27 d’ag. 2013

Dr. Feelgood. Devoció per la música, el pub, la cervesa i la llet!


Recorde que ja fa molts anys -segurament encara no tindria ni catorze anys- vaig veure en la discoteca del meu xicotet poble -que aleshores no tindria ni mil habitants- un single que em va cridar moltíssim l'atenció. El grup era Dr. Feelgood i el single era Milk and Alcohol. Alcohol i llet? Vaja combinació! Em vaig dir a mi mateix en la ignorància preadolescent del moment. L'endemà ja l'havia copiat en una cinta de cassette i em trobava totalment enganxat al ritme del rock and roll d'aquesta cançó. En aquell moment no tenia ni idea de tot el que podia arribar a representar aquell menut disc de vinil.


Abans del sobredimensionat trienni oficial del punk anglés (1977-1980), conten els "teòrics musicals del pop" que existien corrents paral·lels i oposats a la psicodèlia més auto contemplativa, o al rock progressiu i la deriva simfònica, que començaren a sonar durant la primera meitat dels anys setanta, representades en l'escena Pub Rock londinenca. Encara que això haurà de ser amb el permís del power pop de bandes com Badfinger o el glam rock de bandes com Sweet que començaren a enregistrar els seus discos a finals dels seixanta o principis dels setanta, i que no deixaven de fixar-se en les formes més clàssiques del rock. Efectivament, les arrels del rock dels anys cinquanta tenen tanta substància que mai han deixat d'estar presents en la música popular dels darrers seixanta anys, de forma més o menys evident. De fet, es posa l'accent en què són una resposta "contra", i en la meua opinió és que el rock and roll clàssic mai ha deixat d'estar present, sonant al costat de tendències i pretensions més o menys encertades. L'atractiu del blues elèctric que van desenvolupar en el nord, els afroamericans que venien del sud, és inesgotable. 

Així, Dr. Feelgood és una de les bandes que es van catalogar com Pub rock. Des d'un punt de vista estrictament musical, es pot resumir com una forma d'anomenar el R&B anglés dels anys seixanta recuperat durant els setanta en la ciutat de Londres i el seu radi d'influència, amb idèntiques fonts d'inspiració però amb les diferències estètiques pròpies del pas del temps. El nom de la banda, d'acord amb la Wikipedia, té distintes explicacions. D'una banda, fa referència a un terme de l'argot anglés per a referir-se, indistintament, a l'heroïna o al metge poc escrupolós a l'hora de receptar fàrmacs addictius. I d'una altra banda, més interessant és la versió que situa l'origen del nom en la cançó "Dr. Feel-Good" enregistrada pel pianista de blues Willie Perryman l'any 1962. Tota una declaració d'intencions d'estil. Respecte al concepte del Pub rock, l'escriptor Javier Abad li dedica tot un llibre titulat "Música y Cerveza. El Pub Rock" del que es pot trobar una breu ressenya en el bloc "When you find out" (he de reconèixer que el llibre no he tingut el plaer de llegir-lo encara, però tot arribarà).
 
Quan Dr. Feelgood van publicar l'any 1978 el disc que conté la cançó Milk and Alcohol, Private Practice, ja havien enregistrat cinc àlbums amb un èxit més que considerable. En tot cas, mentre l'àlbum va aconseguir arribar al número 49 de les llistes de discos angleses, el single Milk and Alcohol se situà en el número 9. Potser, per això me'l vaig trobar jo una dotzena d'anys després en una discoteca d'un xicotet poble de l'est peninsular. L'autoria de la cançó és compartida per Gypie Mayo (qui tocà la guitarra amb el grup des de 1977 fins al 1981, substituint al genial Wilko Johnson) i el mític Nick Lowe (com m'agrada el seu "Tonight"!). De totes les explicacions de l'origen de la composició, la que més m'agrada és la que gira en torn a la figura de John Lee Hooker (per raons d'herència musical) i, tangencialment, perquè em recorda l'hàbit de mesclar el whisky amb la llet que tenien molts bluesman per tractar d'evitar els danys estomacals que la seua afició a l'alcohol els provocava. Aquesta anècdota es conta en el documental Blues Britannia que il·lustra molt bé l'evolució que va emprendre el rock en Anglaterra durant els seixanta.

White boy in town
Big black, blue sound
Night club, I paid in
I got a stamp on my skin

Main attraction dead on his feet
Black man rhythm with a white boy beat
They got him on milk and alcohol
They got him on milk and alcohol

Stay put I wanna go
Hard work, bad show
More liquor, it don't help
He's gonna die, it breaks my heart

I decided eventually
This ain't doing a thing for me
They got him on milk and alcohol
They got him on milk and alcohol

They got him on milk and alcohol
They got him on milk and alcohol
They got him on milk and alcohol
They got him on milk and alcohol

Got up, I walked out
To the car, start it up
Feel bad, sad night
I never saw a red light

Sirens were a screamin' all around
I pulled on over and I shut her down
A black cop gave me a shove with his gun
Said up against the wall and don't make a run
They got me on milk and alcohol
They got me on milk and alcohol

2 comentaris:

  1. Es que Dr. Feelgood eran la leche!! Bueno, sin Wilko Johnson ya no tanto, pero todavía resultaban interesantes y capaces de escribir buenas canciones como esa. Qué mejor garantía que tener a Nick Lowe de por medio.

    Saludos!

    ResponSuprimeix
  2. Grandes los Dr. Feelgood! ¿Sabian que Wilko esta con cancer terminal? Una verdadera pena

    ResponSuprimeix