8 d’ag. 2013

Los últimos días i Efectos secundarios: No, no i no!

"(...) No, No, No (...)" cantava Amy Winehouse en la seua més que famosa, coneguda i reconeguda cançó "Rehab" (per cert, al·lucina amb el video aquest de youtube perquè té més de cinquanta milions de visites: popularitat i qualitat poden estar unides). "(...) No, No, No (...)": així hauré de negar les dues últimes pel·lícules de gènere que he vist darrerament: Los últimos días i Efectos secundarios. No m'han convençut. Molt al meu pesar, és clar. M'agrada molt el cinema de gènere perquè necessita la mà d'un gran artesà i, a més, la gràcia creativa per a no caure en els "tòpics típics" de les obres que responen a unes fórmules ja conegudes. De fet, en l'àmbit musical cada vegada més trobem "revivals". Alguns tenen  aquesta gràcia creativa i d'altres no. Amy Winehouse, per exemple, la tenia. En el cinema de gènere passa exactament igual.


En les dues pel·lícules patisc una experiència similar respecte a l'estructura clàssica, lògica i preferible del "planteamiento, nudo y desenlace":

- El plantejament és molt interessant.

- Abans de la meitat de la pel·lícula es produeix un gir que no duu en lloc, més enllà del guió d'un telefilme a l'ús.

- Quan s'acaba no és que em quede igual, és que em quede decebut pel que ha passat a partir de la mitja hora de metratge.

LOS ÚLTIMOS DÍAS

 Després de veure Carriers (2009), vaig pensar la pròxima pel·lícula de Álex Pastor i David Pastor haurà de ser sublim. Però no ha sigut així. Clar que recomane veure Los últimos días, però ni de bon tros és el que haguera pogut ser donada la fantàstica idea sobre la que es construeix. Només per l'artesania paga la pena veure-la, però: 

1) On està la gràcia creativa d'uns personatges plans amb qui no emptitzes en cap moment?

2) On està la gràcia creativa d'un guió que s'escanya a ell mateix a mesura que avança el metratge?

Especialment ferit em sent amb el personatge de José Coronado, actor que em va enlluernar amb No habrá paz para los malvados (2011) i El cuerpo (2012) -dos dels últims treballs d'aquest extraordinari actor que ja em tenia massa ben acostumat en obres anteriors-. En tot cas, la seua presència minva les llacunes del guió.

EFECTOS SECUNDARIOS

 Steven Soderbergh és un magnífic artesà. I a vegades trobe "la gràcia creativa" en les seues pel·lícules i d'altres no. El plantejament de Efectos secundarios és sensacional. Així, el negoci dels medicaments i la sempre insuficient denuncia dels efectes secundaris en certs casos quan es mouen per la zona obscura de la rendibilitat (evidentment, no es tracta de ser "conspiranoic", i cal reconèixer els avanços de la medicina gràcies també a certs fàrmacs) és el punt de partida d'aquella pel·lícula que no arriba a ser tot el que hagués pogut ser. De fet, no sé que passa que a meitat del metratge comença una espiral de despropòsits argumentals cap al model del telefilm més trillat que desemboca, finalment, en mil i una explicacions de la trama com si l'espectador  fos beneit del cabàs.

Dit això, no puc deixar de recomanar l'artesania d'aquestes dues pel·lícules. I per suposat, propose escoltar la cançó del primer disc de Amy Winehouse en el que s'acompanya dels mítics Dap-Kings.


2 comentaris:

  1. Als germans Pastor els vaig vore super emocionats en Sitges, en l'estrena mundial de "Infectados" (AKA Carriers).

    La cinta, en l'any de la seua estrena tenia el plus de ser l'època de la grip aviar i la por a la paraula "pandemia". D'aquesta forma, estar tancat en una sala amb 2000 persones, en ple bum del virus, veent una cinta sobre virus mortals tenia una gràcia extra.

    Tanmateix, la peli... Pués be, opera prima i tal. Respecte a la de "Los últimos dias" doncs NLHVNLV

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies per compartir aquesta interessant experiència. Sent generós, Infectados apuntava certes maneres, però "Los últimos dias" me les ha tirades per terra, quedant-se en un exercici purament estètic. Salut.

    ResponSuprimeix