15 d’abr. 2013

ELS FLAMIN' GROOVIES DE CYRIL JORDAN I ROY LONEY. LES VERSIONS (1969 - 1971)

 
No seré massa original si escric sobre la influent banda de culte Flamin' Groovies. Però l'originalitat no és el que motiva aquesta tasca. La motivació l'he trobada en les versions que van incloure en els tres primers àlbums originals, car son una forma  molt estimulant d'entendre millor les arrels d'un grup que remava a contracorrent de la "contracorrent oficial".



A finals dels anys seixanta, el panorama musical estava dominat per la psicodèlia, per l'àcid rock, pel trencament amb les fórmules clàssiques. Representava la música del moment, experimentava i estava de moda, i en ocasions, produïa resultats formidables. Aquest esperit innovador va arribar tan lluny que, cap a la segona meitat dels anys setanta, ja no es podia fer una altra cosa que mirar enrere o submergir-se en la deriva progressiva. Tanmateix, la psicodèlia era la música dels hippies i les protestes de finals dels seixanta -tan necessàries en aquella societat reaccionaria i fonamentada en estructures obsoletes-; però tot plegat representava un moviment que, malauradament, va acabar absorbit i oficialitzat a través de les modes, i finalment, el seu missatge resultà trivialitzat, fins al punt que, anys després, aquell moviment seria rebutjat per frívol. Això no significa que no es puga reconèixer el seu llegat que va ser ampli i profund artística i socialment.

En aquest context, els Flamin' Groovies remaven a contracorrent de la "contracorrent" perquè, com feien els seus coetanis Creedence Clearwater Revival, miraven i s'inspiraven en la dècada anterior -en el R&B i els pioners del rock & roll que triomfaven a finals dels cinquanta, en el rockabilly, en el country i en el blues-, i es mantenien al marge de les tendències psicodèliques del moment, i en conseqüència, dels usos i abusos que la seua dimensió més frívola reportava. Recuperaven l'evolució lògica del rock que sonava durant la primera meitat dels anys seixanta, i reflectida, per exemple, en els Rolling Stones i tot el R&B anglés. Ara bé, tampoc cal ser taxatiu i, com es fa en algunes ocasions, contraposar les dues visions de la tradició del rock des d'una perspectiva d'autenticitat. A la seua manera, ambdues van contribuir amb discos emocionants i seminals.

Els tres primers àlbums oficials que va gravar la banda son: Supersnazz, publicat l'any 1969 (un any abans havien publicat un 10", titulat Sneakers); Flamingo, l'any 1970; i Teenage Head, l'any 1971. Son els discos de la primera etapa. Cyril Jordan lidera la banda conjuntament amb Roy Loney, i encara que tots dos participen en la composició, és l'últim qui assumeix major protagonisme (l'únic dels dos que signa temes en solitari). Aquest últim deixarà la banda després de Teenage Head, i Flamin' Groovies no tornaran a publicar fins que surt el mític Shake Some Action l'any 1976. Ara escoltarem les versions que van aparèixer en les publicacions originals dels tres àlbums. Son mitja dotzena de composicions sensacionals i atemporals que paga la pena recordar:

VERSIONS DE SUPERSNAZZ (1969)

 


"The Girl Can't Help It" (Bobby Troup)


La més que coneguda The Girl Can't Help It és la primera de les versions que ens trobem en Supersnazz. Originalment formava part de la comèdia musical del mateix títol i produïda l'any 1956. La banda sonora va ser escrita pel compositor Bobby Troup, i aquesta cançó fou interpretada per Richard Wayne Penniman, més conegut com Little Richard. Des del meu punt de vista, el pare fundador del rock and roll, per estil i també per actitud. Aquest clàssic ha sigut objecte de múltiples versions; entre d'altres, trobem la dels Animals (1964), la dels Everly Brothers (1965), la de Led Zeppelin (1970), sonant fantàsticament hard-rockera, i més recentment, l'han versionada, fins i tot, les Babes in Toyland (2001) en clau punk. En fi, la versió dels Flamin' Groovies està molt bé, i porta al seu propi so, l'original més R&B del gran Little Richard:






"Rockin' Pneumonia and the Boogie Woogie Flu" (Huey Smith, John Vincent)


Aquesta devoció pels clàssics -el R&B, les arrels del rock and roll- queda reflexada amb el seu homenatge a un dels més gran pianistes de R&B i nom essencial pel desenvolupament del rock: Huey "Piano" Smith, que, l'any 1957, grava aquesta boogie, convertint-se en una de les seues composicions més conegudes (la lletra l'escriu John Vincent), i representa un dels major èxits comercials de les anys cinquanta. Rockin' Pneumonia també es convertiria en standard del rock i ha sigut objecte de multitud de versions: des de Jerry Lee Lewis o Shocking Blue (abans d'incorporar la cantant Mariska Veres), en els seixanta, Johnny Rivers en els setanta, o Aerosmith en els vuitanta, un món de musics han versionat aquesta meravella dels cinquanta. M'agrada la dels Flamin' Groovies amb el seu toc descarat i eixe so de palmes que introdueixen, anticipant, en certa mesura, l'actitud del glam immediatament posterior. L'original de Huey "Piano" Smith sona així:



"Somethin' Else" (Sharon Sheeley, Bob Cochran)/ Pistol Packin' Mama" (Al Dexter)


La tercera versió que apareix en el disc original és una composició rockabilly del mític Eddie Cochran, escrita conjuntament amb la seua nòvia Sharon Sheeley i el seu germà Bob Cochran. Aquesta cançó de nou ens porta fins a Little Richard, car, en la gravació, el bateria Earl Palmer es va fixar en el ritme que Charles Connor va imprimir a la versió de Keep A-Knockin gravada per Little Richard l'any 1957 (que seria versionada pels propis Flamin' Groovies en el següent disc Flamingo). Sometin' else, des de l'original gravat per Eddie Cochran l'any 1959, també va contar amb posteriors versions com les de The Move, o la magistral interpretació de Led Zeppelin, en els seixanta; en un so més cru, es pot trobar la interpretació en directe pels New York Dolls l'any 1975; i per suposat, també cal destacar la versió punk de Sid Vicious que va ser tot un èxit l'any 1979 en Anglaterra. Així sonava l'original de Cochran:


En aquest cas, la gran jugada dels Flamin' Groovies consisteix en empalmar Somethin' Else amb el super èxit Pistol Packin' Mama, escrita pel cantant i compositor country Al Dexter l'any 1943, i gravada també per Bing Crosby l'any 1944. Les dues interpretacions van arribar al número un de les llistes del moment. Així la cantava Al Dexter en el seu estil country:




VERSIONS DE FLAMINGO (1970) 

  

"Keep a Knockin" (Richard Penniman)


L'autoria de la popular cançó dels anys vint del segle passat, Keep a Knockin', se li atribueix a Perry Bradford. Tanmateix, va ser objecte de diverses revisions per part de músics de la talla de Milton Brown o Louis Jordan, entre d'altres. Ara bé, va ser l'omnipresent (al menys fins ara) i "pare del rock and roll" Little Richard qui, l'any 1957, va gravar la versió de major èxit i més recordada del tema. Es tracta de l'única versió que els Flamin' Groovies van incloure en l'original de Flamingo. No calia més perquè aconsegueixen plasmar una vitamínica interpretació que fa ganes de posar-se a ballar d'immediat. Entre els altres músics que també la van gravar, després de que Little Richard la deixara ben definida, destaca el brutal so garage que li donen els Sonics, Així la interpretava el mestre:


A aquest disc el precedeix la història sobre el descobriment de MC5 i Stooges, i el seu high energy, pels membres dels Flamin' Groovies (van compartir escenaris al llarg i ample dels Estats Units). Roy Loney, que era el més rocker de tots els membres va embogir amb la seua música i la seua presència. Aquestes bandes havien enregistrat els seus primers discs en estudi l'any 1969, sacsejant tota l'escena musical del moment per l'actitud i l'energia del seu ritme, posant el bombo en primera línia i sonant contundent com mai s'havia fet abans. De fet, van influir decisivament en el hard-rock, i van anticipar el so punk que es desenvoluparia en la dècada següent. Així, el so de Detroit va els va captivar tant que, des d'aleshores, el so de Flamin' Groovies s'aniria fent més cru, en detriment dels gustos més pop de Cyril Jordan que, finalment, marcarien la segona època de la banda -a partir del Shake Some Action (1976)-, amb la sortida de Roy Loney -poc després de publicar Teenage Head (1971)- i l'entrada del nou cantant Chris Wilson. En la web "La casa con ruedas" resumeixen molt bé aquesta evolució amb declaracions de Loney i Jordan.

En tot cas, l'afinitat de la banda de San Francisco amb els grups de Detroit era més que evident. Passaven dels sons més lisègics del moment, i es centraven en el so del rock and roll més cru dels cinquanta. En eixe sentit, només cal agafar els disc de MC5 (publicat el mateix any que el Flamingo dels Flamin' Groovies): Back in the USA. El títol d'aquest àlbum és el d'una cançó del pioner del rock and roll, reconegut mundialment i figura del R&B dels cinquanta, Chuck Berry, autor de cançons com Maybellene (1955), Roll Over Beethoven (1956), Rock And Roll Music (1957), i per suposat, Johnny B. Goode (1958). L'altra versió que conté i obri el disc de MC5 no podia ser més que una composició de Mr. Penniman: la sensacional Tutti Frutti. Efectivament, la cançó gravada l'any 1955 per Little Richard -de la que era coautor-, i a qui els Flamin' Groovies ja havien versionat en el seu primer àlbum Supersnazz i a qui versionarien de nou en aquest Flamingo. Més clar, l'aigua: A-wop-bom-a-loo-mop-a-lomp-bom-bom!



 VERSIONS DE TEENAGE HEAD (1971)



"Have You Seen My Baby" (Randy Newman)


Teenage Head, el tercer llarga duració de la banda, sorprén amb una versió d'un dels compositors més importants, i amb majors coneixements de la música americana, de tots el temps: Randy Newman. La versió escollida pels Flamin' Groovies és un genial boogie que Newman va publicar en l'imprescindible disc 12 Songs, l'any 1970. Com ja vaig comentar en l'entrada Dies de Ràdio, en la gravació original participen dues figures claus de la música del segle vint: Ry Cooder i Clarence White. Les inerpretacions d'aquesta cançó perfecta son variades. El Newman compositor ja la va cedir per a un dels seus referents: Fats Domino, qui la va gravar el mateix any. Una de les altres revisions destacades la va fer Ringo Star en el seu tercer àlbum de 1973, el guitarrista que la va gravar era ni més ni menys que Marc Bolan, i de fet, es nota moltíssim la seua presència (cabria en els discs de T.Rex d'eixos anys). Respecte a la versió dels Flamin' Groovies, el grup recrea una cançó editada un anys abans per Randy Newman, però basada en un dels patrons clàssics més reconeguts de la tradició musical de la que beuen: el boogie. La banda passa pel filtre del rock and roll més enèrgic del moment, el que Randy Newman interpreta així:

 

"32-20" (Robert Johnson, amb lletra escrita per Roy A. Loney per la versió)


La segona versió que conté Teenage Head és una adaptació del bluesman del Delta Robert Johnson. Així, les versions escollides en aquest tercer àlbum ja no son cançons, bàsicament, R&B i rock and roll dels cinquanta (tret de l'adaptació country de Al Dexter). El que fan, en l'últim disc de la primera etapa amb Loney, és agafar una cançó coetania amb les mateixes influències, i un blues clàssic, és a dir, acudiren a les fonts de les seues fonts. 32-20 és un blues gravat per Robert Johnson l'any 1936, i posteriorment, interpretat per il·lustres del blues com son Muddy Waters i Johnny Winter, del proto-punk com els llegendaris New York Dolls, Eric Clapton, per suposat, també faria la seua particular versió, i més recentment, també l'han enregistrada els blues-rockers Gov't Mule. Els Flamin' Groovies estampen el seu propi segell i aconsegueixen una fantàstica revisió del clàssic amb un ritme més ràpid, més boogie amb el piano del mític Jim Dickinson (entre d'altres, l'any 1974, va produir el disc Third de Big Star que va gravar tres dics imprescindibles, estilísticament més consonants amb la segona etapa dels Flamin' Groovies). En fi, per acabar, que millor que un blues -"la font de les fonts" més directes de la banda-. Així el cantava originalment Robert Johnson: 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada