Rodger Bain, El Productor

Després de moltes audicions, Black Sabbath van aconseguir enregistrar el seu primer i mític disc homònim amb el segell discogràfic Vertigo -en aquell moment, filial de l'holandesa Philips Records que el va crear per competir en l'incipient rock progressiu del moment-. La gravació i la mescla del disc no va durar més de dos dies. 

Quan Gus Dudgeon -que havia produït, entre altres, als Zombies i John Mayall, i s'encargaria dels futurs de treballs d'Elton John- va rebutjar fer-se càrrec de l'àlbum de la novell banda, va ser el jove Rodger Bain qui acceptà produir el debut de Black Sabbath. Així, com que els tres primers discos d'aquesta banda es troben entre els meus preferits, he trobat interessant escoltar l'aportació d'aquest productor en l'evolució del hard-rock durant la primera meitat dels setanta fins que s'encunya el terme heavy metal.

 

El treball de Rodger Bain es limita a la primera meitat dels anys setanta. Una curta carrera, però determinant en la història del rock, ja que és l'espai temporal en el que el hard rock fins el que es coneixeria -a partir de l'entrada en escena de Judas Priest- com heavy metal. Sens dubte, en aquesta transició juguen un paper fonamental els quatre primers àlbums de Black Sabbath -en els tres primers va intervindre aquest productor-. A més, el primer disc de Judas Priest, Rocka Rolla, també va ser produït per Rodger Bain.

En la meua opinió, Black Sabbath i Judas Priest son els dos pilars que fonamenten l'evolució del metal posterior per dos camins estètics paral·lels, i les bases sobre les que s'assenten les dues grans escoles del gènere: les bandes amb veu cridanera i riffs que cavalquen cap a l'èpica envers les bandes amb "veus guturals" i riffs més greus, més pesats i harmonies més obscures. Evidentment, sense obviar les inevitables confluències que s'han donat al llarg del temps. Tanmateix, no deixa de ser una dicotomia personal que m'ajuda a definir les meues preferències dins del vast món del metall.

BLACK SABBATH

La novetat de Black Sabbath residia en portar el blues-rock a terrenys més obscurs i pesats con no s'havia escoltat fins aleshores. És un dels casos en els que la senzillesa suma, i escoltar els discs de la primera etapa de la banda amb el cantant Ozzy Osbourne és tota una experiència emocionant que no ha envellit gens. El que va fer la banda de Birmingham no crec que és puga igualar ja mai -segurament per raons d'esgotament estilístic, clar-. Existeix una espontaneïtat en el que fan que es percep a l'instant. Potser és resultat de la seua innocència musical, però el cas és que troben una personalitat que, encara avui, atrapa l'oïda. Aquesta espontaneïtat en els plantejaments crec que encaixa perfectament amb el procés de producció, i la tasca de Rodger Bain em pareix més que ajustada a l'esperit de la banda.

BUDGIE

Aquest productor també s'encarregà dels dos primers discos d'una altra banda seminal del hard-rock: Budgie. Oriünds de Cardiff, aquests gal·lesos son molt menys coneguts que Black Sabbath. És una d'aquelles bandes que se sol qualificar com de segona fila, per no trobar-se en l'Olimp de les vaques sagrades del moment: Deep Purple, Led Zeppelin i els propis Black Sabbath.  La diferència crec que la determina la composició, les cançons i la personalitat del so, però, en tot cas, en els seus primers discos també queden perfilats els paràmetres que acabarien definint el heavy metal. Menys obscurs i pesats que Black Sabbath, es troben a mig camí entre aquests i les altres dues vaques sagrades del moment, ja que son més complexos musicalment, i sonen com la major part de les altres bandes més intenses del Hard Blues-Rock d'aquella època. Més endavant aprofitarien la popularitat de la NWOBHM capitanejada per Iron Maiden, i de la que havien sigut precursors juntament amb bandes angleses com els propis Judas Priest.

JUDAS PRIEST

Com ja he dit abans, el primer disc de Judas Priest -Rocka Rolla- és una de les últimes produccions en les que participa Rodger Bain. En aquesta ocasió la banda no va quedar massa contenta amb el seu treball que ja apuntava la direcció que prendria el heavy metal, però no deixa de ser deutor de les formes heretades del hard rock de Black Sabbath i Deep Purple, i vocalment, m'atreviria a dir que de UFO. El treball de Rodger Bain no va agradar a la banda que pretenia anar més enllà del so més directe i natural que havia caracteritzat el hard rock fins aleshores. Aquest salt el donarien amb el seu segon àlbum: Sad Wings of Destiny, disc molt més produït que conté un bon grapat de les cançons més conegudes i característiques del so més representatiu del gènere.