29 de març 2013

DIES DE RÀDIO. "ISLAS DE ROBINSON" PART I (Una nova secció)



Recorde que, quan era menut, no volia ser astronauta. El què jo volia ser era locutor de ràdio. Més de vint anys després, no em dedique ni a una cosa ni a l'altra. Però el que si sóc és un amant de la ràdio. Aleshores, potser, el vídeo ja havia matat la ràdio, però era el millor mitja per escoltar música i aprendre sobre ella. Escoltar-la era menys difícil, però trobar música fora del circuit més purament comercial i informar-se sobre el que representava, a finals dels vuitanta i principis dels noranta, tenia unes fonts molt concretes (premsa escrita i ràdio), i una de les millors, sens dubte, era Ràdio 3.

Enyore programes com Pioneros o La Ciudad Invisible que formen part de la meua memòria, del meu present i de la meua forma d'entendre la música. Però, inevitablement, el temps passa i les coses canvien. Som el avui, però també som records estratègicament seleccionats. I sens dubte, la ràdio és part del que sóc i del que seré.

Reconec que m'agrada molt Woody Allen, per moltes raons; però, quan vaig veure la seua pel·lícula Radio Days, em va guanyar definitivament. Aquest homenatge a la ràdio és sublime. Jo no vaig viure els anys quaranta (diuen que l'època daurada de la ràdio), però vaig viure un moment de profunda inquietud musical que Ràdio 3 va omplir més que satisfactòriament. Podia escoltar un programa, els dissabtes, que es deia De 4 a 3, conduit per Paco Pérez Bryan, que posava a Oasis i Blur en els seus començaments i en plena explosió en els mitjans, però també escoltava Pioneros que em feia una retrospectiva de Tom Waits o Jacques Brel, per exemple, i em traduïa les cançons quan no era tan fàcil com ara accedir a les lletres, o El Ambigú de Diego Manrique que era d'una altra dimensió (encara recorde el dia que va fer el programa des de la Universitat Jaume I de Castelló, i allí estava jo en primera fila com si fos un concert de rock). I entre molts altres, també m'encantava La Ciudad Invisible.


No sé si és que m'he fet vell. Seguisc escoltant la ràdio. Però no son les mateixes sensacions. Fins i tot, la meua estimada Ràdio 3 s'ha convertit en una ràdio de tendències. Diferent a la ràdio fórmula, per suposat, però de tendències. I això representa un empobriment. Crec que la música popular del segle XX, ja fa temps, va adquirir un estatus cultural inqüestionable. I per tant, la música no sols s'escolta, si no que també es pensa. En eixe sentit i en la meua opinió, aquesta perspectiva cultural de la música popular no existeix en l'estat espanyol. Per suposat, i per raons socials i institucionals, si que existeix plenament en el món anglosaxó -potser, també passa més cap al centre i el nord d'Europa-, però no veig que en els països del sud d'Europa, per exemple, passe el mateix. Les institucions son responsables, en gran mesura, que siga així. No es prenen seriosament el valor cultural i dinamitzador de la música popular, mentre subvencionen música clàssica -que també m'agrada i escolte-, però em sap greu que se li otorga un estatus superior purament formal perquè, estic convençut que molta gent que acudeix a concerts d'aquesta música l'escolta també de fons.

Recorde una anècdota, no sobre música clàssica, però si sobre el jazz, que és un estil que queda molt bé dir que agrada; i que, en els temps de bonança, alguns Ajuntaments promocionaven. Cosa que em pareix perfecta perquè m'encanta el jazz. Doncs bé, l'Ajuntament d'Oropesa del Mar organitzava tots els estius un festival de jazz. La meitat de les entrades es regalaven i la resta es posaven a la venda. La veritat és que no ho sé segur, però supose que seria així. I ho supose pel que vaig veure en un dels concerts als que vaig assistir. En un moment de l'actuació, els músics es van prendre un breu descans. El sorprenen va ser que el breu descans va ser suficient per a que totes les persones assegudes a la banda dreta del passadís, que dividia l'aforament, s'alçaren de la cadira i se'n anaren com si ja hagueren complit amb el seu paper “cultureta”. La part esquerra del passadís es va quedar fins al final del concert. Era molt curiós veure com la segona part de l'actuació es va desenvolupar amb l'aforament de l'esquerra ple de gom a gom, i el dret, supose que el de les entrades regalades per l'Ajuntament, totalment buit.

El cas és que tinc la sensació que, en el sud -sempre generalitzant, és clar- la música s'escolta de fons. Un producte més de la festa de torn. Un bé menor de consum ràpid mentre fem altres coses. Probablement és una sensació i estic equivocat. Però, fins que algú no em demostre el contrari, considere que aquesta funció de la música com element cohesionador, reivindicatiu i alliberador d'una societat no existeix. I és una llàstima perquè escoltar i entendre la música, no solament és un plaer, és un viatge de coneixement i de creixement personal i col·lectiu com pocs altres mitjans coneguts aconsegueixen. Sé que no és el més cool del món citar a Red Hot Chili Peppers, però en l'any noranta cinc van gravar un cançó (en un dels seus discs incomprensiblement menys reconeguts, per cert) que es titulava Aeroplane i deia alguna cosa així com: "(…) music is my aeroplane". No és podria definir millor amb menys paraules.


Després de tanta divagació i tornant a la ràdio, pense que, encara que Ràdio 3 s'està convertint en una ràdio de tendències bàsicament, es poden trobar programes amb una perspectiva de la música més enllà de cànons comercials o criteris purament post-moderns en la programació. Son xicotetes illes. Ara bé, no em quedaré tranquil si no dic que, tractant-se d'una ràdio pública a la que s'hauria d'exigir una mica més que criteris d'oportunitat, no deurien de ser illes, haurien de ser continents de música amb tota la seua profunditat (si no, per què que els grecs ja donaven tanta importància a la música i a les matemàtiques?, em pregunte). Supose que he sigut una mica previsible amb la metàfora, però, en tot cas, donades les circumstàncies i la incertesa que estem patint avui dia, més val donar gràcies que, de moment, encara puguem trobar certes illes d'harmonia i pau en un món massa convuls.

En definitiva, una d'eixes illes és Islas de Robinson. Programa de ràdio que diregeix Luis de Benito en la mítica Ràdio 3. Aquest locutor té la virtud de l'artesà, en el sentit que cada cançó empalma amb l'anterior i la següent amb la tècnica i la gràcia de qui coneix molt bé el seu ofici. Però, a més, ens condueix dels seixanta fins al present amb temple i un gust magnífic pels sons més exquisits de la música dels darrers seixanta anys. Des del folk i la psicodèlia, passant pel hard-rock dels setanta, fins al pop més sofisticat i les revisions més actuals de tot plegat, tenen cabuda en la seua illa musical. Les cançons emocionen, però no solament. Sense saber perquè, et trobes investigant sobre el músic i la cançó que ha posat en el programa i que encara no coneixies. I per cert, la xarxa és perfecta per això. Ho trobes quasi tot, ho gaudeixes i, finalment, ho entens i estimes. El secret serà que un locutor de ràdio és com un astronauta que explora i ens mostra el camí de tota aquella música que no coneixem?


Parlant d'astronautes: L'Astronauta Rimador.

Cap comentari:

Publica un comentari