5 d’abr. 2013

DIES DE RÀDIO. "ISLAS DE ROBINSON" PART II (Una selecció)

El dia que vaig escoltar Islas de Robinson per primera vegada, automàticament, vaig sentir una curiositat enorme per aquells sons, aquelles cançons, aquells músics que -en gran nombre i a pesar d'haver gravat més de trenta anys abans- eren totalment nous per a mi. Sonaven composicions rodones que m'enganxaven, ja fora per la ben entesa èpica que destil·laven, en alguns casos, o pel seu so íntim i reflexiu, en altres. Aquesta necessitat prompte es va veure coberta perquè vaig trobar en la xarxa una web on estaven penjats tots els programes des de l'inici (visca els podcasts!). La pàgina, de la que em descarregava els programes compulsivament, ja no existeix com a tal. Algun temps després del meu descobriment, va ser substituïda per una altra allotjada en la pròpia Ràdio 3 que va ordenar tota la seua programació en la secció anomenada "A la carta", facilitant així l'accés als podcasts dels diferents programes. Així Islas de Robinson té la seua pròpia secció on es poden trobar els àudios des de l'any 2008.

Luis de Benito m'ha ajudat a conèixer cançons i discs fantàstics que s'han convertit en part de la banda sonora de la meua vida. El primer que vaig fer després d'haver escoltat un bon grapat de programes, va ser crear uns recopilatoris de cançons que havien sonat en els distints programes. En aquella època, per raons de treball, feia un mínim de cent kilòmetres al dia, així que em van acompanyar en molts d'aquests desplaçaments, fent que el trajecte d'anada i tornada fora més amè (i d'alguna forma, em van ajudar a mitigar el pesar del viatge d'anada). Les recopilacions estaven formades per pesos pesats de la música dels darrers quaranta anys, com per exemple, els més evidents Beatles, Rolling Stones, Kinks, Cream, Led Zeppelin, Creedence Clearwater Revival, o d'altres, una mica menys, com Dr. John, Humble Pie, Incredible String Band o Townes Van Zandt, que ja formaven part de la meua discoteca. Però, aquestes recopilacions, també estaven formades per cançons i/o músics que vaig descobrir escoltant el programa.

A alguns d'aquests descobriments -elegits a l'atzar- dedicaré el que queda d'Entrada. I tot plegat, en forma d'homenatge a la ràdio en general i a Islas de Robinson en particular.

ALEXANDER SPENCE (també conegut com Skip Spence i cofundador de la banda Moby Grape) va gravar el seu únic disc en solitari, OAR, l'any 1969. Disc de culte reivindicat per un gran nombre de prestigiosos músics. De fet, l'any 1999 es va publicar el disc d'homenatge  More Oar: A Tribute to the Skip Spence Album (Alejandro Escovedo es fa càrrec de la versió de la cançó seleccionada), i una dècada després, Beck, juntament amb Feist i Jeff Tweedy, va impulsar una nova gravació del disc, dins del projecte Record Club. En fi, la cançó que va sonar en Islas de Robinson, i que va formar part del meu recopilatori personal de nous descobriments, fou Diana.


JULIE DRISCOLL, BRIAN AUGER & TRINITY. De la col·laboració entre la cantant Julie Driscoll i el virtuós organista Brian Auger va resultar un disc mític, addictiu, imprescindible, i que cal recuperar de ves en quan. Es tracta  d'un melting pot de R&B (en el sentit més ampli de la paraula) i psicodèlia, amb pinzellades de jazz, anomenat Streetnoise (1969). La cançó escollida és la seua vitamínica versió del Indian Rope Man, composició de Mark Roth, Joe Price i del carismàtic Richie Havens que també la va gravar per aquella època.


TASTE. La banda formada pel fantàstic guitarrista irlandés Rory Gallagher l'any 1966, abans d'iniciar la seua carrera amb el seu propi nom. Aquest és un dels meus guitarristes preferits. És més, em considere un devot del Irish Tour 1974 que, en la meua opinió, és un dels millors directes que s'han gravat mai. Però no havia escoltat la formació que va liderar fins que comença a gravar com a Rory Gallagher. El primer disc de Taste, del mateix nom, és de l'any 1969, i conté una cançó titulada Same Old Story que és pur hard blues  rock anticipant el so del hard rock dels setanta molt en línia del primer disc de Led Zeppelin que també es publicà aquell mateix any.


RANDY NEWMAN. Compositor abans que intèrpret, arranjador amb molt de prestigi, algunes de les cançons dels primers àlbums ja havien estat gravades per altres artistes com ara Fats Domino, qui va gravar una versió de Have You Seen My Baby?; tema que forma part del segon àlbum publicat per Randy Newman, 12 Songs, i que em va descobrir a aquest músic imprescindible per a entendre la música americana dels darrers quaranta anys. Per cert, en aquest disc col·laboren, ni més ni menys, que Ry Cooder i Clarence White. Tornant a la cançó, ens trobem davant d'una genial i animada composició deutora de la tradició musical de la ciutat on va néixer el gran Fats, New Orleans. Fins i tot, en el seu disc de 1971, Teenage Head, els Flamin' Groovies realitzarien la seua pròpia versió high energy de la mítica cançó. Així que Islas de Robinson va remeiar el que, fins aleshores, era una gran carència en el meu bagatge musical: Randy Newman, un tipus amb consciència, i dotat d'una intel·ligència mordaç i, al mateix temps, exquisida, que es reflectia en les lletres de les seues memorables cançons.


