29 de març 2013

DIES DE RÀDIO. "ISLAS DE ROBINSON" PART I (Una nova secció)



Recorde que, quan era menut, no volia ser astronauta. El què jo volia ser era locutor de ràdio. Més de vint anys després, no em dedique ni a una cosa ni a l'altra. Però el que si sóc és un amant de la ràdio. Aleshores, potser, el vídeo ja havia matat la ràdio, però era el millor mitja per escoltar música i aprendre sobre ella. Escoltar-la era menys difícil, però trobar música fora del circuit més purament comercial i informar-se sobre el que representava, a finals dels vuitanta i principis dels noranta, tenia unes fonts molt concretes (premsa escrita i ràdio), i una de les millors, sens dubte, era Ràdio 3.

Enyore programes com Pioneros o La Ciudad Invisible que formen part de la meua memòria, del meu present i de la meua forma d'entendre la música. Però, inevitablement, el temps passa i les coses canvien. Som el avui, però també som records estratègicament seleccionats. I sens dubte, la ràdio és part del que sóc i del que seré.

22 de març 2013

EL QUART PODER. LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ O "INFOXICACIÓ"



Fa més de setanta anys, Orson Welles ja denunciava el poder desmesurat del Ciutadà Kane (que en realitat era el magnat de la premsa William Randolph Hearst). Els mitjans de comunicació, considerats el quart poder, els corresponia contrarestar i denunciar les disfuncions i abusos dels altres tres poders -legislatiu, executiu i judicial-. Tanmateix, no tardaria massa en perdre aquesta necessària funció i acabà confonent-se amb els altres poders i els interessos sectaris de grups econòmics i ideològics. D'aquesta forma s'institucionalitza, i en les pròpies democràcies, acaba per formar part del sistema de torn que necessita corrompre's per a mantindre els seus privilegis en contra de l'interès general.

A finals del segle XX i principis del XXI, els actors de la globalització neoliberal troben en els mitjans de comunicació una eina fantàstica i fonamental per redirigir els designis del món i els valors de la societat cap als seus interessos i els seus models econòmics i polítics, on la injustícia i la desigualtat son cabdals per conquerir els recursos i el benefici a qualsevol cost. Una minoria descontenta o dissident no importa perquè, en cap cas, podrà afectar els seus interessos. Al contrari, davant la majoria, se la presentarà sempre com un totum revolutum que integra extremistes i marginats de tota classe i condició. Per la seua banda, els mitjans de comunicació reben la seua part del pastís, i comencen a concentrar-se i a créixer fins convertir-se en autèntics gegants de la comunicació que actuen segons els interessos del "súper-grup" de poder al que pertanyen juntament amb els altres tres poders tradicionals. Així, la seua tasca no és una altra que manipular la realitat, simplificar-la al màxim i orientar a l'opinió pública cap als interessos del "súper-grup" de poder al que pertanyen. D'aquesta forma, els fets es filtren ideològicament i es posen al servici de determinats interessos sectorials que, així, reben el vist i plau d'una majoria intoxicada que es converteix en addicta a aquesta ideologització de la realitat. Finalment, del que es tracta és de suprimir el sentit crític del individu, facilitar-li una visió reduccionista i reduïda de la vida, i fer-li creure que forma part de la base del "súper-grup" de torn, encara que no siga així.

En Europa existeix l'exemple paradigmàtic del magnat de la premsa Silvio Berlusconi. Un personatge deplorable, amb conductes i valors empobridors en tots els sentits, que aconsegueix el poder polític i dissenya un estat a la seua mesura amb el beneplàcit d'una majoria que, finalment, acaba empobrida i saquejada pel "súper-grup" de les "mama chicho me toca". Ara bé, sense l'histrionisme de Berlusconi, aquesta realitat també es pot trobar en la resta d'Europa perquè tot està interconnectat per aquestes xarxes de poder dels "súper-grups", i l'estat espanyol no deixa de ser un altre paradigma d'aquesta realitat. La concentració dels mitjans de comunicació en unes poques mans, durant els darrers anys, no és més que un pas més cap aquesta direcció, i és clar, una resposta a les necessitats de la globalització neoliberal. 

A més, dins de l'estat espanyol, trobem el increïble cas del País Valencià, on, per raons polítiques, es prohibeix la TV3, atropellant els drets de milers de ciutadans valencians als que es criminalitza ideològicament, i a més, s'utilitza la sanció administrativa com una arma repressora a la manera d'un sistema arreladament dèspota i oligàrquic. Paral·lelament, la televisió autonòmica valenciana es una eina de propaganda i manipulació en mans del govern valencià que fa caure la cara de vergonya a un gran nombre de valencians. Però, aquest govern de conductes i valors empobridors, com Berlusconi, també obté el beneplàcit de la majoria. 

Per últim, també dins de l'estat espanyol, trobem el fenomen de la TDT Party que suposa, directament, la violació més descarada i virulenta de la intel·ligència. En aquests canals estan tot el dia de tertúlia com si fossen una colla d'amics de conveniència que no deixen mai de donar-se la raó. Aquests "opinadors" es reinventen la realitat i el propi llenguatge. Escoltar-los és al·lucinant: transformen l'insult en opinió, instrueixen sobre matèries que desconeixen absolutament, apel·len a la moral com qui se'n va a prendre una cervesa al bar, i tot plegat, amb una autoindulgència i insensibilitat que deixen gelades a algunes persones, o en canvi, encenen les baixes passions d'altres, que, finalment, es del que es tracta: "blanc o negre", "estàs amb mi o contra mi", "sense perdedors no existeixen guanyadors"... Son autèntiques armes de destrucció massiva.


En aquest context de "infoxicació" creixent, ha estat a principis del segle XXI, quan s'ha plantejat l'existència d'un quint poder que, d'alguna forma, contrareste els excessos i la manipulació dels mitjans de comunicació que, en el seus orígens, representaven la llibertat d'expressió davant dels abusos dels poders tradicionals, i que amb el temps, s'han convertit en una part més dels "súper-grups" que ostenten el poder econòmic i polític. Alguns troben que aquesta funció resideix en internet, i és l'usuari actiu en la xarxa qui pot disposar de llibertat per fer front a la informació intoxicada en mans dels grans interessos econòmics. Ignacio Ramonet, per la seua banda, es fa ressò de la funció depuradora  assumida per l'Observatori Internacional de Mitjans de Comunicació. Haurem de veure quina és l'evolució, durant les pròximes dècades, de tot plegat. El que és cert és que el valor de l'opinió i la llibertat d'expressió estan lligades a la qualitat de la informació que es transmet, i això és fonamental pel desenvolupament de la societat i de les persones que la conformen. La manipulació de la informació no respon més que a motivacions partidistes cap un objectiu clar: omplir la butxaca d'uns pocs a canvi del sacrifici de la resta, l'empobriment i l'exclusió d'una gran part de la població, entre altres mesquineses. Tant de bo siguem capaços d'evitar-ho, encara que els grans mitjans ens "informen", cada dia, que és l'única sortida possible. Cal que ens desintoxiquem quan abans millor.

En fi, la llibertat no crec que siga un fi en ella mateixa (en el sentit que proclamen els neoliberals), més bé, és l'instrument que permetrà, a qualsevol ésser, viure en dignitat i en un entorn equilibrat i cohesionat. 

Per acabar, ara em ve al cap el bateria Max Roach i el seu cant a la llibertat. En el sentit expressat, el mitjà necessari per assolir els drets civils, en una època en la que es legislava contra una part de la població nord-americana. 


Gràcies per la paraula M. Regalar una paraula és un acte d'amor insuperable!

12 de març 2013

La Banda Sonora de la Meua Vida. White Rabbit (Un grapat de cançons del 1967)


Una de les primeres entrades que vaig publicar en aquest bloc va ser La banda sonora de la meua vida (un grapat de cançons de l'any 1967). La raó va ser que, abans de l'accés a la xarxa, vaig tindre la sort, a pesar de viure en un poble de menys de mil habitants, de gaudir i apreciar tres discs que canviarien totalment la meua forma d'entendre la música. Efectivament, jo no tindria més de catorze anys quan vaig accedir a tres àlbums que canviarien la meua forma de veure i entendre la música: Forever Changes de Love, Disraeli Gears de Cream i Are You Experienced? de Jimi Hendrix. Tots tres van ser publicats l'any 1967. Quan jo els vaig accedir a ells, per primera vegada, seria l'any 1992 o 1993. Em sonaven més moderns que la majoria de la música que havia escoltat fins aleshores (bàsicament hard-rock, heavy, i en menor mesura punk dels vuitanta i dels primers noranta). Doncs bé, juntament amb Sonic Youth, Dinosaur Jr, Pixies, i per sort també MC5 i Stooges, foren la base d'un moment vital de la meua inquietud musical. Tots plegats em van despertar una necessitat imperiosa d'anar a buscar les fonts. Així, dels noranta i vuitanta vaig anar a parar als setanta i als seixanta, i després, als cinquanta i quaranta... Fins al punt que, a principis del segle XXI,  l'única música que comprava era blues i jazz. El setanta per cent dels meus Cd's son d'aquest estil. Els Lp's, fins aquell moment, tots de rock i pop amb totes les seues variants i èpoques. He de reconèixer que també tinc un grapat de vinils de hip hop (però això ja és una altra història).


L'any 1967, circumstancial i personalment és important per a mi, i crec que també per a la música popular.  En algun moment tots em pensat que des de principis dels anys setanta la música es repeteix i es reinventa,  però no innova, tret de les  inevitables i sensacionals -en ocasions- innovacions tecnològiques. No sé dir si es veritat o no. Però entenc que podem ubicar el naixement de la psicodèlia, més o menys, en eixe moment.    Del que si estic convençut és de que va obrir un camp d'experimentació difícilment superable perquè la fórmula i el fons van quedar definits des d'aleshores. No és de l'any 1967 també el primer disc dels Doors i Pink Floyd?. De fet, paral·lelament a la deriva simfònica, els New York Dolls, Flamin' Groovies, d'una banda, o Raspberries, Big Star, d'una altra -i per posar quatre exemples-, demostraven que la "dècada prodigiosa" (com odie aquest terme!!!!) tornaria i tornaria... Fins a l'extenuació? No crec. M'agrada el rock i m'agrada el pop, i crec que no moriran mai!!!!

El cas és que el grup Jefferson Airplane va publicar eixe mateix any una obra mestra: Surrealistic Pillow. Ho és per la forma i pel fons. I no ens podem oblidar de les lletres que, en la seua mesura, representen una nova forma d'entendre la societat i les relacions amb tots els demés, però també individualment.

Surrealistic Pillow és el primer disc de la banda en el que cantava Grace Slick. De fet, les dues cançons més emblemàtiques d'aquest disc -Somebody to Love i White Rabbit- son dues aportacions d'aquesta fantàstica cantant que ja formaven part del repertori del seu anterior grup The Great Society (amb el cantant Marty Balin com a única i principal veu ja havien gravat un disc l'any 1966: el Takes Off, sense arribar, ni de bon tros, al que representaria la producció de Suarrealistic Pillow). No és que Marty Balin, el cantant fundador de la banda, no donara el pes adequat, però no seria el mateix. Quan intervé Grace Slick puja el nivell. Això segur.


Grace Slick, abans de Jefferson Airplane, formava part de The Great Society (amb el seu marit i el seu cunyat, per cert amb aquest últim comparteix l'autoria de Somebody to Love). El grup apuntava maneres (sobre tot per la veu de Grace, perquè instrumentalment no passava de ser un grup més de l'època, entre un blues, un folk i un pop, sense massa definició, com si estiguera anticipant alguna cosa, però sense definir-la). Però, Grace Slick va agafar Somebody to Love i White Rabbit  i se'n va anar a Jefferson Airplane. Només cal escoltar alguns dels dos directes de The Great Society (tret de un single, crec que no consta ningun àlbum en la seu curta trajectòria de l'any 1965 al 1966), i qualsevol de les interpretacions, en estudi o en directe, amb Jefferson Airplane d'aquestes cançons, per a comprovar que, en un any, alguna cosa havia passat. M'agraden els discs de The Great Society, però el que va fer Jefferson Airplane és una altra història.


