19 d’abr. 2013

A propòsit de "Treme": Dj Davis i la música amb missatge

  

Durant els darrers quinze dies, he vist mitja dotzena de capítols de la segona temporada de la sèrie Treme, ambientada en la Nova Orleans immediatament posterior a l'huracà Katrina. La devastació i reconstrucció de la ciutat son els eixos fonamentals sobre els que es construeix l'acció i la psicologia dels personatges. Ara bé, el que més m'enganxa de Treme és el paper que juga la música, tant en la trama com en els escenaris on es desenvolupa. Cada situació, cada esdeveniment i cada paisatge, té la seua pròpia banda sonora en forma de cançó, quasi sempre, pertanyent a la més noble tradició musical: jazz, rythm and blues, folk, country, cajun, zydeco, "rock d'autor". Tanmateix, en la segona temporada, també sona el bounce, "hip hop" que podria qualificar-se com oriünd de Nova Orleans. Aquesta forma de "rapejar" es caracteritza per ser molt directa, enèrgica, i agressiva: Es tracta d'un estil proper a l'electrònica dirigida a la pista de ball; té un ritme simple i ràpid amb clara vocació festiva; l'escenificació està proveïda, en moltes ocasions, d'una alta càrrega sexual -reflectida en els moviments de les xiques voluptuoses que, sovint, acompanyen els cantants-. L'actitud i l'estètica es situa en els paràmetres més hedonistes del gansta rap. Però, en la ciutat on es celebra el mític carnaval conegut com Mardi Grass, trobem peculiaritats com el sissy bounce -retractat també en la segona temporada de la sèrie-, caracteritzat pels cantants transvestits que l'interpreten amb molt d'èxit (entre els més coneguts es troben Katey Fred i Big Freedia, i en les seues cançons es poden escoltar els trets més característics del bounce).


Un dels personatges principals d'aquesta sèrie coral és Davis McAlary. Un apassionat de tota la música que es fa en Nova Orleans, reivindicant-la constantment -tant la tradició, com la modernitat encarnada en el bounce-, ja siga com Dj Davis (en la segona temporada s'obsessiona amb el rap, fins al punt que li costarà l'acomiadament de la ràdio local on treballa, ja que la política de l'emissora és retransmetre els sons tradicionals), o com percussor de projectes musicals on participa. Aquest personatge és un jove de trenta i tants anys que pertany a una vella i rica família criolla, i passa el temps immers en les seues passions musicals, amb l'única preocupació monetària d'aconseguir finançament pels seus projectes musicals que, cada vegada, inclouen una major preocupació sociopolítica -el patiment i les injustícies que sofreix la gent diàriament en un entorn hostil, i la corrupció i ineficàcia política envers la situació del poble-. Potser, el personatge, en ocasions, resulta excessivament histriònic, però com la pretensió ara no és opinar sobre la sèrie, em remet a la crítica que fa Diego A. Manrique en el seu bloc sobre Treme, i que, sense estar del tot d'acord amb algunes de les afirmacions que conté, reconec que està molt ben argumentada.


En una de les escenes del capítol sis de la segona temporada, Davis McAlary, que ha reclutat a un raper anomenat Lil Calliope per a que participe en un dels seues reivindicatius projectes musicals -fusionant tradició i modernitat-, li demana que incorpore el compromís polític al caràcter festiu i hedonista de l'estil bounce que interpreta. Així, el que pretén és que el raper siga capaç d'expressar una actitud acorde amb la lletra de la cançó -escrita per ell- que crítica la corrupció política que esdevé en tot el procés de reconstrucció de la ciutat devastada pel Katrina. El que fa Davis, per a il·lustrar la seua demanda, és donar-li a Lil Calliope tres discos que considera que mostren l'actitud i el compromís polític que ell està buscant per la seua música. Woody Guthrie, The Clash i Public Enemy son els responsables dels àlbums escollits. Molt encertadament, els guionistes de la sèrie trien tres formes d'entendre la música en distints moments del segle vint -folk, rock i hip hop-, però amb un missatge i preocupacions que els uneixen en un propòsit comú que tracta de rescatar, Davis McAlary, en la ficció. 


