"Incendies". Canadà és Europa

En la sitcom estatunidenca How I Met Your Mother, Robin Scherbatsky -interpretada per l'actriu Cobie Smulders-, oriünda de Canadà, és víctima de les burles de Barney -encarnat per l'actor Neil Patrick Harris- com a conseqüència de la seua nacionalitat. En la sèrie d'animació satírica South Park, els personatges canadencs son objecte de mofa sovint, il·lustrant-los amb la cara retallada.

No cal dir que es tracta d'una mirada crítica, plena d'ironia, sobre el seu propi país, i especialment, sobre les carències culturals del ciutadà mitjà. Canadà es troba geogràficament i culturalment al costat dels Estats Units, però existeix una connexió europea que es reflecteix en la seua producció cultural. Es tracta d'uns trets socio-culturals propis que distancien, estètica i èticament, els canadencs dels estatunidencs. En el cas del Quebec, aquesta distància encara és major, degut, segurament, a la seua identitat particular que manté intensos llaços culturals amb França.

Ja fa un bon grapat d'anys que em vaig quedar meravellat amb dos directors de cinema quebequesos: Denys Arcand  i Jean-Calude Lauzon. Des del primer moment, vaig percebre aquest cinema com si hagués estat produït en el meu entorn cultural. Per suposat, molt llunyà dels plantejaments cinematogràfics estatunidencs (que, per suposat, no vaig a criticar ara, car sóc devorador habitual de molta de la seua producció cultural, i per això, sempre reivindicaré "tots els ianquis que vull") . Quan mirava Léolo o Le déclin de l'empire américain, encara que poguera pensar en directors precursors del cinema independent estatunidenc com John Cassavetes, no deixava de veure una més que evident posada en escena deutora dels Fellini, Rossellini, Truffaut o Godard.

Recentment, vaig trobar Incendies, pel·lícula dirigida pel director quebequès Denis Villeneuve desconegut per a mi fins aquest moment (està basada en una obra de teatre de Wajdi Mouawad). Una vegada vista, vaig recordar els dos directors citats, i després, vaig pensar en la connexió europea de la que he parlat abans. Tractaré de defensar aquesta tesi. Però, abans recomanaré la visita al bloc "arteletras", on es reprodueix una entrevista al director, entre altres interessants aportacions.

Dies de Ràdio: DeliCatessen

"Les músiques més suggerents ioriginals d'arreu del món, de tots els temps, de tots els gèneres ide tots els estils. De dilluns a divendres, de 20.00 a 21.00 h, aiCat.cat. I tots els dissabte, de 00.00 a 02.00 h, a Catalunya Ràdio".

És la capçalera del programa en la pàgina de Catalunya Ràdio on es poden trobar els Àudios del programa presentat per Albert Puig. Delicatessen ja duu més d'un llustre en antena. L'any 2010 va publicar un disc recopilatori per commemorar els cinc anys d'història del programa (em consta que existeix un segon volum de l'any 2011). Amb el recopilatori et pots fer una idea, però -en la meua opinió- el programa encara té alguna faceta més que el fa interessant envers altres que es poden trobar en la ràdio actualment (després faré la meua pròpia selecció actualitzada dels distints vessants musicals que, a grans trets, toca el programa):

Big Jay McNeelly immortalitzat per la càmera de Bob Willoughby (Els orígens del rock and roll)

Aquesta fotografia presa pel fotògraf Bob Willoughby en el Olympic Auditorium de Los Ángeles, l'any 1953 (d'acord amb el peu de foto, encara que he trobat informació que la data el 1951), durant una actuació del saxofonista de R&B, Big Jay McNeelly, és absolutament genial, tant des d'una perspectiva històrica, com purament estètica. Curiosament, els dos van nàixer el mateix any, 1927, en la ciutat de Los Ángeles.

No farà més de dos mesos que em vaig retrobar amb ella en el bloc de Manrique, qui -fascinat amb la fotografia- relata breument el context històric i musical.

La primera vegada que vaig veure aquesta fotografia eren els anys noranta, i ni imaginava que algun dia em connectaria a una xarxa plena d'informació que hauria de retriar. Aleshores, jo era un adolescent boig per la música i la seua història que s'alimentava de les revistes Ruta 66 i Rockdelux -juntament amb fanzines de tot tipus- amb l'objectiu de satisfer aquesta ansia de coneixement. 

Quan la mort del "tirà" redimeix (Tyrannosaur, Paddy Considine)

Evocacions del free cinema o traços del meu profundament admirat Mike Leigh em vénen al cap després de veure aquesta pel·lícula, però no. M'agrada el cinema d'eixa Europa que no vol ser-ho, o, ho és a mitges. I, de tant en tant, em trobe amb alguna comèdia, drama o thriller, que sense ser-ho del tot, em cala els ossos i em quede assegut pensant en això que, sense efectes especials, em deixa bocabadat davant la pantalla.

Quan l'actor escocès Peter Mullan escull un paper, i aleshores, ja saps que, com a espectador, és més que probable que et trobes amb una pel·lícula interessant. Clar que, per a mi, Peter és Joe (Mi nombre és Joe, Ken Loach), i això ja és molt, perquè aquesta meravella de Loach és un dels meus referents cinematogràfics immediatament post-adolescents -i eixa etapa vital marca molt-.

Redención (l'original en anglès és Tyrannosaur) és una obra amb escenaris i un clima freds, però amb una intensitat i ebullició soterrades que és impossible que deixen fred a ningú, perquè acaben per brotar des de la profunditat i colpegen la cara i l'ànima de l'espectador que, difícilment, podrà evitar sentir-se còmplice d'una crua realitat retratada sense contemplacions. Els cors calents, i compromesos amb l'entorn social que habiten, no tindran més remei que emocionar-se.

Dan Auerbach, El Productor

De l'existència d'un Dan Auerbach productor, jo no vaig ser conscient fins l'any passat. L'esdeveniment que va representar Locked Down de Dr. John no era comentat, en cap lloc, sense la referència al transcendental paper de Dan Auerbach en l'aclamat disc. I és que, a banda de produir l'àlbum, també participà en la composició dels temes, tocà la guitarra i la percussió, i a més, va contribuir en els cors.