Dr. Feelgood. Devoció per la música, el pub, la cervesa i la llet!

Recorde que ja fa molts anys -segurament encara no tindria ni catorze anys- vaig veure en la discoteca del meu xicotet poble -que aleshores no tindria ni mil habitants- un single que em va cridar moltíssim l'atenció. El grup era Dr. Feelgood i el single era Milk and Alcohol. Alcohol i llet? Vaja combinació! Em vaig dir a mi mateix en la ignorància preadolescent del moment. L'endemà ja l'havia copiat en una cinta de cassette i em trobava totalment enganxat al ritme del rock and roll d'aquesta cançó. En aquell moment no tenia ni idea de tot el que podia arribar a representar aquell menut disc de vinil.

La Banda Sonora de la Meua Vida. I Am the Walrus (Un grapat de cançons del 1967)

D'una forma o una altra, els Beatles sempre han estat presents en les nostres vides. Potser, aquesta frase és només una obvietat. Però a mi, personalment, em transporta als primers records musicals, o millor, a la presa de consciència de la música com una de les expressions culturals més potents de la meua època. De fet, el meu primer contacte amb les cançons d'aquesta banda va ser a través de la versió de "With a Little Help from My Friends" que feia Joe Cocker, inclosa com a tema principal de la sèrie Aquellos maravillosos años de finals dels vuitanta. Els cors soul d'aquesta versió em posaven els pèls de punta quan encara feia poc que jo havia complit una dècada d'existència. La veritat és que estava enganxat a la sèrie i, segurament, la música que sonava tenia molt a veure.

Los últimos días i Efectos secundarios: No, no i no!

"(...) No, No, No (...)" cantava Amy Winehouse en la seua més que famosa, coneguda i reconeguda cançó "Rehab" (per cert, al·lucina amb el video aquest de youtube perquè té més de cinquanta milions de visites: popularitat i qualitat poden estar unides). "(...) No, No, No (...)": així hauré de negar les dues últimes pel·lícules de gènere que he vist darrerament: Los últimos días i Efectos secundarios. No m'han convençut. Molt al meu pesar, és clar. M'agrada molt el cinema de gènere perquè necessita la mà d'un gran artesà i, a més, la gràcia creativa per a no caure en els "tòpics típics" de les obres que responen a unes fórmules ja conegudes. De fet, en l'àmbit musical cada vegada més trobem "revivals". Alguns tenen  aquesta gràcia creativa i d'altres no. Amy Winehouse, per exemple, la tenia. En el cinema de gènere passa exactament igual.