És una obvietat, si dic que la major virtut de la música popular es trobar una veu pròpia més enllà del virtuosisme vocal o instrumental. Aquesta màxima es confirma a mesura que es popularitza i evoluciona el blues al llarg del segle passat, i entra de ple en els canals comercials, amb les seues múltiples formes.
Doncs bé, l'any 1994 Nirvana publicava el seu mític Unplugged in New York que tanta tendència va crear amb resultats, en general, prou menys afortunats. En plena adolescència i amb la típica actitud -molt de "moda" en els noranta- de només escoltar bandes, o clàssiques, o quan més underground millor, no tenia cap interès en el nou disc d'aquell grup convertit en massiu i que et trobaves en tots els llocs irremeiablement. Així que, en un principi, em vaig negar a escoltar-lo. Aquest estúpid prejudici quasi em fa perdrem un fantàstic àlbum, tant pels temes originals, com per les versions que conté.
En efecte, un tipus amb la cultura i sensibilitat de Kurt Cobain, va escollir un grapat de cançons sensacionals per a versionar. La veritat és que es tracta de cançons rodones, amb el valor propi de la composició, però també cal lloar la lectura personal que fa Kurt Cobain. Més enllà de l'adaptació, la interpretació és colpidora.
Gràcies a treure'm prejudicis de damunt i submergir-me en aquest Unplugged vaig descobrir que hi havia vida més enllà del Ziggy Stardust de David Bowie. The Man Who Sold the World ràpidament es va convertir en una de les meues cançons preferides (ambdues, l'original i la versió). També vaig descobrir que Escòcia, més enllà de Jesus and Mary Chain i Teenage Fanclub, era pedrera de l'escena pop des de feia anys. Jesus Doesn't Wan't Me for a Sunbeam és una senzilla i agradablement enganxosa melodia que m'atrapa en el seus aires sunshine de l'original signat pel grup The Vaselines; però, potser, encara m'agrada més el to místic que li proporciona la interpretació de Kurt Cobain. De les versions de Meat Puppets que conté aquest Unplugged, em quede amb Lake of Fire que, en el seu original té un toc proper al country-rock, i que Kurt Cobain converteix en un lament més íntim sense que es perda res del sentit crític de la lletra de la cançó (ambdues son molt bones, l'original i la versió).
Finalment, dels artistes versionats, em resta nombrar al que, anys després, es convertiria en un dels meus bluesman preferits en la vessant més folk: Leadbelly. Nirvana fa una versió del clàssic del folk americà del segle XIX In the Pines, tanmateix el títol escollit per al disc de Nirvana és Where Did You Sleep the Last Night. Doncs bé, Leadbelly va ser qui va popularitzar aquesta cançó en els anys quaranta del segle passat, gravant varies versions amb el títol, en moltes d'elles, Black Girl. Kurt Cobain, a qui li encantava el blues de Leadbelly, va fer la seua interpretació amb un resultat més que satisfactori des del meu punt de vista. De fet, jo no solament em vaig enganxar a la seua versió, sinó que a més, sempre li estaré agraït per haver-me introduït a aquest geni anomenat Leadbelly.
In the Pines, Where Did You Sleep the Last Night o Black Girl, com es vulga titular, no té autoria coneguda, naix en el segle XIX, i es manté viva perquè es interpretada per músics de forma ininterrompuda des d'aleshores. Cada un d'ells aporta la seua lectura, el seu cant, el seu to i ens la transmet. Des de l'origen fins a les primeres gravacions de bandes rurals a principis del s. XX; des de les gravacions de Leadbelly i la seua popularització, passant per Bob Dylan i Joan Baez, fins a Kurt Cobain o Mark Lanegan, aquesta cançó es part del patrimoni cultural de tota la humanitat.
La història es repeteix amb la mítica cançó Black Betty. Es tracta d'una tonada folk d'autoria desconeguda, etiquetada com una de les work songs nascudes en el segle XIX als Estats Units. De nou, Leadbelly és un dels primers musics en gravar-la comercialment (la primera de totes fou l'any 1939 i a cappella). Abans d'aquesta gravació, l'any 1933 Alan Lomax, en el marc del seu enorme treball de documentació i enregistrament de la música americana, va realitzar una primera gravació, també a cappella, pel convicte James Baker en una presó de Texas.
Black Betty, com passa amb In the Pines, naix i es manté viva perquè no deixa de ser interpretada. La composició ho val per l'atractiu de la seua forma, de la seua melodia, pel seu sentit i pel que representa. Tanmateix, el significat d'aquesta cançó ha estat interpretat de diferents formes; segons la font que es consulte, es pot tractar d'un diàleg del soldat amb la seua arma, un homenatge al whisky o, segons la versió que conté el llibre American Ballads and Folk Songs de John i Alan Lomax, el vehicle on transportaven els presos en el sur dels Estats Units. Siga com siga, el valor i la vida de la cançó resideix tant en la composició, com en la interpretació de diferents musics en diferents moments, i és clar, de la interpretació de qui la escolta.
Black Betty també compta amb nombroses versions, a banda de la ja citada de Leadbelly, amb resultats més o menys encertats. En els seixanta la va gravar Odetta, Dave "Snaker" Ray, i el propi Alan Lomax. En els setanta, podem trobar la versió de Manfred Mann Earth Band, i també la que fa, amb clau Hard Blues-Rock, el grup Ram Jam. Més endavant també la gravaran Nick Cave and The Bad Seeds, a cappella i acorde amb l'esperit de Leadbelly, Tom Jones per a la pista de ball, Ministry amb el seu estil de metall, o Jon Spencer Blues Explosion amb un so més garage, entre altres. Què cadascú trie la seua preferida!
En fi, es tracta de cançons rodones, senzilles i populars en el millor sentit de la paraula, i definitivament, màgiques quan son interpretades pel músic amb talent i amb veu pròpia. I aquest no és més que un elogi a l'autenticitat del músic més enllà del pur exercici d'estil. Potser aquesta és un dels aspectes que marquen diferències entre l'escolta de música popular i música clàssica. Clar que al final tot passa per una bona composició, per suposat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada