A principis dels anys seixanta, Sean Bonniewell era un jove músic californià que formava part de l'escena folk nord-americana (va ser cantant i guitarrista dels Wayfarers), quan va caure rendit davant les noves formes musicals de la british invasion en general i dels Beatles en particular. En eixa època va fer amistat amb Roger McGuinn, qui tocava el baix en el duo folk Jackie and Gail, i van conversar sobre els projectes que tenien al cap. McGuinn li va parlar de Jet Set (la banda que es convertiria en els mítics The Byrds) i de l'estil musical que anava a fer: folk-rock; per la seua banda, Bonniewell no ho tenia tan clar, però sí que sabia que volia trobar un so més cru i més dur.
Així, el seu objectiu era fer un rock and roll personal més enllà de les fórmules establertes. De fet, un dels motius que el van dur a muntar el grup The Music Machine va ser el conservadorisme de les formes musicals del folk; el qual feia que, en l'era folk dels cinquanta i dels seixanta, tot acabara sonant massa encotillat. Al contrari que les lletres de les cançons: sempre a l'aguiat de les coses que passaven en la societat i fent-se ressò de les injustícies del sistema.
Aquesta actitud contestatària influiria en bandes de rock i moviments juvenils posteriors. Sean Bonniewell sempre la va tindre present i, de fet, en la lletra de la cançó més coneguda de la banda, Talk Talk (que obri el seu primer llarga duració), hi ha un vers que diu: "la meua vida social és un fracàs i el meu nom, realment, és fang", un al·legat contra l'alienació social que podria formar part d'una cançó qualsevol de l'era punk anglesa. No cal dir que és precisament aquesta actitud més crua (en la música i/o en les lletres) de moltes bandes americanes d'aquell moment, la que els dóna una personalitat distinta que permetrà, a posteriori, parlar de garage rock i de garage punk als anys seixanta. No obstant això, també cal tindre present que no és fàcil establir una visió homogènia de totes aquelles bandes; i en els discos de The Music Machine trobem elements diferenciadors que la fan única.
Aquesta actitud contestatària influiria en bandes de rock i moviments juvenils posteriors. Sean Bonniewell sempre la va tindre present i, de fet, en la lletra de la cançó més coneguda de la banda, Talk Talk (que obri el seu primer llarga duració), hi ha un vers que diu: "la meua vida social és un fracàs i el meu nom, realment, és fang", un al·legat contra l'alienació social que podria formar part d'una cançó qualsevol de l'era punk anglesa. No cal dir que és precisament aquesta actitud més crua (en la música i/o en les lletres) de moltes bandes americanes d'aquell moment, la que els dóna una personalitat distinta que permetrà, a posteriori, parlar de garage rock i de garage punk als anys seixanta. No obstant això, també cal tindre present que no és fàcil establir una visió homogènia de totes aquelles bandes; i en els discos de The Music Machine trobem elements diferenciadors que la fan única.
The Music Machine va nàixer a partir del grup de folk-rock The Raggamufins que Sean Bonniewell va formar amb el magistral bateria Ron Edgar i el baixista Keith Olsen. Era l'any 1965 i l'obsessió del seu líder per crear una banda única també es traduí en l'estètica del grup: el negre seria el seu color; així, vestien totalment de negre, els cabells els duien llargs i negres, i tots portaven un únic guant del mateix color. L'any 1966 es van incorporar el guitarrista Mark Landon i el teclista Doug Rhodes, es va definir el so de la banda i canviaren el nom.
The Music Machine edità el seu primer disc en el segell Original Sound: Turn On. Aquest àlbum contenia quatre versions i set temes originals, entre els quals es troba el seu major èxit: Talk Talk. L'any 1967, de nou, es canvià el nom del grup i es personalitzà en la figura del seu líder (únic membre original que seguiria en el projecte de forma permanent); signà amb la discogràfica Warner Bros i un any després publicà el seu segon disc: The Bonniwell Music Machine. En aquest àlbum el garatge i la psicodèlia segueixen predominant, però el so en general és menys cru (sense perdre la força d'uns arranjaments impecables i poderosos).
Finalment, la decepció i la frustració que li produïa la relació amb la indústria discogràfica acabaren per allunyar-lo del negoci musical (després de publicar un disc en solitari, l'any 1969, anomenat Close). D'alguna forma aquesta decisió va fer honor a l'actitud que caracteritzava les seues composicions i que mostrava a un tipus inquiet amb una voluntat ferma de fugir de les convencions. Per tot plegat, sovint se'l reconeix com l'avi del punk.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada