26 de nov. 2010

DE 2 EN 2: WINTER'S BONE i FROZEN RIVER


Cinema independent USA? En poc de temps he vist dues pel·lícules d'aquelles que et retraten persones, fets excepcionalment reals, realitats quotidianes excepcionals, d'aquelles que commouen, que despullen el cinema d'ornamentacions innecessàries, fetes amb mesura, ordre, sinceritat i convicció. Fotografia freda i cor calent. Son pel·lícules que cal veure, sobren les paraules... Com quan es veu Ordet... Si, si... Ordet!!! Com quan es veu El Lladre de Bicicletes... Si, si... El Lladre de Bicicletes!!!.. Quan es busquen, es troben... En fi, una gran trobada.

Títol original: Frozen River
Any: 2008
Direcció i guió: Courtney Hunt
Fotografia: Reed Dawson Morano
Música: Peter Golub, Shahzad Ali Ismaily
Actors: Melissa Leo, Misty, Upham, Charlie McDermott, Michael O'Keefe, Mark Boone Juniorh



Títol original: Winter's Bone
Any: 2010
Direcció i guió: Debra Granik
Fotografia: Michael McDonough
Música: Dickon Hinchliffe
Actors: Jennifer Lawrence, John Hawkes, Lauren Sweetser, Kevin Breznahan, Isaiah Stone, Ashlee Thompson.

26 de set. 2010

La Banda Sonora de la Meua Vida. Lucifer Sam (Un grapat de cançons del 1967).



No recorde ara si era l'any 1994 o 1995, el cas és que algú em va deixar una maqueta (el format de casset que et regalaven amb l'entrada d'alguns concerts, encara que a vegades era un cd) . El grup es deia Lucifer Sam. Vaig fer una còpia i la vaig guardar, no sé si encertadament o no, al costat de Penelope Trip, Inquilino Comunista... Paral·lelament també em van deixar el vinil "The Piper At The Gate Of Dawn" de Pink Floyd. Aquesta àlbum de 1967 contenia una cançó que es deia Lucifer Sam. Després d'escoltar-lo dues vegades ja m'estava tornant boig. de tan que m'agradava.. me'l vaig gravar immediatament! (era això pirateria també? per un xic de quinze any sense una pesseta era l'única forma d'accedir al que més li agradava: la música... però bé això ja és un altre tema).

De forma molt intuïtiva ja pensava en aquell moment que estava escoltant una de les obres més importants de la música popular del segle XX. Ara sóc plenament conscient que és un àlbum superb. Jo que no diferencie tan com alguns altres les dos etapes de Pink Floyd respecte a la seua repercusió i qualitat musical -syd barret i post-syd barret, encara que a mi personalment m'agrada molt més la primera per una qüestió purament cultural i de passió personal per la psicodèlia dels seixanta-, considere que és millor àlbum de Pink Floyd, potser el més innovador.

Dit tot això, no crec que és molt difícil escollir una cançó en particular, però em quede per a la meua banda sonora -per una qüestió purament anecdòtica com la que he comentat abans- amb Lucifer Sam. Tanmateix, em costa molt: ho és que Interstellar Overdrive o Matilda Mother no son "patrimoni cultural de la humanitat"?.




Pedra angular de la psicodèlia, segons l'opinió de molts, The Piper At The Gate Of Dawn es va gravar pràcticament al mateix temps que Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band dels Beatles. Així doncs, com en el cas de l'àlbum del '67 ja comentat de Donovan, també existeix una "connexió Beatles". Quan vaig descobrir l'àlbum, a les poques setmanes, em vaig compra un llibre sobre Pink Floyd escrit per Magda Bonet: "(...) se encerraron en los estudios Abbey Road en la primavera del 67 junto a los Beatles, quienes estaban grabando Sgt. Peppers... y Syd le pidió permiso a Lennon para entrar en el estudio a ver sus ensayos. De aquellos días en Abbey Road salió su primer álbum, The pipes at the gates of dawn, un trabajo iluminado por el genio de la psicodelia que compuso maravillas, como Lucifer sam o Astronomy Domine. Barrett había inventado la música epacial adelantándose muchos años; se puede decir que The pipes at the gates of dawn es el disco más desafiante y avanzado de Pink Floyd, hasta el punto de que con el tiempo han madurado, han mejorado técnicamente, pero no han avanzado demasiado en ideas (...)".

Encara que l'experimentació amb les drogues i el context social també constitueix una qüestió a valorar en el moment de creació de l'àlbum, els obviaré en aquest article, perquè l'objecte d'aquest text no és una altre que incloure Lucifer Sam entre les cançons que formen part de "La Banda Sonora de la Meua Vida 1967". Així sobre l'àlbum i la cançó ja existeix molta literatura. Dues referències interessants son el fantàstic llibre Blanques Bicicletes de Joe Boyd, i per citar un blog: http://pinkfloydz.blogspot.com: "Lucifer Sam es una instantánea de la vida lírica fragmentada de Syd. Originalmente titulada 'Percy The Rat Catcher' ('Percy, el exterminador de ratas'), había planes para expandir la canción en una película de media hora, programada para la producción en junio de 1967. Lucifer Sam, el gato siamés, era el compañero de captura de ratas de Percy. Syd sacó esta idea de su cuaderno de notas, y de trozos mixtos tomados del I Ching, fragmentos de una contracultura de psicología transpersonal y una referencia a su novia de la época, Jenny Spires (que aparece como Jennifer Gentle en la canción). La línea "That cat's something I can't explain" (“Ese gato es algo que no puedo explicar”), que termina cada verso, se refiere, según Nigel Gordon, a las idas y venidas del gato Elfie del piso de Cromwell Road. Una de las letras más oblicuas, "You're the left side/He's the right side" ("Tú eres el lado izquierdo/Él es el lado derecho"), es una referencia a la preocupación vigente en ese momento en la psicología de las diferencias funcionales entre los dos hemisferios del cerebro. Las personas que eran lógicos y pragmáticos se decía que eran dominados por el lado izquierdo, mientras que las artísticas e intuitivas utilizaban principalmente el derecho(...) ".



Lucifer Sam, siam cat
Always sitting by your side
Always by your side
That cat's something I can't explain

Jennifer Gentle you're a witch
You're the left side
He's the right side
Oh, no!
That cat's something I can't explain

Lu-ci-fer go to sea
Be a hip cat, be a ship's cat
Somewhere, anywhere
That cat's something I can't explain

At night, prowling sifting sand
Hiding around on the ground
He'll be found, when you're around
That cat's something I can't explain

21 de set. 2010

La Banda Sonora de la Meua Vida. Wear your love like heaven (Un grapat de cançons del 1967).


"Yo sí oigo a Donovan" canta Devendra Banhart en la cançó The Beatles. I de fet, el cantautor escocès Donovan Phillips Leitch i els Beatles van mantindre una estreta relació durant la segona meitat dels seixanta; fins al punt que els va acompanyar en el mític, i lamentable en opinió de molts, viatge a l'Índia. Però, abans d'aquest viatge l'any 1968, Donovan ja duia un important i admirable treball a les esquenes.



En el marc del so de l'emergent psicodèlia -contribuint, a més, a la seua definició-, es pot dir que la seua música transita, sempre en els marges d'una personalitat colpidora, entre el folk i el rock, passant per moments jazzy amb la naturalitat de l'artista que és molt gran. Els primers discos són del 1965, i en ells podem trobar els recordats singles Catch the Wind, Colours i Universal Soldier. Un any després editaria l'imprescindible Sunshine Superman. L'any 1967 va publicar dos dels seus millors àlbums: Mellow Yellow i A Gift From a Flower to a Garden. Com que aquest és l'any que Love van publicar Forever Changes, m'ature en aquest punt de la trajectòria de Donovan, a banda de la coincidència de les dates (un grapat de cançons de l'any 1967), perquè en l'àlbum A Gift From a Flower to a Garden es troba una de les cançons que conformen la banda sonora de la meua vida: Wear You Love Like Heaven.



Color and sky brush and blue
Scarlet fleece changes you
Crimson ball sinks from view

Wear your love like heaven
Wear your love like heaven
Wear your love like heaven

Lord kiss me once more
Fill me with song

Kiss me once more

So I may, so I may


Wear my love like heaven

Wear my love like heaven

Wear my love like heaven

Color sky heaven alic

Color sky rose carithe
Arisari and crimson


Lord kiss me once more

Fill me with song

Kiss me once more

So I may, so I may

Lord kiss me once more

Fill me with song

Kiss me once more

So I may, so I may

Cannot believe what I see
All I have wished for will be

All of our race proud and free

Lord kiss me once more

Fill me with song

Kiss me once more

So I may, so I may

http://www.youtube.com/watch?v=5i0zq91Ocz0



7 de set. 2010

CONEIXES L'ENIGMA DE KASPAR HAUSER? Werner Herzog


Si hagués de descriure una societat ideal, sens dubte, crec que hauria de complir dos requisits fonamentals. En primer lloc, qualsevol forma de violència hauria d'haver estat extingida; i en segon lloc, hauria de tindre un caràcter obert, integrador i cooperatiu. Clar que els individus que conformaren aquesta societat, haurien de complir amb uns paràmetres mínims de tolerància, responsabilitat i creativitat, que no són possibles en el món i les estructures que el sostenen.

En un planeta excessivament mercantilitzat com el que vivim, l'atenció de les prioritats que requereix per al seu funcionament ens allunyen a la gran majoria del repòs i la reflexió necessaris per a aprendre a conviure amb els nostres iguals, amb les altres espècies que habiten la terra i amb la pròpia natura.



L'enigma de Kasper Hausen, crec que és una gran obra, de les que més m'han agradat de Werner Herzog. Un individu tancat en un soterrani des que naix fins els vint anys més o menys, quan és alliberat, s'ha d'adaptar a una societat plena de convencionalismes i plagada de crueltat en totes les sues instàncies. Werner Herzog crea una pel·lícula pausada, sense caure en l'autocontemplació o l'exhibicionisme, convidant l'espectador al noble art de pensar. Realitza un retrat social precís i crític.



