia internet (o al menys, per a mi, l'any 1995 no existia), però va aperèixer la "serie mèdia", i em vaig gastar la poca paga de la que disposava comprant aquell cd (buff!... per a mi, aquella època va ser genial... els cd's van passar a valer la meitat. Recorde anar al Carrefour amb la paga, cada principis de més, a triar un cd entre tants!!!... però això ja és una altra historia... ). Cada cançó d'eixe disc és un món en ella mateixa. Tanmateix, Everybody Knows té un ressò especial; doncs,  forma part de la banda sonora d'una pel·lícula de l'any 1994: Exòtica del director canadenc Atom Egoyan. En aquella època, també vaig tindre la sort de poder veure la magnífica El Liquidador (o les vaig veure en La 2 o en el Canal 33.... internet, al menys per a mi, no existia!)... I la veritat és que, ambdues, em van meravellar.

En fi, l'obra de dos canadencs va confluir a la vegada en la meua vida i, més de quinze anys després, només recordar aquell moment de descobriment em posa els pels de punta. Des d'aleshores, la música de Cohen i el cinema de Egoyan m'han acompanyat sempre.

LA CANÇÓ: Everybody Knows.



En la línia més inspirada de l'autor. Què més es pot dir. Un grapat d'acords que encaixen a la perfecció per a sustentar un melodia excepcionalment atemporal. La lletra, m'agrada tant, que fins i tot m'he atrevit a traduir-la a la meua llengua (no sé com haurà quedat!):

Tot el món sap que els daus estan marcats
Tot el món els llança amb els dits creuats
Tot el món sap que la guerra s'ha acabat
Tot el món sap que els bons van perdre
Tot el món sap que el combat estava amanyat:
Els pobres seguiran sent pobres, i els seran més rics
Així és com va,
Tot el món ho sap

Tot el món sap que el vaixell s'està afonant
Tot el món sap que el capità va mentir
Tot el món té la horrible sensació
de que el seu pare o el seu gos han mort
Tot el món parla amb les seus butxaques
Tot el món vol una caixa de bombons
I una rosa amb la tija llarga
Tot el món ho sap.

Tot el món sap que me vols, 
Tot el món sap que es veritat
Tot el món sap que em vas ser fidel
Lleva o posa un parell de nits
Tot el món sap que vas ser discreta
Però en van ser tants
als que vas haver de veure despullada
I tot el món ho sap

Tot el món ho sap
Tot el món ho sap
Així és com va
Tot el món ho sap

Tot el món sap que és ara o mai
Tot el món sap que eres tu o jo
Tot el món sap que vius per a sempre
Quan has fet un parell de ratlles
tot el món sap que el sistema està podrit
Old Black Joe segueix recollint el cotó
Per a les teues cintes i els teus llaços
Tot el món ho sap

Tot el món sap que s'apropa la Pesta
Tot el món sap que avança depresa
Tot el món sap que l'home i la dona despullats
Solament son un brillant artifici del passat
Tot el món sap que la escena està antiquada
Però hi haurà un comptador en el teu llit
Que revelarà
El que tot el món sap

I tot el món sap que tens problemes
Tot el món sap pel que has passat
Des de la sagnant creu a d'alt del Calvari
Fins la platja de Malibú
Tot el món sap que açò va a explotar
Fes una última ullada al Sagrat Cor
Abans que explote
Tot el món ho sap

Tot el món ho sap
Tot el món ho sap
Així és com va
Tot el món ho sap

LA PEL·LÍCULA: Exotica.

Despullar l'ànima per a empatitzar més enllà de qualsevol moralisme i convencionalisme, entendre... i cicatritzar ferides. Perquè ningú és infal·lible, ningú. Atom Egoyan ens presenta un lloc protagonista: un local d'estreptease anomenat "Exotica" on despullar cos i ànima. El fantàstic treball de Mia Kirshner és una de les imatges més inesborrables de la meua "tardo-adolescència". Sensualment profunda, és la pel·lícula que sempre s'hauria de recomanar a qualsevol que tinga interès en la condició humana.

LA CANÇÓ I LA PEL·LÍCULA:




10 de maig 2012

SMALL FACES - My Mind's Eye

 
Molt poca cosa es pot dir de la primera i magnífica banda de Steve Marriot i Ronnie Lane, The Small Faces, que no es puga trobar en internet. Ícones del moviment mod, i a la vegada, ments en constant evolució musical que tantes bones cançons han parit al llarg de la seua trajectòria musical (Humble Pie, Faces).

Fa cosa d'una setmana, llegint un article sobre l'últim disc de M. Ward, A Wasteland Companion (no recorde a on, cosa que em dol moltíssim perquè és la millor crítica que he pogut llegir fins ara), em va parèixer molt interessant que l'articulista diguera que les cançons de M. Ward despertaven un sentiment de melancolia i, al mateix temps, de felicitat.

Doncs bé, estant totalment d'acord amb aquesta reflexió, vaig pensar amb cançons que al llarg de la meua vida em feren sentir d'eixa forma: feliçment malenconiós. I entre moltes, vaig recordar especialment my mind's eye de The Small Faces. No deixa de ser una sensació personal, però és una cançó pop d'aquelles que, com s'acostuma a dir, és rodona. Sense massa complicacions, la melodia es queda des del primer moment, i mai embafa suficientment per a que deixes de recordar-la i d'estimar-la.

 I’m seeking everyday
Looking at the sky
ever wondering why
I dream my dream’s away
And I’m living for today
In my mind’s eye

Things are clearer than before

Showing me the way
Asking me to stay
I’ll never close the door
To all this things and more
In my mind’s eye

Everybody I know

Saids I’ve changed
Laughing behind their hands
I thing their strange

People running everywhere

Running through my life
I couldn’t give a care
Because I couldn’t see
All that I can see
In my mind’s eye


1 de maig 2012

NINA SIMONE. Sinnerman.

Aquesta "entrada" no serà, ni massa original, ni massa exhaustiva, ni ho pretén. Solament es tracta de compartir, com qui no vol la cosa, una de les veus de la música negra que més van trascendir en la segona meitat del segle passat. Nina Simone és una cantant que cavalca entre el soul i el jazz amb extrema naturalitat; i que, personalment, m'obsessiona des de ben menut, per la seua veu poderosa i les seues emotives interpretacions. La primera cançó que vaig escoltar de Nina Simone va ser "Sinnerman", i des d'aleshores, torna a mi de tant en tant. Potser amb la mateixa repetició que la seua estructura. I eixe "break" a meitat cançó... és fantàstic... i tornem a començar fins a la "coda" final. És genial poder gaudir una cançó com aquesta i interpretada per Nina Simone. I és que "Sinnerman" resulta que és una cançó espiritual tradicional de principis del segle XX; cosa que, al meu parer, encara li dona un major encant. En fi, respecte a la versió de Nina Simone, tiraré mà de la "wikipèdia" per a il·lustrar un poc més la entrada del blog:

«Sinnerman» (escrita como una palabra) es una de las canciones más famosas de Nina Simone y fue grabada en una versión de 10 minutos para su disco Pastel Blues de 1965. Simone aprendió la letra de esta canción durante su infancia cuando era utilizada por su madre -una ministra Metodista- en los «revival meetings» (encuentros de renovación), con la cual pretendía ayudar a las personas para que confesaran sus pecados. En los primeros días de su carrera (a principios de los sesentas, cuando estaba involucrada con la escena Greenwich Village), Simone solía utilizar esta canción de harta duración para terminar sus conciertos en vivo. Existe una versión anterior de esta canción, grabada en vivo en The Village Gate, pero no fue utilizada en el álbum de 1962 de Colpix Nina at the Village Gate. (Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Sinner_Man).

20 d’abr. 2012

DE 2 EN 2: SÓC UN HOME SENZILL


L'any 1971, Graham Nash (The Hollies i Crosby, Stills, Nash & Young) va publicar el seu primer àlbum en solitari, el fantàstic i imprescindible "Songs For Beginners". El disc contenia una cançó rodona que versa sobre el record i l'enyorança d'un amor perdut, anomenada Sóc un home senzill. En aquella època es va produir la ruptura de la seua relació amb Joni Mitchell, i no falten les veus que diuen que és on Graham va trobar la inspiració per a escriure-la:

 
 I am a simple man
So I sing a simple song
Never been so much in love
And never hurt so bad at the same time.
I am a simple man
And I play a simple tune
I wish that I could see you once again
Across the room like the first time.
I just want to hold you I don't want to hold you down
I hear what you're saying and you're spinning my head around
And I can't make it alone.
The ending of the tale
Is the singing of the song
Make me proud to be your man only you can make me strong
Like the last time.
I just want to hold you I don't want to hold you down
I hear what you're saying and you're spinning my head around
And I can't make it alone.

L'any 2010, Bonnie "Prince" Billy va versionar "Simple Man" en castellà ("Hombre sencillo") en el disc d'homenatge a Graham Nash “Be Youreslf: A tribute to Graham Nash’s Songs for Beginners”. L'any passat, un bon i vell amic meu, Bardamu, amb qui compartisc la devoció per Will Oldham, em va enviar al correu electrònic el vídeo de la cançó. I des d'aleshores, la considere una de les millors versions que s'han fet mai d'un clàssic per la seua originalitat (i què difícil és això!). Per cert, no puc deixar de nombrar als directors del vídeo, Britt Govea i Brian Ziffer, perquè aconsegueixen que encara siga més espectacular, si cap, la versió de Bonnie "Prince" Billy.


6 d’abr. 2012

BERRI TXARRAK - Albo-Kalteak / Eppur Si Muove...

Totes les autopistes de les nostres idees
han estat escrites en altres llengües
tota aquesta amnèsia d’elefant
i l’ortodoxa ortografia
cansament als ulls
de tant portar les ulleres 1-D
les seves orelles només serveixen per sostenir-les
Aquests són, en resum…… danys col·laterals
Els carrers estan plens de càmeres,
No pas així els calabossos per interrogatoris
noves coordenades de la por
en les clavegueres de la vella Europa
El fosc joc dels sil·logismes
I els seus increïbles resultats
pàgines arrencades dels pesats llibres de dret
Aquests són, com dir-ho
els danys col·laterals de ser nosaltres mateixos
les conseqüències del no-ser.
a tota aquesta dialèctica del menyspreu: eppur si muove
a aquesta llei feta a conveniència: si muove
a tot aquell que ha de trepitjar al pròxim per ser algú
vagin-li aquestes paraules des d’aquests acords
eppur si muove

Font:  http://www.berritxarrak.net/?page_id=1845&lang=ca

La llegenda conta que Galileo Galilei va murmurar l' Eppur si muove (o E pur si muove), que es traduïx com "I tanmateix, es mou", després d'abjurar de la visió heliocèntrica del món davant el tribunal de la Santa Inquisició. Des d'un punt de vista simbòlic, sintetitza la cabuderia de l'evidència científica enfront de la censura de la fe, la quinta essència de la rebel·lia del científic davant les convencions per autoritat.
Apòcrifa o no, la frase s' atribueix a Galileu per l'actitud davant l'autoritat que representava l'Església en les veritats de la fe, i davant de Ptolomeu i Aristòtil en les veritats de la ciència, ambdues veritats d'acord amb una visió del cosmos en la qual la Terra era el centre al voltant del que rotaven la resta de cossos celestes, i no tant per ser ell qui hagués plantejat l'alternativa, car aquesta és copernicana, ni perquè l'autoritat eclesiàstica, entre la qual es trobaven amistats i protectors del mateix Galileu, impedís el seu estudi o divulgació, car així es feia sense problemes en occident.
 Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/E_pur_si_muove!

28 de març 2012

VAGA GENERAL 29/03/12

VAGA GENERAL: Cal presentar-se per a dir "jo no vull la mercAEsclavitud": és el mínim, i espere, el començament del NO!!!