9 d’abr. 2013

A PROPÒSIT DE "ANGELS' SHARE": UNA COMÈDIA SOCIAL DEL TÀNDEM LOACH - LAVERTY.

El tàndem format pel director Ken Loach i el guionista Paul Laverty ens ofereixen una comèdia social de gran calat. A qui li agrada l'estil i la temàtica del cinema de Ken Loach, gaudirà d'aquesta pel·lícula. Angels' Share s'ha traduït "La Parte de los Ángeles". El títol fa referència al 2% del whisky que s'evapora dels tonells on es guarda, i que, com diuen per terres escoceses, és la part que els toca a les criatures celestials. La trama gira entorn al món del whisky escocès i les tastes que es fan al llarg del país, encarnant el protagonisme quatre joves amb problemes de la perifèria de Glasgow.


La mirada necessària d'aquest director, quan encerta (que, en la meua opinió, és quasi sempre al llarg de la seua filmografia que s'inicià, en la gran pantalla, l'any 1967 amb Poor Cow), enganxa, diverteix, emociona i, sens dubte, fa pensar sobre qui som, i quin és el nostre entorn. Efectivament, la influència del nostre entorn -des de la família i els veïns, el poble o la ciutat que habitem, el govern de la nació i les relacions globals en tots el seus nivells- serà decisiva en la nostra qualitat de vida, independentment de la personalitat de tinga cadascú.

 
En tot cas, aquesta es la meua visió. I el cinema de Ken Loach, a banda de la història que conta en un entorn determinat, em desperta aquesta consciència de la realitat. Així ho pense des que vaig veure la meu primera pel·lícula d'aquest director: My name is Joe de l'any 1998 (en que, fa més d'una dècada, ja relatava el drama que sacsejada en el nostre entorn en aquest moment: l'atur). Aleshores, si no m'he equivoque, Loach ja duia disset pel·lícules a l'esquena, i després n'ha rodat més d'una desena. No he vist tota la seua filmografia. Però si el suficient per a entendre i compartir el llenguatge i el missatge de la seua obra. En les circumstàncies actuals, no està de més prendre posició envers un sistema que exclou i margina un gran nombre de persones en tot el món i de distintes formes. A pesar que no existeix cap necessitat que siga així, més enllà de la cobdícia d'uns pocs individus que ostenten el poder i l'exerceixen sense cap escrúpol, sempre en detriment de les necessitats més bàsiques de la resta dels mortals.
 
Com acostumen, el guió de de Paul Laverty i la direcció de Ken Loach son impecables. Es nota el talent i tot el treball que hi ha darrere. Tècnicament mai dóna la sensació d'improvisar, tot al contrari, es percep la meticulosa labor de qui sap que vol i com aconseguir-ho. El ritme mai decau.

No entenc que es critique el cinema d'aquest director dient que és maniqueu. Per exemple, una de les crítiques que es reprodueixen en la ressenya de la web Filmaffinity sobre Angel's Share diu el següent: 

"Tan falsa y maniquea como «Buscando a Eric» (...) La trama tiene más agujeros que un queso gruyere, pero lo peor es la condescendencia con que Loach trata a algunos de sus personajes" (Sergi Sánchez: Diario La Razón).

Crec que qualsevol obra cinematogràfica és una composició de distints elements per a obtindre el resultat final que es pretén. Ja s'ha parlat, un i mil vegades, que l'objectivitat no existeix ni en el cinema documental. Vist així, qualsevol pel·lícula seria maniquea des del moment en que es construeix pensant en un espectador que rebrà un determinat missatge: el que ha pretés el director a través del rodatge en base a un guió previ. I com, en qualsevol altre art, es poden trobar mers exercicis d'estil o treballs molts més personals, amb un llenguatge propi en la forma de contar la història. Ken Loach, com no pot ser d'una altra forma, també composa aquests distints elements per a contar una història. El seu cinema no tracta el "glamour" de la màfia, ni la conquesta de l'espai o la invasió extraterrestre. Moltes de les seus històries se situen en barris desfavorits i en les dificultats de les persones que hi viuen. I quan ha tractat temes històrics, no ha fet pel·lícules sobre el "glamour" de la reialesa i la noblesa europees, per exemple; si no que s'ha decantat per la guerra civil espanyola (Land and Freedom, de l'any 1995) o el naixement del IRA a principis del segle vint (The Wind that Shakes the Barley, de l'any 2006). Perquè en Ken Loach existeix un compromís social que defineix el seu cinema. Aquest compromís fa que, a sovint, es posicione del costat dels perdedors, dels que pateixen les injustícies en un món massa ple de misèries, dels que no tenen cap mitjà per a fer sentir la seua veu.
 
La crítica de la dimensió social en el cinema de Ken Loach, crec que va més enllà de la crítica d'una determinada pel·lícula. Existeix la maquinaria neoliberal que sacseja les bases de la societat amb una profunda i persistent virulència, i paral·lelament, tracta de desacreditar a tots els que tenen una visió distinta a la seua -basada en l'individualisme descarnat-. L'estratègia que utilitza és acusar d'hipòcrita i maniqueu a tot ésser que no combregue en els seus postulats. Reclamar una societat més justa, desitjar un món sense patiment no és hipocresia. És més, deuria de ser l'aspiració de qualsevol ésser humà digne de ser-ho. I per cert, reclamar la igualtat no significa que tothom haja de viure en la misèria. Tot al contrari, suposa que tothom puga sortir de la misèria, perquè les necessitats bàsiques estan plenament cobertes, i a partir d'aquesta cobertura, ja podrem parlar d'igualtat d'oportunitats per a que cadascú puga desenvolupar-se com a persona. No existeix una altra forma de crear una societat equilibrada i en pau. I perquè cal combatre aquesta visió del món i les conseqüències del seus sistemes, és necessari el cinema de Ken Loach.
 
Així que maniquea potser és la crítica reproduïda anteriorment perquè es queda en el més volàtil de la pel·lícula i no entra en el contingut. Fins i tot reconeixent que, a vegades, siga condescendent amb els personatges, la història és atractiva i enganxa des del principi fins al final (sense cap fissura), en el seu to de comèdia social i aires de thriller en la segona meitat. Ken Loach tracta el valor de l'amistat i els fruits de la col·laboració, però també reflexa un dels majors problemes als que ens aboca el sistema especulatiu actual: l'atur endèmic. I concretament, l'atur en els joves i les dificultats de medrar en un entorn hostil en el que no funcionen les estructures socials més essencials.

Per últim, trobe que és una subtil crítica a les elevades quotes d'especulació i injustícia del sistema actual, el robatori que planegen els quatre joves -en la segona meitat de la pel·lícula- d'unes botelles del whisky -per tractar de sobreviure en un ambient d'atur i degradació- que conté un tonell únic en el món que, per les seues característiques i qualitat, serà subhastat, adquirint-lo, per més d'un milió de lliures, un milionari nord-americà per pur i dur esnobisme.

En eixe sentit, val la pena recordar la cançó que li dedicà Elvis Costello, Tramp the Dirt Down, a un dels artífex del salvatge sistema econòmic que ens ofega avui dia: Margaret Thatcher, ex Primera Ministra del Regne Unit que va prohibir el documental Which side are you on? (1985) de Ken Loach.

I saw a newspaper picture from the political campaign
A woman was kissing a child, who was obviously in pain
She spills with compassion, as that young childs
Face in her hands she grips
Can you imagine all that greed and avarice
Coming down on that childs lips

Well I hope I don't die too soon
I pray the lord my soul to save
Oh I'll be a good boy, Im trying so hard to behave
Because there's one thing I know, I'd like to live
Long enough to savour
That's when they finally put you in the ground
Ill stand on your grave and tramp the dirt down

When england was the whore of the world
Margeret was her madam
And the future looked as bright and as clear as
The black tarmacadam
Well I hope that she sleeps well at night, isnt
Haunted by every tiny detail
Cos when she held that lovely face in her hands
All she thought of was betrayal

And now the cynical ones say that it all ends the same in the long run
Try telling that to the desperate father who just squeezed the life from his only son
And how it's only voices in your head and dreams you never dreamt
Try telling him the subtle difference between justice and contempt
Try telling me she isn't angry with this pitiful discontent
When they flaunt it in your face as you line up for punishment
And then expect you to say thank you straighten up, look proud and pleased
Because youve only got the symptoms, you haven't got the whole disease
Just like a schoolboy, whose heads like a tin-can
Filled up with dreams then poured down the drain
Try telling that to the boys on both sides, being blown to bits or beaten and maimed
Who takes all the glory and none of the shame

Well I hope you live long now, I pray the lord your soul to keep
I think I'll be going before we fold our arms and start to weep
I never thought for a moment that human life could be so cheap
Cos when they finally put you in the ground
They'll stand there laughing and tramp the dirt down

2 comentaris:

  1. Crec que vaig a buscar pel·lícules de Ken Loach com si estaguera loco, començant per aquesta. És curiós , quan es tracten temes delicats com els que tracta Loach sol tildar-se de panfletari...etc, i ten tota la raó, ha de ser subjectiu, subjectiu com el punt de vista del qui ho està passant. Molt bona observació.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Et recomane que, una de les primeres, siga aquesta: http://www.filmaffinity.com/es/film913464.html (Mi nombre es Joe)

      Suprimeix