SPIRIT. Tota la vida sentint parlar dels plagis comesos per Led Zeppelin, i no va ser fins que vaig descobrir Spirit, que vaig llegir en la xarxa que Stairway To Heaven és deutora, al menys en part, d'una cançó instrumental del primer disc d'aquest grup anomenada Taurus (1968). Es rumoreja que va ser parcialment copiada per Jimmy Page durant una gira conjunta que van fer pels Estats Units. En la meua opinió, la música, quan no és un pur i avorrit exercici d'estil, tampoc està exempta de les influències inevitables i pròpies de qualsevol de les arts. On és el límit? La cançó que va sonar el seu dia en Islas de Robinson, i que em va fer descobrir aquesta meravellosa banda, Mr. Skin (Twelve Dreams of Dr. Sardonicus, àlbum publicat l'any 1970), em recorda moltíssim l'estil funk rock barrejat amb psicodèlia de Sly And The Family Stone que, en aquell moment, ja duien quatre discs a l'esquena. Per descomptat, no és tracta de cap plagi, ni molt menys. No vull dir això. És més, pocs grups podien tocar i assimilar les influències de la música negra amb la tècnica -no exempta d'emoció- de Spirit. En tot cas, era una banda increïble que contava amb músics de moltíssima qualitat i experiència, i a més, van crear un repertori molt solvent format per magnífiques cançons. Així, el bateria Ed Cassidy  i el pianista John Locke provenien de l'escena del jazz dels seixanta, el cantant Jay Ferguson i el baixista Mark Andes -que en els setanta formarien Jo Jo Gunne- havien tocat amb distintes bandes; i per últim, el conjunt es completava amb el jove guitarra Randy California que amb setze anys va formar part dels Blue Flames de Jimi Hendrix -quan es feia dir Jimmy James-.


FAMILY. Banda formada en Leicester (Anglaterra), l'any 1966, que provenia de l'escena R&B anglesa i que es va endinsar en els estils propis de la segona meitat dels seixanta: blues-rock, psicodèlia, folk, incloent-hi elements més clarament progressius. El nom definitiu Family -abans es deien The Roaring Sixities- va ser obra de Kim Fowley perquè la imatge de la banda li recordava a la màfia, car, en els seus inicis, vestien com els gàngsters i mostraven una actitud agressiva (al menys això he llegit per la xarxa). La formació va ser molt inestable, encara que la personalitat del grup residia en la veu del seu cantant Roger Chapman i el seu característic vibrato. Prova d'això és la cançó amb la que els vaig conèixer: No Mule's Fool que es va publicar amb format single l'any 1969, incorporant el country al seu so més rock, i que representaria un dels seus majors èxits comercials. Aquesta cançó va ser composada pel propi Roger Chapman i el guitarra John "Charlie Whitney" que, una vegada es va dissoldre Family l'any 1973, van formar Streetwalkers amb els que es continuaria gaudint d'aquest sensacional cantant anomenat Roger Chapman.


GRAHAM NASH. En aquest cas em va passar al contrari que amb Taste. Havia escoltat, des de sempre, els Hollies (bàsicament l'etapa dels seixanta), i des de la creació del grup l'any 1962 en Manchester, fins el 1968 que va deixar el grup per a fer les Amèriques, Graham Nash va ser part essencial de la banda. D'altra banda, també era un devot del disc Déjà Vu gravat per la super formació Crosby, Stills, Nash & Young. Però, fins que no vaig escoltar Islas de Robinson, no vaig ser coneixedor d'aquesta obra mestra gravada per Graham Nash en solitari, l'any 1971, i titulada Songs For Beginners (en el seu dia arran de la versió de Bonnie Prince Billy, Un hombre sencillo, ja li vaig dedicar "sóc un home senzill" a la cançó Simple Man). Doncs bé, la cançó amb la que vaig accedir al disc va ser Better Days que, amb la seua aura de misteri i capitanejada pel piano i la veu de Nash, ens ve a dir que, si aconseguim la suficient autodeterminació, els millors dies sempre estan per vindre.


JIMMIE SPHEERIS. De tots, crec que aquest és el músic més enigmàtic. Fins i tot ubicar-lo costa bastant més. La seua carrera musical es va desenvolupar durant els setanta fins que va morir l'any 1984, envestit per un conductor borratxo, mentre Spheeris conduïa la seua moto. Estava acabant d'enllestir el que seria el seu àlbum pòstum Spheeris. Jimmie Spheeris no va gaudir d'un èxit comercial massiu, però va gravar discs molt bons que mereixen molt la pena ser escoltats. Catalogar-lo dins dels cantautors de folk pop dels setanta resultaria insuficient, car en la seua música també trobem elements del jazz rock i la sofisticació més ben considerada del pop de càmera. El seu primer àlbum, Isle of View, està considerat la seua obra mestra i  conté la seua cançó amb major repercussió, I am the Mercury, que em recorda al començament de Dancing Girl del genial cantant de soul folk Terry Callier. Aquesta cançó em meravella en els seus arranjaments de corda (incloent-hi el pizzicato), i m'encanta la pujada d'intensitat al final recorrent a l'ús d'un falsete digne dels Buckley, pare i fill. Tanmateix, la cançó que em va dur a Jimmie Spheeris forma també part de Isle of View i es diu The Nest. Comença amb un suggeridor piano, després entra la veu, el vent introdueix un ascens en la intensitat incorporant la bateria i, de nou, un subtils arranjaments de corda, i després, tots aquests elements es combinaran fins al final sonant plegats. Escoltant-la prenc consciència del deute amb Jimmie Spheeris que tenen grups d'avui dia com, per exemple, Midlake (una fantàstica influència per a un magnífica banda que m'agrada molt, i per cert, m'apassiona el seu Roscoe). 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada