Corria l'any 1998 i una nit de festa, en algun lloc de la costa mediterrània , vaig conèixer uns holandesos tan bojos pel rock and roll com ho estava jo. La conversa es va iniciar amb els clàssics: MC5, Stooges, Flamin' groovies, New York Dolls.... Segurament vam dedicar el seu temps a City Slang de la Sonic's Rendezvous Band. Després algú (potser jo) va introduir bandes australianes: Radio Birdman, Cosmic Psychos, Beasts of Bourbon... I quasi crec recordar que jo també comentaria alguna cosa del Irish Tour de Rory Gallagher (aquest disc sempre ha estat més que una obsessió per a mi). El cas és que un d'aquells holandesos em va parlar d'un grup noruec que es deia Turbonegro que jo desconeixia totalment. La nit es va acabar i ens vam acomiadar havent gaudit d'un grapat d'hores de bona conversa i bon güisqui. Però abans de dir l'adéu definitiu, un dels holandesos em va prometre que m'enviaria una casset amb l'últim disc de Turbonegro: Apocalypse Dudes. Poc de temps després em va arribar la casset al correu ordinari i vaig al·lucinar (Per cert, jo li vaig enviar una casset amb Nuevo Catecismo Católico i Señor No, que quede constància). Inevitablement, després d'escoltar un sola vegada Apocalypse Dudes, ja em vaig interessar per tot aquell fenomen que estava naixent en els països escandinaus: suecs com Hellacopters i Backyard Babies, o també noruecs com Glucifer (al voltant de l'any noranta vuit enregistraven els seus primers àlbums). Cada una d'aquelles bandes amb els seus matisos feien una excel·lent revisió dels clàssics sense deixar de desprendre un so rabiosament actual. Per això, i perquè donaven valor a la cançó al marge del simple exercici d'estil, em van captivar. No cal dir que en els cercles més vius del rock and roll, tothom parlava d'ells: premsa, músics i aficionats.
Tanmateix, com tot en la vida, aquella flama es va anar apagant i, encara no havia passat un quinquenni, quan se'ls va començar a acusar d'explotar la "fórmula". I jo no m'atreviria a dir que no. De fet, van sortir bandes que recolliren el so sembrat i van tractar d'explotar-lo després (en la meua opinió amb raó perquè era collonut!). I també de fet, llevat de Hellacopters que va evolucionar d'un so més "punk & rock and roll" abrassiu a un de més hard rock sofisticat, la resta van continuar amb el seu so original sense massa variacions (val a dir que Turbonegro ja van evolucionar el seu so amb el Apocalpse Dudes perquè el seu primer disc és del 1992!). En fi, que per a l'any 2005 poc es parlava ja de tota aquella explosió.
Corria l'any 2007 i una banda sueca anomenada Graveyard enregistrava el seu primer àlbum de títol homònim. L'any 2011 grava el segon: Hisingen Blues. I de nou en els cercles més vius del rock and roll es comença a parlar d'un nou fenomen que naix dels països escandinaus, i de nou ens trobem amb un so clàssic que sona rabiosament d'actualitat. Si a finals dels noranta el rock and roll clàssic més enèrgic i el punk més rock and roll eren la insígnia de les bandes escandinaves; aquesta vegada, Black Sabbath, Deep Purple, Led Zeppelin o Grand Funk Railroad, per nombrar les més reconegudes, son les referències molt ben digerides d'un clàssic i a la vegada nou so (perquè és fixarà en les arrels, però a mi em sona poderosament actual!). L'apoteosi, per a qui estima el hard rock de principis dels setanta, carregat amb força blues i psicodèlia, és l'últim disc de Graveyard: Lights Out. Aquest àlbum és una meravella des del principi fins al final: combina els riffs intensos, la psicodèlia, el blues-rock i els mitjos temps amb un mestratge que moltes bandes, tant les més clàsssiques, com les més mimètiques bandes actuals, hagueren volgut. Però insistisc, potser com a conseqüència del bagatge musical, està a l'abast de ben pocs actualitzar aquest so clàssic tan poderós i emotiu, i aconseguir-ho amb traçós d'una qualitat tan colpidora. En eixe sentit la veu de Joakim Nilsson juga un paper central perquè transmet una qualitat i una personalitat decisivament definidores del so de la banda. I de nou, com passava en els noranta amb els corresponents matisos estilístics, noves bandes que sonen des del nord de la malparada Europa porten vells-nous aires. I per nombrar algunes d'elles, personalment em decante per Witchcraft i Horisont. Per cert, aquesta vegada les tres bandes son de Suècia.
En fi, respecte a l'àlbum Lights out de Graveyard, com em passa amb els clàssics preferits del gènere, no sabria quina cançó recomanar abans que una altra, i per això em decante per la que enceta el disc:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada