20 de gen. 2013

RÈQUIEM PER DETROIT. LA MORT DEL SOMNI AMERICÀ


Sense Ficció, espai de la tv3 dedicat al gènere documental, va emetre el passat 15 de gener Rèquiem per Detroit de Julien Temple (director de The Great Rock 'n' Roll Swindle, Absolute Beginners, At the Max o Glastonbury, entre d'altres). El documental versa sobre la deriva destructiva de Detroit com a conseqüència de la crisi social i econòmica que es va anar quallant durant el segle vint com una part del propi sistema. Durant el darrer segle, Detroit passarà de ser paradigma de la ciutat industrial i de l'auge del consumisme a representar, d'acord amb la tesi del documental, la “ciutat post-americana”, mostrant la decadència urbana en paisatges dessolats on la pobresa i la delinqüència són el pa de cada dia; i que d'alguna forma, representa el “futur post-industrial que ens espera a tots”, molt allunyat del somni americà.

Així, Julien Temple incideix en la cara més decadent d'una ciutat ruïnosa, plena de barris abandonats on els edificis es cauen a trossos per la falta de manteniment o pels incendis, doncs, l'administració pública no té recursos per a gestionar aquestes zones on la misèria i la delinqüència troben un hàbitat òptim. Clar que algú podria dir que se centra en una realitat parcial i que Detroit, on actualment viu quasi un milió de persones, és més que aquests barris ruïnosos i despoblats; però això ens duria a haver de parlar sobre l'objectivitat del gènere documental que és impossible assolir-la al cent per cent i que, a més, no és la finalitat que es persegueix, encara que això puga suposar deixar al marge altres aspectes que es queden fora. Tanmateix, a banda d'aquesta qüestió debatible, Rèquiem per Detroit és un documental molt bo, tant des del punt de vista del continent com del contingut.

El documental es construeix combinant imatges d'arxiu amb declaracions de diversos personatges que habiten la ciutat i que ens mostren de primera mà el paisatge actual, o reflexionen sobre la situació actual y les causes que la provoquen des de la seua pròpia experiència. D'aquesta forma, les imatges d'arxiu ens van il·lustrant sobre l'evolució de la ciutat des de Ford i el creixement de la industria del automòbil amb l'aparició de la General Motors i la Chrysler, el que es coneix com el Big Three; la necessitat de mà d'obra per a les noves fàbriques i la massiva migració de negres del sud; els conflictes racials permanents i els disturbis de l'any 1967 en una ciutat que es divideix en dos: els barris residencials habitats pels blancs i el centre de la ciutat habitat per la població negra; l'auge del consum i les distintes crisi econòmiques des dels anys vint; el primers indicis del declivi de la pròpia indústria en els setanta; el tràfic i consum de drogues a partir dels vuitanta; fins a l'esclat de la bombolla i el despoblament a partir dels anys vuitanta i noranta.
Dit això, resulta particularment interessant l'enfocament social que embasta el documental. Així, es planteja la lluita pels drets laborals, l'organització sindical i els drets civils des del primer terç del segle vint que es va cobrar nombroses vides. En eixe sentit, cal destacar que la segregació va tindre un fort impacte en la societat, doncs, la població blanca que dominava la ciutat es va anar desplaçant a barris residencials generant noves infraestructures que van canviar el paisatge urbà. Així, en els setanta es parla de la frontera de les vuit milles com una espècie de muralla xina que separa els barris residencials habitats per blancs del centre on viu la població negra. Aquesta manca d'integració en una ciutat profundament dividida i colmada d'injustícia social, amb l'agreujant de la repressió policial contra la població negra, va ser l'origen dels disturbis de l'any1967.

Una altre qüestió que es planteja finalment és l'educació, el paper essencial de l'escola des d'una perspectiva integradora i constructiva, un element bàsic per a evitar la fractura social i l'empobriment de la ciutat que s'intensifica durant les dues últimes dècades. En este punt, cal preguntar-se pel paper dels poders públics que, com en tants altres temes i llocs, està deixant molt que desitjar.

Tanmateix, davant aquesta situació tan desastrosa també existeix l'esperança, conclou el documental. Ara bé, les noves alternatives, lluny de ser canvis purament formals, haurien de suposar un pas endavant que elimine la injustícia i la cobdícia, i vaja dirigit cap una nova societat equilibrada i sostenible. Així, el documental simbòlicament es fa ressò del fenomen de l'agricultura urbana que adquireix un significat especial  en la ciutat "post-industrial"; com diu l'escriptora Grace Lee Bogs, en un ambient de degradació com aquest, l'alimentació fa que et comences a cuidar i a pensar de manera molt diferent. Una altra veu protagonista és la del artista Tyree Guyton, que, en els vuitanta, va emprendre un projecte per a regenerar el paisatge urbà a través de l'art.
D'altra banda, com no podia ser d'una altra forma, Julien Temple també parla breument de la transcendència del segell discogràfic Motown creat l'any 1959 amb el nom inicial de Tamla Records per Berry Gordy. La veu que relata aquest moment des de la perspectiva Motown és la cantant Martha Reeves.

En l'àmbit estrictament musical també cal destacar les intervencions del mític cantant de soul Mitch Ryder i del polifacètic John Sinclair, reconegut activista polític entre altres ocupacions, que va estar vinculat durant un temps a la també mítica banda MC5. I és que a banda del particular so soul de la Motown, a finals dels seixanta, Detroit també va ser el bressol de bandes com Stooges i MC5 que van tindre una influència essencial en tota la dècada posterior; anticipant, amb la seua high energy, l'actitud que hauria de caracteritzar el moviment del punk rock més d'un lustre després. Així, Julien Temple acompanya les imatges de la revolta racial del 1967 amb el Kickout the Jams dels MC5.

Un dels recursos que més crida l'atenció de Rèquiem per Detroit és la utilització del vídeo promocional City on the Move de l'any 1965, narrat per Jerome P. Cavanaugh, batlle de la ciutat entre els anys 1962 i 1970, per a introduir la història de la ciutat des de la que Ford va muntar la primera fàbrica fa més de cent anys. La imatge del batlle, mentre promociona la ciutat, es projecta sobre edificis de la ciutat i es combina amb imatges actuals de vehicles calcinats i de les revoltes passades; sonen sirenes; i gradualment, comença a sonar Down in the Street, del imprescindible àlbum dels Stooges Fun House, com un cant a la llibertat i a la destrucció dels convencionalismes i els prejudicis que no son més que murs alçats contra la gent per una minoria cobdiciosa i psicòpata.


En fi, com diu un ex pres reinserit: “en un ambient anòmal, un comportament anòmal, és una reacció normal”. Així que més ens valdria prendre nota i començar a plantejar-nos en quina classe de societat volem viure i com assolir-la.  

5 de gen. 2013

EL MONSTRE DE DOS CAPS ES MENJA EL BÉ COMÚ

El monstre de dos caps que desgoverna l'estat espanyol està assassinant la població més dèbil, més desprotegida, la més indefensa, utilitzant armes de destrucció massiva: els bancs (entre d'altres deshumanitzacions del sistema). La precarietat, la misèria i la injustícia estan assolant les vides de milers de ciutadans innocents de l'estat espanyol. Fins i tot pareix que ens hagem d'acostumar a la brutalitat que suposa l'augment dels suïcidis per causes econòmiques. Només un govern despietat pot tolerar un fenomen així.

El PP i el PSOE han estat repartint-se el poder en l'estat espanyol des de la mort del dictador, que va marginar a l'estat durant quaranta anys; per tant, alguna responsabilitat tindran en tot aquest sense sentit. Ara ens trobem un poder que tracta de perpetuar un sistema insostenible que només afavoreix a una classe privilegiada a costa del patiment i la mort d'ésser humans. No son, doncs, dos dels caps visibles d'una dictadura mòrbida contra l'ésser humà i orquestrada per una classe egoistament devastadora? No és indigna la tolerància d'aquelles persones que, maliciosament, creuen aspirar a formar part d'aquesta classe o, simplement, anhelen recollir les sobres de la bacanal?

En tot cas, el que no és suportable és que la Viceconsejera de Sanidad, Patricia Flores, s'atrevisca a dir: “¿Tiene sentido que un enfermo crónico viva gratis del sistema?”. Doncs això és el que hi ha. Això i molt més. L'última: Rato “El De Bankia” passa a formar part de l'empresa que ell va privatitzar: Telefònica; empresa que va crear aquest monstre de dos caps per a omplir les butxaques d'alguns dels polítics més inefables de l'estat espanyol després d'haver fet mil i una maleses, atemptant directament contra el sistema democràtic.

Tanmateix, més enllà del crit desesperat (que és el que no deixa de ser aquest text, per exemple), el poble ha de trobar la forma de tornar les institucions a la realitat, de transformar-les per a que servisquen de veritat al bé comú, i no per a omplir les butxaques d'uns dirigents que manipulen, creant un sistema abstracte i psicòpata que, per mantenir-se, està deixant molts cadàvers al seu voltant.