6 de des. 2012

A PROPÒSIT DE... LA ROUTE AMERICANA: Miles Davis - Milestones (1958)

Avui he dormit onze hores. Increïble. Normalment dorm cinc o sis hores. Potser per això, o perquè m'he vist quatre dies de festa per davant, m'he despertat relaxat, amb ganes de posar-me davant l'ordinador i dedicar-me a llegir tranquil·lament els magnífics blogs sobre música que, ja fa algun temps i molt al meu pesar, tenia abandonats.

Així és com he acudit a la genial www.routeamericana.com i m'he trobat amb la seua última entrada: "Por Amor a la Música: Miles Davis All Stars - Walkin' (1954)". Comença amb una invitació a escoltar el jazz: "(...) supongo que siempre hace falta un enlace para entrar en el mundo del jazz (...) Si te decides a entrar, la canción Walkin' puede ejercer de portal a esta dimensión. Fue de lo primero que escuché de Miles Davis, y la repetí durantes días una y otra vez, me enganchó". Aleshores, he fet un exercici de memòria i he recordat quin va ser el meu enllaç al món de la jazz: Milestones de Miles Davis. 

L'estiu de 1994 vaig fer un viatge a Chester per a estudiar anglès. Allí, escoltant la ràdio, va ser on vaig descobrir una emissora especialitzada en jazz; estil amb en el que no estava gens familiaritzat. Em podia sonar Miles Davis, John Coltrane, Charlie Parker, però pocs més i per referències en alguna revista musical o per alguna banda sonora. I encara que escoltava molt Ràdio 3, no recorde si ja havia escoltat al mític Juan Claudio Cifuentes i el seu fantàstic A todo Jazz; o si això va vindre després. El cas és que algun temps després de tornar d'Anglaterra, un dia vaig acompanyar als meus pares a comprar a un supermercat, i així aprofitava per a anar a la secció de música a rebuscar entre els cd's d'allò que es va anomenar serie media; i si finalment podia, colar-ne algun dins la cistella de la compra. Doncs bé, aquell dia vaig adquirir el meu primer disc de jazz: Milestones. Sens dubte, el meu portal a eixa nova dimensió que representava el jazz. Amb el temps, m'he convençut que vaig ser afortunat de que fora aquest àlbum. Segurament haguera acabat escoltant i apreciant el jazz igualment, però l'atzar va fer que el meu apropament fora immediat. I és que existeix una notable presència del blues que facilita l'escolta a l'oient inquiet, que ha escoltat molt de rock, però que s'està iniciant en el jazz. En la meua opinió, Milestones és un disc que crea una atmosfera captivadora de principi a final, i que roman en una racó de la memòria per sempre. Es tracta d'un disc delicat però intens, pura harmonia que anticipa la imprescindible obra de jazz modal posterior: Kind Of Blue (1959); sense oblidar Porgy And Bess (1958) , que, per cert, conté una una versió del Summertime que em posa els pèls de punta.

El disc està gravat pel sextet (i quin sextet!):  Miles Davis a la trompeta, Cannonball Adderley al saxo alt, John Coltranes al saxo tenor, Red Gardland al piano, Paul Chambers al baix i Philly Joe Jones a la bateria.

Dr. Jekyll, composada por Jackie McLean i gravada originalment l'any 1955 per al segell Prestige, enceta l'àlbum. El tempo d'aquesta cançó és brutal. La trompeta de Miles Davis adquireix un protagonisme pletòric, encara que van desfilant tots els instruments amb els seus respectius solos de forma igualment ferotge.

Sid's Ahead, composada per Miles Davis, és un blues que em transmet una certa aura de misteri, mentre van fluint els solos al llarg dels tretze minuts de durada.

Two Bass Hit, escrita per Dizzy Gillespie i John Lewis, comença amb el piano de Gardland responen als vents, i anticipant l'extraordinària sintonia amb la que cavalcaran els solistes durant la resta de la cançó.

Miles, composada pel propi Miles Davis, és la genial cançó en la que, sense ser un entès, es pot apreciar una nova direcció que aconsegueix la plenitud amb l'elogiat  Kind Of Blue. La cançó és una revolució assossegada, una invitació a una nova dimensió.

Billy Boy, és una adaptació de la cançó tradicional que transmet un to alegre pels quatre costats, mai millor dit. En el seu dia va ser clau per a enganxar-me al disc: el protagonisme i la melodia interpretada pel piano de Garland son realment addictius. I és que la secció de vents surt per a que siga la secció rítmica la que execute: Philly Joe Jones y Paul Chambers que es marca un solo de baix fantàstic.

Straight, No Chaser, escrita per Thelonious Monk, i en la que Miles Davis cita breument el "When The Saints Go Marchin' In", amb el seu mític i característic so cool (cap al minut tres de la cançó). La primera vegada que la vaig escoltar qui m'havia de dir que la versió de Monk, dos o tres anys després, seria un dels himnes en l'època universitària, quan compartia diàriament descobriments i devocions musicals amb el meu bon amic Guillermo Héctor. 

En fi, proveu d'escoltar Milestones també i veureu com no us en penedireu.






2 comentaris:

  1. Gràcies per la teva referència, un disc increïble aquest Milestones. El vaig descobrir després del Kind Of Blue, que és ben cert que és una de les cimes creatives de la música, però Miles Davis té molt de discarro al que no és pot fer cas omis. M'alegre que nomenes Porgy and Bess, m'encanta. E, eixe disc va utilitzar el trombó com si d'una part vocal és tractés. Gran disc. Encantat de trobar algú que enten això que dic del portal d'accés. Salut i força.

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies a tu Chals perquè la teua entrada sobre Walkin' ha estat decisiva per a que jo escrigués després de sis mesos!

    ResponSuprimeix