Fa un bon grapat d'anys vaig conèixer dues bandes molt diferents entre elles, però l'impacte que em van produir va ser molt similar. Una, Silver Apples, va començar a publicar els seues discos a finals dels seixanta. Aleshores, funcionava el single, els grups buscaven un so personal i escriure la cançó de rock perfecte. Tanmateix, Silver Apples miraven més enllà i remenaven les normes escrites per renovar l'esperit de l'època. En els anys seixanta i setanta (fins i tot, en els anys vuitanta), l'evolució musical -d'alguna forma i en determinades escenes- anava també unida a l'evolució de la tecnologia.
En el segle XXI trobem multitud de bandes que tracten de recuperar l'essència i el concepte de "la cançó" establerta en els seixanta. Com si fos una espècie de renaixement roquer. L'època de transició pareix que són els noranta. Per exemple, conviu l'esperit de la revisió dels clàssics que podia representar el grunge i el de la investigació electrònica a través de multitud de subestils com podia representar el trip hop o el drum and bass. Clar que en els vuitanta ja es van mostrar aquests dos vessants: el revisionisme del Paisley Underground o el House, per exemple. Això sí, la creativitat estava per damunt -en un gran nombre de bandes- de la simple imitació o exercici d'estil. És més crec que els exercicis d'estil estan corrent com la pólvora en aquestes primeres dècades del segle XXI.
L'altra, The Black Keys, mira als clàssics dels seixanta i setanta. No amaguen res, però sí que són capaços de tenyir amb la seua personalitat la tradició que tant estimen i segueixen.
Dit això, vaig observar que les dues bandes són duets. A banda de què la seua forma d'interpretar i canalitzar la seua creativitat siga -en el fons distinta-, comparteixen el concepte formal del duet que també es veu reflectit en les portades dels seus discos. I com estic convençut que el rock, a banda de la música, també comporta una posada en escena i un component estètic, he buscat portades de duets que mostren estèticament aquesta tesi -d'anar per casa- de la inquietud musical dels creadors, ja siga agafant-se de la mà de l'evolució tecnològica, o de la revisió creativa i talentosa dels clàssics.
SEGLE XX
SILVER APPLES st 1968
SILVER APPLES Contact 1969
KRAFTWERK Ralf and Florian 1973
SUICIDE st 1980
SEGLE XXI
THE WHITE STRIPES De Stijil 2000
THE KILLS - keep on your mean side 2003
DEATH FROM ABOVE 1979 You're a Woman, I'm a Machine 2004
Estem passant un estiu molt calent per la costa mediterrània i les seues terres d'influència. I, com ja vaig dir, no és gens fàcil escriure amb la suor sortint del cos sense fre. Tanmateix, aquesta vesprada pareix que corre una mica la fresca. I aprofitaré aquesta treva de les temperatures altes per contar quin ha estat el meu antídot musical per aquests dies de desenfrenament solar.
No sé com va començar la relació musical entre Josh Homme i Mark Lanegan, però m'encantaria saber-ho perquè els fruits que ha donat son un grapat de cançons molt estimulants que formen part de la consistent discografia de Queens of the Stone Age.
La banda de Josh Homme ha publicat un magnífic i sorprenent àlbum aquest 2013 que, si no millora, sí que està a l'alçada dels moments més brillants de la resta dels discos enregistrats fins ara. M'alegre que uns quants blocs dels que seguisc assíduament hagen alabat "...Like Clockwork", i d'una forma o una altra, hagen aplaudit al Josh Homme compositor de cançons. I em satisfà molt coincidir amb ells perquè crec que estem davant una personalitat única dins del panorama de la música actual que ha desenvolupat un particular i original so hard-rock amb Queens of the Stone Age (QOTA d'ara endavant).
Aquesta fotografia presa pel fotògraf Bob Willoughby en el Olympic Auditorium de Los Ángeles, l'any 1953 (d'acord amb el peu de foto, encara que he trobat informació que la data el 1951), durant una actuació del saxofonista de R&B, Big Jay McNeelly, és absolutament genial, tant des d'una perspectiva històrica, com purament estètica. Curiosament, els dos van nàixer el mateix any, 1927, en la ciutat de Los Ángeles.
No farà més de dos mesos que em vaig retrobar amb ella en el bloc de Manrique, qui -fascinat amb la fotografia- relata breument el context històric i musical.
La primera vegada que vaig veure aquesta fotografia eren els anys noranta, i ni imaginava que algun dia em connectaria a una xarxa plena d'informació que hauria de retriar. Aleshores, jo era un adolescent boig per la música i la seua història que s'alimentava de les revistes Ruta 66 i Rockdelux -juntament amb fanzines de tot tipus- amb l'objectiu de satisfer aquesta ansia de coneixement.
Bill Withers i Terry Calliervan publicar el mateix any -el 1972- sengles àlbums on cantaven "Recolza't en mi".
Dues cançons distintes amb el mateix títol, però amb una temàtica comú, encara que des de distintes perspectives.
Aquesta és una lectura personal i conjunta de dos músics de soul propers estilísticament, per la presència d'una notable influència dels cantautors i el folk dels anys seixanta en el concepte i en el so de la seua música. Encara que cadascun presentara les seues pròpies peculiaritats, transitant terrenys més pròxims al jazz -en el cas de Terry Callier-, o al funk -en el de Bill Withers-.
Un dia va sonar per la ràdio una cançó que es dia Oval Room. Si no recorde mal, estava escoltant Islas de Robinson en Radio 3. Immediatament em vaig dir a mi mateix: Però quina meravella es aquesta que canta un tal Blaze Foley?. Aleshores, vaig buscar la lletra i em vaig dir, de nou, a mi mateix: Si la lletra és tan suggeridora com la música, per què no he conegut aquesta meravellosa cançó abans?. La lletra ho era. Des d'aleshores, he inclòs a Blaze Foley entre aquelles veus que em canten en aquest estrany trajecte del dia a dia.
És clar que, inevitablement, vaig haver d'investigar sobre la figura de Blaze Foley. I que em vaig trobar?: Un tipus que era amic de Townes Van Zandt (sobre el que jo, afortunadament, ja sentia una profunda devoció perquè mai seran suficients totes les escoltes que em puga permetre de les seues cançons). No sóc psicòleg, ni sociòleg, ni molt menys metge, però m'atrevisc a dir que Blaze Foley era un ésser humà que no encaixava del tot en les regles d'un món governat per sociòpates i que va buscar el camí de la música que era el que havia aprés a sa casa des de xicotet. Més endavant, a banda de la música, també el van acompanyar la beguda i les drogues, tractant de saltar les fronteres absurdes d'un món ordenadament caòtic, fins que va morir d'un tret d'una forma "americanament" domèstica. Sobre tot plegat, he trobat un parell de breus articles: un d'ells en una web dedicada al country, i l'altre en una de les seccions de cultura del periòdic El País.
Per cert, Blaze Foley té una cançó que fa saltar passions, admiracions i, potser, trobe que llàgrimes i tot. Aquesta cançó és If I Could Only Fly quetracta sobre la necessitat del músic de fugir sempre del lloc on es troba. Segons la seua novia va ser la cançó que va escriure per a deixar-la. La llegenda diu que l'explicació de Blaze Foley va ser que, encara que ell necessitara estar en moviment permanent, si poguera volar, sempre tornaria al seu costat. Així ho explica Eduardo Izquierdo en el seu blogLos Hijos Bastardos de Henry Chinaski.
No m'agrada que em jutgen, i per tant, em fa molt de fastig jutjar la vida dels demés. I potser tot siga fruit d'una incontrolable devoció, però Blaze Foley arrebossa autenticitat i talent per tots els costats. Encara que, sent candidat a tots els altars de la música americana, finalment, degut a la mala sort o a una vida desordenada (qui sap?!), va romandre al marge dels circuits comercials i, com un gran reserva, la seua música ha madurat, any darrere any, sense el reconeixement que es mereix. Ara bé, això no trau que fora una verdadera figura local en Texas. En tot cas, ha estat en els cercles més sofisticats i inquiets de la música folk i country on s'ha apreciat la dimensió de l'obra de Blaze Foley com cal (en Ràdio 3 encara es pot trobar algun programa que no siga purament de tendències; com per exemple, insistisc, el molt recomanable Islas de Robinson sobre el que hauré d'escriure en algun moment).
El cas és que un dia vaig descobrir que una de les cançons que més m'agradava del superb, inimitable i magistral Car Wheels on a Gravel Road,de la inigualable Lucinda Williams, estava inspirada i dedicada a la figura de Blaze Foley. Tot va ser una satisfactòria tasca de lligar caps. Efectivament, és aquella tasca sense la que no trobaria el sentit d'un món, malauradament, governat per sociòpates. A que és una paradoxa? Per cert, la cançó és diu Drunken Angel. Ara em ve al cap la pel·lícula de Akira Kurosawa del mateix títol. L'inspiraria, a Lucinda Williams, el títol de la cançó la pel·lícula del mestre Akira Kurosawa?. En fi, això ja seria, en el seu cas, una altra història.
Sun came up it was another day And the sun went down you were blown away Why'd you let go of your guitar Why'd you ever let it go that far Drunken Angel Could've held on to that long smooth neck Let your hand remember every fret Fingers touching each shiny string But you let go of everything Drunken Angel
Drunken Angel
You're on the other side Drunken Angel You're on the other side
Followers would cling to you Hang around just to meet you Some threw roses at your feet And watch you pass out on the street Drunken Angel Feed you and pay off all your debts Kiss your brow taste your sweat Write about your soul your guts Criticize you and wish you luck Drunken Angel
Drunken Angel You're on the other side Drunken Angel You're on the other side
Some kind of savior singing the blues A derelict in your duct tape shoes Your orphan clothes and your long dark hair Looking like you didn't care Drunken Angel Blood spilled out from the hole in your heart Over the strings of your guitar The worn down places in the wood That once made you feel so good Drunken Angel
Drunken Angel You're on the other side Drunken Angel You're on the other side
Roberto Bolaño va publicar Los detecives salvajes l'any 1998. La novel·la es divideix en tres parts:Mexicanos perdidos en México (1975), Los detectives salvajes (1976-1996) i Los desiertos de Sonora (1976).
Arturo Belano i Ulises Lima, els detectius salvatges, van a buscar la poetessa Cesárea Tinajero, misteriosament desapareguda en els anys immediatament posteriors a la Revolució Mexicana. Durant el viatge de recerca, que els durà per distints llocs del món, es trobaran amb múltiples personatges. Arturo Belano i Ulises Lima estan basats en el propi Roberto Bolaño i en el poeta mexicà Mario Santiago Papasquiaro, respectivament, que van ser membres fundadors, a meitat dels anys setanta, del moviment conegut cominfrarrealismo. Aquest moviment està homenatjat en la novel·la, car els poetes real visceralistasque la protagonitzen es pareixent bastant.
Tanmateix, a banda dels temes literaris que tracta magistralment Roberto Bolaño i que han sigut objecte de variades "tesis", en el seu dia em va cridar poderosamentl'atencióque, en un dels testimonis parisencs que conformen la segona part -concretament el del personatge real Michel Bulteau-, es faja referència a la banda de garage rock dels seixanta Question Mark and The Mysterians:
"No se como consiguió mi teléfono, pero una noche, serían más de las doce, llamó a mi casa. Preguntaba por Michel Bulteau. Le dije: soy yo Michel Bulteau. Él dijo: soy Ulises Lima. (...) Él dijo: me gustaría verte. Yo dije: ¿ahora? Él dijo: bueno, sí, ahora, puedo ir a tu casa si quieres. Yo dije: ¿en dónde estàs?, pero él entidió otra cosa, y dijo: soy mexicano. Recordé entonces, muy vagamente, que había recibido una revista mexicana. El nombre de Ulises Lima, de todas maneras, no me sonaba. Yo dije: ¿has oído alguna vez a los Question Mark? Él dijo: no, no los he oído nunca. Yo dije: creo que son mexicanos. Él dijo: ¿los Question Mark? ¿Quienes son los Question Mark? Yo dije: un grupo de rock, naturalmente (...)".
Finalment, el testimoni de Michel Bulteauconclou així:
"Miré sus libros, uno de ellos era uno mío, Ether-Mouth, otro era de Claude Pelieu y el resto posiblemente de autores mexicanos a los que nunca he oído nombrar (...), iba desgranando en un inglés por momentos incomprensible una historia que me costaba entender, una historia de poetas perdidos y de revistas perdidas y de obras sobre cuya existencia nadie conocía una palabra, en medio de un paisaje que acaso fuera el de California o el de Arizona o el de alguna región mexicana limítrofe con esos estados, una región imaginaria o real, pero desleída por el sol y en un tiempo pasado, olvidado o que al menos aquí, en París, en la década de los setenta, ya no tenía la menor importancia. Una historia en los extramuros de la civilización, le dije. Y él dijo sí, sí, aparentemente sí, sí, sí. Y yo le dije entonces: ¿así que nunca has oído a los Question Mark? Y él dijo no, no los he oído nunca. Y entonces yo le dije que tenía que escucharlos algún día, que eran muy buenos, pero en realidad dije eso porque ya no sabía qué decir".
Sobre aquest testimoni reflexiona Diego Andrés Muñoz-Casallas en la seua tesi Los detectives salvajes y el problema del sujeto: hacía una desprición de la experiencia en el sistema-mundo:
"De este modo, Bulteau evidencia su amnesia histórica, ignorando la común historia entre México y Francia, y reproduce la asimétrica relación centro-periferia: a través de la experiencia mediática, posible por la hegemonía de la industria cultural, en el “sur global” se conoce la amplia producción cultural del “norte global” pero allí se ignora casi totalmente la producción cultural del Sur. Lima ejemplifica nuestra tendencia a reproducir la subalternidad, particularmente intensa en la incauta juventud sudaca que se reclama “cosmopolita” por su consumo de la producción cultural “primermundista”. En medio de su confusa experiencia con el sujeto-exótico venido de México, el artista francés sólo puede hablar de aquello que le resulta familiar con respecto a Latinoamérica: una banda de rock n’ roll que conoció en su viaje por Nueva York".
En el meu cas, malauradament i fent un exercici d'autocrítica indulgent, he de dir que el paper de Michel Bulteau em ve com anell al dit. I sense perdre de vista la reflexió de Diego Andrés Muñoz-Casallas -consonant amb la intenció i el to irònic de Roberto Bolaño-, no puc evitar detindrem en l'anècdota pop del llibre, que no és una altra queQuestion Mark & The Mysterians. De fet, he de dir que, quan vaig llegir la referència en el llibre fa uns anys, vaig recórrer a internet per escoltar la seua música, ja que era una banda sobre la que no dominava massa.
Question Mark & The Mysterians es va formar l'any 1962 en Flint (Michigan) i tots els seus membres tenien ascendència mexicana. El nom del grup, inicialment The Mysterians, diuen que està inspirat per una pel·lícula japonesa de ciència ficció Chikyû Bôeigun.
La fantàstica cançó 96 Tears del seu primer disc publicat l'any 1966 va tindre un enorme èxit comercial, arribant al primer lloc en el Billboard Hot 100. L'orgue es converteix amb protagonista des del principi amb només dues notes que va repetint al llarg de la cançó, combinades amb una melodia simple, que li dóna, sense cap dubte, el gran atractiu i personalitat que té la cançó. D'altra banda, també m'encanta la forma de cantar de Question Mark a l'estil dels grups de R&B britànics de la primera meitat dels seixanta, amb molta sintonia amb la veu de Mike Jagger.