En fi, quan pense en la pel·lícula, em ve al cap Milan Kundera quan explicava que "la neciesa moderna no és la ignorància, sinó el no-pensament de les idees preconcebudes".

29 d’ag. 2010

La Banda Sonora de la Meua Vida. Alone Again Or... (Un grapat de cançons del 1967).



Tindria uns tretze anys. En aquell món no existia internet, i el trànsit de la música era molt diferent. Amb aquesta edat, ja tenia clar que de gran volia ser músic (per cert, no ho sóc). La música m'apassionava des de ben xicotet. Però comprar música era car. Escoltar música no era gens fàcil. Així que em dedicava, sense massa criteri, a escoltar el que em passava la gent de la meua edat (bàsicament metal i punk; el primer lp que vaig comprar, amb nou o deu anys, va ser Seven Son of a Seventh dels Iron Maiden). Tanmateix, sentia la necessitat de no quedar-me estancat. Radio 3 em va ajudar molt en aquest sentit. De fet, per aquella època, gràcies a la ràdio, vaig descobrir tres de les meues bandes preferides: Dinosaur Jr., Sonic Youth i Pixies.


En aquest context, un bon dia, vaig parlar de música amb una persona, vint anys major, que em va deixar escoltar un grup dels seixanta anomenat Love, i concretament, el disc Forever Changes. No exagere si dic que aquell disc em va canviar tota la meua percepció musical. I concretament la cançó Alone Again Or... va ser tota una il·luminació. Avui dia encara és un dels meus àlbums de capçalera. Durant els anys posteriors, he escoltat molta música, variada i de moltes èpoques. Però els seixanta, ben prompte, es van convertir en una època fonamental per a mi.

Tot aquest rotllo és una forma qualsevol de presentar un llistat de cançons, publicades el mateix any que el Forever Changes de Love, i que ja formen part de la banda sonora de la meua vida.

Yeah, said it’s all right
I won’t forget
All the times I’ve waited patiently for you
And you’ll do just what you choose to do
And I will be alone again tonight my dear

Yeah, I heard a funny thing
Somebody said to me
You know that I could be in love with almost everyone
I think that people are
The greatest fun
And I will be alone again tonight my dear

28 d’ag. 2010

CONFIA EN MI, Hal Hartley



Quan vaig veure aquesta meravella de Hal Hartley (declaració d'intencions), ja havia vist The Unbelievable Truth, Simple men i Henry Fool. I és que no em puc resistir a les histories ben construïdes. De tant en tant, necessite veure pel·lícules realitzades, pla darrere pla, sempre al servei d'uns personatges que son l'eix des del principi fins al final. Si evoluciona el metratge és perquè estan ells. I, quan arriben els crèdits del final, ja sé que estan per a quedar-se. M'agraden els diàlegs que et commouen quan els sents per primera vegada, i acte seguit, ja no pots evitar-los. I a més sense pretensiositats. Quan tot això és en clau de comèdia, doncs, genial.

Es pot afirmar que Trust és cinema independent, sense cap por a no parlar en propietat. Coetània de Night On Earth (Jim Jarmusch), ambdues son una bona mostra del millor cinema independent fet en els Estats Units en la dècada dels noranta.



La societat reflectida en Trust és cínica, neuròtica, moralista, violenta... Un producte de les il·luminades polítiques ultraliberals cuinades durant els anys vuitanta, vaja. En aquest marc, no és gens difícil caure en el desarrelament, el conformisme, la apatia, la renúncia i la desesperació. Els dos personatges principals es troben en aquestes circumstancies; però com passa en la vida mateix, la casualitat fa que es troben, i emprenen un camí de creixement personal al marge de tot allò que ja els ve donat. No és cap historia de fades, és una historia molt humana.

Hal Hartley, observa i escriu sobre la naturalesa humana per a crear una obra d'una enorme bellesa.

WATERSHIP DOWN. Glòria a Martin Rosen!



El 1978, Martin Rosen estrenà Watership Down, pel·lícula d'animació basada en la novel·la escrita per Richard Adams, publicada el 1972.


Un conill visionari alerta a la seua comunitat que el seu cau molt prompte serè destruït. Ningú el creu, llevat que el seu germà i uns pocs més. Així, amb determinació, comencen la recerca d'una nova llar.


Obra mestra de l'animació. En el 2010, es veu totalment moderna; al contrari del que passa amb la major part de les produccions actuals. Potser, el tractament de valors universals, i allunyada del maniqueisme que invadeix el cinema d'animació actual, li proporcionen aquest estatus. La vida retratada sense fer concessions a la sensibleria, però sense exhibicionisme, encara que algú pogués veure'l en algun moment.

Ancorada en un magnífic guió, les imatges es succeïxen sense fissures. La banda sonora les acompanya perfectament. Tècnicament: impecable. Entretinguda a no poder més.



No costa gens captar el respecte pel món animal. El missatge ecologista existeix. Però no des d'un punt de vista moralista i propagandístic. Cosa que s'agraeix en els temps que corren; on el sistema tot ho absorbeix i ho llança de nou, endolcit al seu propi gust.