És més, repte a tot el món a que pose la cançó Somebody to Love de Jefferson Airplane a qualsevol persona d'avui en dia. Dóna igual el perfil, o l'edat. Segurament s'enganxarà. I si enten la lletra, encara més. Tanmateix, he de dir que si hagués d'escollir una cançó de Surrealistic Pillow, em quedaria amb White Rabbit. Justament per la seua lletra inspirada en Alícia al País de les Meravelles. No vull pensar que seria de mi sense Jefferson Airplane i sense Grace Slick. Potser, se'n pot acusar de exagerar, però així és: música, literatura, psicodèlia i psicoanàlisis: que més es pot demanar?! Fantàstic: 1967!!! 

10 de març 2013

DE 2 EN 2: BLAZE FOLEY - If I Could Only Fly/ LUCINDA WILLIAMS - Drunken Angel

Un dia  va sonar per la ràdio una cançó que es dia Oval Room. Si no recorde mal, estava escoltant Islas de Robinson en Radio 3. Immediatament em vaig dir a mi mateix: Però quina meravella es aquesta que canta un tal Blaze Foley?. Aleshores, vaig buscar la lletra i em vaig dir, de nou, a mi mateix: Si la lletra és tan suggeridora com la música, per què no he conegut aquesta meravellosa cançó abans?. La lletra ho era. Des d'aleshores, he inclòs a Blaze Foley entre aquelles veus que em canten en aquest estrany trajecte del dia a dia.

És clar que, inevitablement, vaig haver d'investigar sobre la figura de Blaze Foley. I que em vaig trobar?: Un tipus que era amic de Townes Van Zandt (sobre el que jo, afortunadament, ja sentia una profunda devoció perquè mai seran suficients totes les escoltes que em puga permetre de les seues cançons). No sóc psicòleg, ni sociòleg, ni molt menys metge, però m'atrevisc a dir que Blaze Foley era un ésser humà que no encaixava del tot en les regles d'un món governat per sociòpates i que va buscar el camí de la música que era el que havia aprés a sa casa des de xicotet. Més endavant, a banda de la música, també el van acompanyar la beguda i les drogues, tractant de saltar les fronteres absurdes d'un món ordenadament caòtic, fins que va morir d'un tret d'una forma "americanament" domèstica. Sobre tot plegat, he trobat un parell de breus articles: un d'ells en una web dedicada al country, i l'altre en una de les seccions de cultura del periòdic El País.

Per cert, Blaze Foley té una cançó que fa saltar passions, admiracions i, potser, trobe que llàgrimes i tot. Aquesta cançó és If I Could Only Fly que tracta sobre la necessitat del músic de fugir sempre del lloc on es troba. Segons la seua novia va ser la cançó que va escriure per a deixar-la. La llegenda diu que l'explicació de Blaze Foley va ser que, encara que ell necessitara estar en moviment permanent, si poguera volar, sempre tornaria al seu costat. Així ho explica Eduardo Izquierdo en el seu blog Los Hijos Bastardos de Henry Chinaski.


No m'agrada que em jutgen, i per tant, em fa molt de fastig jutjar la vida dels demés. I potser tot siga fruit d'una incontrolable devoció, però Blaze Foley arrebossa autenticitat i talent per tots els costats. Encara que, sent candidat a tots els altars de la música americana, finalment, degut a la mala sort o a una vida desordenada (qui sap?!), va romandre al marge dels circuits comercials i, com un gran reserva, la seua música ha madurat, any darrere any, sense el reconeixement que es mereix. Ara bé, això no trau que fora una verdadera figura local en Texas. En tot cas, ha estat en els cercles més sofisticats i inquiets de la música folk i country on s'ha apreciat la dimensió de l'obra de Blaze Foley com cal (en Ràdio 3 encara es pot trobar algun programa que no siga purament de tendències; com per exemple, insistisc, el molt recomanable Islas de Robinson sobre el que hauré d'escriure en algun moment).

El cas és que un dia vaig descobrir que una de les cançons que més m'agradava del superb, inimitable i magistral Car Wheels on a Gravel Road, de la inigualable Lucinda Williams, estava inspirada i dedicada a la figura de Blaze Foley. Tot va ser una satisfactòria tasca de lligar caps. Efectivament, és aquella tasca sense la que no trobaria el sentit d'un món, malauradament, governat per sociòpates. A que és una paradoxa? Per cert, la cançó és diu Drunken Angel. Ara em ve al cap la pel·lícula de Akira Kurosawa del mateix títol. L'inspiraria, a Lucinda Williams, el títol de la cançó la pel·lícula del mestre Akira Kurosawa?. En fi, això ja seria, en el seu cas, una altra història.


Sun came up it was another day
And the sun went down you were blown away
Why'd you let go of your guitar
Why'd you ever let it go that far
Drunken Angel
Could've held on to that long smooth neck
Let your hand remember every fret
Fingers touching each shiny string
But you let go of everything
Drunken Angel

Drunken Angel
You're on the other side
Drunken Angel
You're on the other side

Followers would cling to you
Hang around just to meet you
Some threw roses at your feet
And watch you pass out on the street
Drunken Angel
Feed you and pay off all your debts
Kiss your brow taste your sweat
Write about your soul your guts
Criticize you and wish you luck
Drunken Angel

Drunken Angel
You're on the other side
Drunken Angel
You're on the other side

Some kind of savior singing the blues
A derelict in your duct tape shoes
Your orphan clothes and your long dark hair
Looking like you didn't care
Drunken Angel
Blood spilled out from the hole in your heart
Over the strings of your guitar
The worn down places in the wood
That once made you feel so good
Drunken Angel

Drunken Angel
You're on the other side
Drunken Angel
You're on the other side

7 de març 2013

BLACK GIRL I BLACK BETTY. LA CANÇÓ I LA INTERPRETACIÓ.


És una obvietat, si dic que la major virtut de la música popular es trobar una veu pròpia més enllà del virtuosisme vocal o instrumental. Aquesta màxima es confirma a mesura que es popularitza i evoluciona el blues al llarg del segle passat, i entra de ple en els canals comercials, amb les seues múltiples formes.

Doncs bé, l'any 1994 Nirvana publicava el seu mític Unplugged in New York que tanta tendència va crear amb resultats, en general, prou menys afortunats. En plena adolescència i amb la típica actitud -molt de "moda" en els noranta- de només escoltar bandes, o clàssiques, o quan més underground millor, no tenia cap interès en el nou disc d'aquell grup convertit en massiu i que et trobaves en tots els llocs irremeiablement. Així que, en un principi, em vaig negar a escoltar-lo. Aquest estúpid prejudici quasi em fa perdrem un fantàstic àlbum, tant pels temes originals, com per les versions que conté.

En efecte, un tipus amb la cultura i sensibilitat de Kurt Cobain, va escollir un grapat de cançons sensacionals per a versionar. La veritat és que es tracta de cançons rodones, amb el valor propi de la composició, però també cal lloar la lectura personal que fa Kurt Cobain. Més enllà de l'adaptació, la interpretació és colpidora.

Gràcies a treure'm prejudicis de damunt i submergir-me en aquest Unplugged vaig descobrir que hi havia vida més enllà del Ziggy Stardust de David Bowie. The Man Who Sold the World ràpidament es va convertir en una de les meues cançons preferides (ambdues, l'original i la versió). També vaig descobrir que Escòcia, més enllà de Jesus and Mary Chain i Teenage Fanclub, era pedrera de l'escena pop des de feia anys. Jesus Doesn't Wan't Me for a Sunbeam és una senzilla i agradablement enganxosa melodia que m'atrapa en el seus aires sunshine de l'original signat pel grup The Vaselines; però, potser, encara m'agrada més el to místic que li proporciona la interpretació de Kurt Cobain. De les versions de Meat Puppets que conté aquest Unplugged, em quede amb Lake of Fire que, en el seu original té un toc proper al country-rock, i que Kurt Cobain converteix en un lament més íntim sense que es perda res del sentit crític de la lletra de la cançó (ambdues son molt bones, l'original i la versió).


Finalment, dels artistes versionats, em resta nombrar al que, anys després, es convertiria en un dels meus bluesman preferits en la vessant més folk: Leadbelly. Nirvana fa una versió del clàssic del folk americà del segle XIX In the Pines, tanmateix el títol escollit per al disc de Nirvana és Where Did You Sleep the Last Night. Doncs bé, Leadbelly va ser qui va popularitzar aquesta cançó en els anys quaranta del segle passat, gravant varies versions amb el títol, en moltes d'elles, Black Girl. Kurt Cobain, a qui li encantava el blues de Leadbelly, va fer la seua interpretació amb un resultat més que satisfactori des del meu punt de vista. De fet, jo no solament em vaig enganxar a la seua versió, sinó que a més, sempre li estaré agraït per haver-me introduït a aquest geni anomenat Leadbelly.


In the Pines,  Where Did You Sleep the Last Night o Black Girl, com es vulga titular, no té autoria coneguda, naix en el segle XIX, i es manté viva perquè es interpretada per músics de forma ininterrompuda des d'aleshores. Cada un d'ells aporta la seua lectura, el seu cant, el seu to i ens la transmet. Des de l'origen fins a les primeres gravacions de bandes rurals a principis del s. XX; des de les gravacions de Leadbelly i la seua popularització, passant per Bob Dylan i Joan Baez, fins a Kurt Cobain o Mark Lanegan, aquesta cançó es part del patrimoni cultural de tota la humanitat.


La història es repeteix amb la mítica cançó Black Betty. Es tracta d'una tonada folk d'autoria desconeguda, etiquetada com una de les work songs nascudes en el segle XIX als Estats Units. De nou, Leadbelly és un dels primers musics en gravar-la comercialment (la primera de totes fou l'any 1939 i a cappella). Abans d'aquesta gravació, l'any 1933 Alan Lomax, en el marc del seu enorme treball de documentació i enregistrament de la música americana, va realitzar una primera gravació, també a cappella, pel convicte James Baker en una presó de Texas.


Black Betty, com passa amb In the Pines, naix i es manté viva perquè no deixa de ser interpretada. La composició ho val per l'atractiu de la seua forma, de la seua melodia, pel seu sentit i pel que representa. Tanmateix, el significat d'aquesta cançó ha estat interpretat de diferents formes; segons la font que es consulte, es pot tractar d'un diàleg del soldat amb la seua arma, un homenatge al whisky o, segons la versió que conté el llibre American Ballads and Folk Songs de John i Alan Lomax, el vehicle on transportaven els presos en el sur dels Estats Units. Siga com siga, el valor i la vida de la cançó resideix tant en la composició, com en la interpretació de diferents musics en diferents moments, i és clar, de la interpretació de qui la escolta.


Black Betty també compta amb nombroses versions, a banda de la ja citada de Leadbelly, amb resultats més o menys encertats. En els seixanta la va gravar Odetta, Dave "Snaker" Ray, i el propi Alan Lomax. En els setanta, podem trobar la versió de Manfred Mann Earth Band, i també la que fa, amb clau Hard Blues-Rock, el grup Ram Jam. Més endavant també la gravaran Nick Cave and The Bad Seeds, a cappella i acorde amb l'esperit de Leadbelly, Tom Jones per a la pista de ball, Ministry amb el seu estil de metall, o Jon Spencer Blues Explosion amb un so més garage, entre altres. Què cadascú trie la seua preferida! 

En fi, es tracta de cançons rodones, senzilles i populars en el millor sentit de la paraula, i definitivament, màgiques quan son interpretades pel músic amb talent i amb veu pròpia. I  aquest no és més que un elogi a l'autenticitat del músic més enllà del pur exercici d'estil. Potser aquesta és un dels aspectes que marquen diferències entre l'escolta de música popular i música clàssica. Clar que al final tot passa per una bona composició, per suposat.