L'autenticitat de tots tres, la consistència del discurs present en tota la seua obra, i la capacitat de transmetre el seu compromís social -vist amb la perspectiva que ens proporciona el temps- crec que està fora de tot dubte. En tots tres casos, ens trobem davant de músics preocupats pel seu entorn social, per l'opressió i la pobresa, per la desigualtat i la injustícia; i per suposat, els tres comparteixen l'odi contra actituds feixistes que anul·len i destrueixen l'ésser humà. En el seu moment i a la seua manera, tots van ser capaços de reflectir i criticar, a través de la música, el patiment i la injustícia que sofria una part molt important de la gent. Existia honestedat en el missatge, i les seues cançons han passat a formar part del patrimoni cultural de totes les generacions sorgides des d'aleshores. Cobrien una necessitat innata a la consciència humana: denunciar i lluitar, d'alguna forma, contra les injustícies. En desacord totalment amb els discursos que senyalen l'ésser humà com essencialment dolent, competidor descarnat i depredador -tan propi de les corrents neoliberals que ens dominen avui dia-, crec que existeixen persones que pensen que és possible socialitzar el benestar; i, des de les seues circumstàncies particulars, han contribuït. La música no ha estat exempta de rebre i impulsar aquesta concepció. És clar que amb formes més o menys encertades, i resultats més o menys creïbles. No cal dir que no es tracta de canviar el món amb una cançó, però sí de remoure i despertar consciències que ajuden a assolir un món millor -per suposat, no té perquè ser el fi últim d'una cançó, però pot formar-hi part com qualsevol altre tema més mundà-.


Ara bé, Woody Guthrie començà a gravar als anys quaranta, The Clash comença en la segona meitat dels anys setanta, i Public Enemy en la segona meitat dels vuitanta. Des dels anys noranta fins ara, el panorama musical ha canviat totalment. No conec cap músic d'aquestes característiques que, des d'aleshores, haja aconseguit aquest reconeixement i transcendència social.

Les tesis neoliberals, gestades en els anys vuitanta, van triomfar, i pareixia que un món fonamentat en l'especulació i l'individualisme extrem era la solució per tots els mals. Aquesta quimera, després d'una crisis brutal -que està portant, de nou, la fam a Europa-, dóna la sensació que encara es vol mantindre com l'únic sistema possible per a qui ostenta el poder i trau rèdits sempre -fins i tot de les misèries humanes-. En aquest context, la música popular en general, i el rock en particular i especialment -per la difusió i acceptació mundial que ha tingut-, també s'han vist afectats per l'aplicació d'aquestes tesis. I el resultat de tot plegat ha sigut que la música, entesa com un element cultural transformador, vertebrador i enriquidor de la societat, ha perdut la seua influència totalment. 

 

En eixe sentit, crec que existeix una concepció majoritària del rock com un producte de consum, i no com un bé cultural -encara que sempre existeixen "devots" que mantenen l'esperit viu, i per a qui les noves tecnologies han suposat tot un nou món de possibilitats-. Per suposat, aquest fenomen l'han experimentat totes les arts, i la seua vessant crítica, alliberadora i integradora ha anat perdent terreny. Per descomptat que aquesta funció suposa un gran estímul i un instrument dinamitzador de la democràcia -en el sentit més noble de la paraula-. Pareix lògic pensar que uns poders públics preocupats pel benestar social han d'impulsar la cultura i les seues distintes expressions.  Però, no sols no és així, sinó que fan tot el contrari. Per exemple, en l'Estat Espanyol, una de les mesures que s'adopten, dins del marc de la política de "recortes", es gravar el teatre.

Finalment, només em queda comentar que, el passat 9 d'abril, el periodista musical, Kiko Amat, es feia ressò d'un sensacional article escrit per Víctor Lenore: "Contracultura de derechas, un negocio millonario", que és molt clarivident, genera debat, i per suposat, recomane absolutament.

Cap comentari:

Publica un comentari