D'aquest primer àlbum, en eixe sentit, també destaca la vitamínica i sensacional I Need Somebody que va arribar al número 22 de les llistes. El seu segon disc,anomenat Action, al contrari que va passar amb el primer, no va tindre repercussió comercial, tret de l'èxit menor de Can't Get Enough Of You Baby (composada per Denny Randell i Sandy Linzer i també versionada l'any 1966 per The Toys i The Four Seasons, l'any 1985 per The Colourfield, i l'any 2001 per Smash Mouth), i en certa mesura, també de la suggerent Girl, You Captive Me. A partir d'aqeuell moment, la presència de la banda es va anar diluint en l'ebullició psicodèlica que va experimentar la música a finals dels anys seixanta. A principis dels setanta es tornaren a reunir amb escàs ressò. Tanmateix, amb el temps i ja convertits en llegenda, han publicat i actuat ocasionalment.
En algun lloc d'internet he llegit que el
periodista nord-americà Dave Marsh, l'any 1970, va utilitzar el terme punk rock peradescriure la cançó 96 Tears. El que si pareix evident és que el so de Question Mark & The Mysterians, com el de tantes altres bandes del moment i del seu entorn estilístic, representa un antecedent clar d'un so més cru i enèrgic que culminaria amb l'aparició de bandes com MC5 i Stooges al final de la dècada.
En el so característic del grup juga un paper fonamental l'orgue Farfisa de Frank Rodríguez. Encara que també utilitzava un orgue Vox, en les seues cançons més reconegudes sona el Farfisa. La resta de la banda que va gravar 96 Tears i Action estava formada pel carismàtic cantant, i compositor del gran èxit 96 Tears, "?" (Rudy Martínez abans de canviar-se el nom), el guitarra Bobby Balderrama, el baixista Frank Lugo i el bateria Eddie Serrato.
En fi, a vegades unes coses porten a unes altres, i moltes vegades, quan menys s'espera que passe. El que està clar és que escoltar música i llegir és més que un plaer per als sentits, i més, si es poden combinar de tant en tant.
El primer disc deLeonard Cohen que vaig escoltar va ser I'm Your Man (1988). Aleshores tindria un setze anys, no existia internet (o al menys, per a mi, l'any 1995 no existia), però va aperèixer la "serie mèdia", i em vaig gastar la poca paga de la que disposava comprant aquell cd (buff!... per a mi, aquella època va ser genial... els cd's van passar a valer la meitat. Recorde anar al Carrefour amb la paga, cada principis de més, a triar un cd entre tants!!!... però això ja és una altra historia... ). Cada cançó d'eixe disc és un món en ella mateixa. Tanmateix, Everybody Knows té un ressò especial; doncs, forma part de la banda sonora d'una pel·lícula de l'any 1994: Exòtica del director canadenc Atom Egoyan. En aquella època, també vaig tindre la sort de poder veure la magnífica El Liquidador (o les vaig veure en La 2 o en el Canal 33.... internet, al menys per a mi, no existia!)... I la veritat és que, ambdues, em van meravellar.
En fi, l'obra de dos canadencs va confluir a la vegada en la meua vida i, més de quinze anys després, només recordar aquell moment de descobriment em posa els pels de punta. Des d'aleshores, la música de Cohen i el cinema de Egoyan m'han acompanyat sempre.
LA CANÇÓ: Everybody Knows.
En la línia més inspirada de l'autor. Què més es pot dir. Un grapat d'acords que encaixen a la perfecció per a sustentar un melodia excepcionalment atemporal. La lletra, m'agrada tant, que fins i tot m'he atrevit a traduir-la a la meua llengua (no sé com haurà quedat!):
Tot el món sap que els daus estan marcats
Tot el món els llança amb els dits creuats
Tot el món sap que la guerra s'ha acabat
Tot el món sap que els bons van perdre
Tot el món sap que el combat estava amanyat:
Els pobres seguiran sent pobres, i els seran més rics
Així és com va,
Tot el món ho sap
Tot el món sap que el vaixell s'està afonant
Tot el món sap que el capità va mentir
Tot el món té la horrible sensació
de que el seu pare o el seu gos han mort
Tot el món parla amb les seus butxaques
Tot el món vol una caixa de bombons
I una rosa amb la tija llarga
Tot el món ho sap.
Tot el món sap que me vols,
Tot el món sap que es veritat
Tot el món sap que em vas ser fidel
Lleva o posa un parell de nits
Tot el món sap que vas ser discreta
Però en van ser tants
als que vas haver de veure despullada
I tot el món ho sap
Tot el món ho sap
Tot el món ho sap
Així és com va
Tot el món ho sap
Tot el món sap que és ara o mai
Tot el món sap que eres tu o jo
Tot el món sap que vius per a sempre
Quan has fet un parell de ratlles
tot el món sap que el sistema està podrit
Old Black Joe segueix recollint el cotó
Per a les teues cintes i els teus llaços
Tot el món ho sap
Tot el món sap que s'apropa la Pesta
Tot el món sap que avança depresa
Tot el món sap que l'home i la dona despullats
Solament son un brillant artifici del passat
Tot el món sap que la escena està antiquada
Però hi haurà un comptador en el teu llit
Que revelarà
El que tot el món sap
I tot el món sap que tens problemes
Tot el món sap pel que has passat
Des de la sagnant creu a d'alt del Calvari
Fins la platja de Malibú
Tot el món sap que açò va a explotar
Fes una última ullada al Sagrat Cor
Abans que explote
Tot el món ho sap
Tot el món ho sap
Tot el món ho sap
Així és com va
Tot el món ho sap
LA PEL·LÍCULA: Exotica.
Despullar l'ànima per a empatitzar més enllà de qualsevol moralisme i convencionalisme, entendre... i cicatritzar ferides. Perquè ningú és infal·lible, ningú. Atom Egoyan ens presenta un lloc protagonista: un local d'estreptease anomenat "Exotica" on despullar cos i ànima. El fantàstic treball de Mia Kirshner és una de les imatges més inesborrables de la meua "tardo-adolescència". Sensualment profunda, és la pel·lícula que sempre s'hauria de recomanar a qualsevol que tinga interès en la condició humana.
L'any 1971, Graham Nash (The Hollies i Crosby, Stills, Nash & Young) va publicar el seu primer àlbum en solitari, el fantàstic i imprescindible "Songs For Beginners". El disc contenia una cançó rodona que versa sobre el record i l'enyorança d'un amor perdut, anomenada Sóc un home senzill. En aquella època es va produir la ruptura de la seua relació amb Joni Mitchell, i no falten les veus que diuen que és on Graham va trobar la inspiració per a escriure-la:
I am a simple man
So I sing a simple song
Never been so much in love
And never hurt so bad at the same time.
I am a simple man
And I play a simple tune
I wish that I could see you once again
Across the room like the first time.
I just want to hold you I don't want to hold you down
I hear what you're saying and you're spinning my head around
And I can't make it alone.
The ending of the tale
Is the singing of the song
Make me proud to be your man only you can make me strong
Like the last time.
I just want to hold you I don't want to hold you down
I hear what you're saying and you're spinning my head around
And I can't make it alone.
L'any 2010, Bonnie "Prince" Billy va versionar "Simple Man" en castellà ("Hombre sencillo") en el disc d'homenatge a Graham Nash “Be Youreslf: A tribute to Graham Nash’s Songs for Beginners”. L'any passat, un bon i vell amic meu, Bardamu, amb qui compartisc la devoció per Will Oldham, em va enviar al correu electrònic el vídeo de la cançó. I des d'aleshores, la considere una de les millors versions que s'han fet mai d'un clàssic per la seua originalitat (i què difícil és això!). Per cert, no puc deixar de nombrar als directors del vídeo, Britt Govea i Brian Ziffer, perquè aconsegueixen que encara siga més espectacular, si cap, la versió de Bonnie "Prince" Billy.
Cinema independent USA? En poc de temps he vist dues pel·lícules d'aquelles que et retraten persones, fets excepcionalment reals, realitats quotidianes excepcionals, d'aquelles que commouen, que despullen el cinema d'ornamentacions innecessàries, fetes amb mesura, ordre, sinceritat i convicció. Fotografia freda i cor calent. Son pel·lícules que cal veure, sobren les paraules... Com quan es veu Ordet... Si, si... Ordet!!! Com quan es veu El Lladre de Bicicletes... Si, si... El Lladre de Bicicletes!!!.. Quan es busquen, es troben... En fi, una gran trobada.
Títol original: Frozen River Any: 2008 Direcció i guió: Courtney Hunt Fotografia: Reed Dawson Morano Música: Peter Golub, Shahzad Ali Ismaily Actors: Melissa Leo, Misty, Upham, Charlie McDermott, Michael O'Keefe, Mark Boone Juniorh
Títol original: Winter's Bone Any: 2010 Direcció i guió: Debra Granik Fotografia: Michael McDonough Música: Dickon Hinchliffe Actors: Jennifer Lawrence, John Hawkes, Lauren Sweetser, Kevin Breznahan, Isaiah Stone, Ashlee Thompson.
Mikel Laboa i Leonard Cohen són dos dels creadors que més admire, tant per la seua personalitat, com per la qualitat de tota la seua obra. A més, crec que és molt elogiable la seua capacitat d'arribar a qualsevol tipus de persona, sense importar edat, condició, gènere... Evidentment, no estic descobrint ara res nou, doncs són dos autors que gaudeixen d'un més que ampli i merescut reconeixement.
Tanmateix, m'han motivat a crear aquesta secció (de 2 en 2), ja que dues de les cançons que més m'agraden d'ambdós utilitzen la figura de l'ocell per a cantar a la llibertat de forma molt intel·ligent.
A Leonard Cohen el vaig conèixer quan jo tenia disset o divuit anys. Vaig comprar el disc de grans èxits de 1975, convertint-se ràpidament en un dels meus discos de capçalera d'aquell moment. Totes les cançons son fantàstiques, però Bird on the wire (Songs from a room, 1969) va ser la primera que va passar a formar part de la banda sonora de la meua vida. La primera estrofa de la cançó és memorable:
"Like a bird on the wire,
like a drunk in a midnight choir I have tried in my way to be free..."
A Mikel Laboa el vaig descobrir en un concert d'homenatge a la cançó Al vent de Raimon, l'any 1993 al Palau Sant Jordi. Per l'escenari van passar Ovidi Montllor, Paco Ibañez, Serrat, Daniel Viglietti, Pi de la Serra... fins i tot, el mític Pete Seeger. El tenia gravat en vhs, i recorde que me'l posava una i una altra vegada; i, amb la intensitat pròpia d'un xaval de quinze anys, m'emocionava escoltant, tant els que ja coneixia, com els que vaig descobrir en aquell concert d'homenatge. La cançó Txoria Txori (Bat-hiru, 1974) de Mikel Laboa la vaig escoltar, per primera vegada, uns anys més tard; però des d'aleshores es troba entre les meues cançons preferides:
"Hegoak ebaki banizkio Nerea izango zen, ez zuen al degingo.
Bainan, honela ez zen gehiago txoria izango eta nik... txoria nuen maite".
Traducció:
Si l'hi hagués tallat les ales hauria sigut meu,
no s'hauria escapat.
Però així,
hauria deixat d'ésser ocell.
I jo...
Jo el que estimava era l'ocell.
Sobre les dues cançons hi ha un bon grapat d'anècdotes i de versions, com per exemple que Joan Baez va inerpretar Txoria Txori. Però això ja és una altra història.
