DE 2 EN 2: MIKEL LABOA i LEONARD COHEN

Mikel Laboa i Leonard Cohen són dos dels creadors que més admire, tant per la seua personalitat, com per la qualitat de tota la seua obra. A més, crec que és molt elogiable la seua capacitat d'arribar a qualsevol tipus de persona, sense importar edat, condició, gènere... Evidentment, no estic descobrint ara res nou, doncs són dos autors que gaudeixen d'un més que ampli i merescut reconeixement.

Tanmateix, m'han motivat a crear aquesta secció (de 2 en 2), ja que dues de les cançons que més m'agraden d'ambdós utilitzen la figura de l'ocell per a cantar a la llibertat de forma molt intel·ligent.

A Leonard Cohen el vaig conèixer quan jo tenia disset o divuit anys. Vaig comprar el disc de grans èxits de 1975, convertint-se ràpidament en un dels meus discos de capçalera d'aquell moment. Totes les cançons son fantàstiques, però Bird on the wire (Songs from a room, 1969) va ser la primera que va passar a formar part de la banda sonora de la meua vida. La primera estrofa de la cançó és memorable:

"Like a bird on the wire,
like a drunk in a midnight choir
I have tried in my way to be free..."

A Mikel Laboa el vaig descobrir en un concert d'homenatge a la cançó Al vent de Raimon, l'any 1993 al Palau Sant Jordi. Per l'escenari van passar Ovidi Montllor, Paco Ibañez, Serrat, Daniel Viglietti, Pi de la Serra... fins i tot, el mític Pete Seeger. El tenia gravat en vhs, i recorde que me'l posava una i una altra vegada; i, amb la intensitat pròpia d'un xaval de quinze anys, m'emocionava escoltant, tant els que ja coneixia, com els que vaig descobrir en aquell concert d'homenatge. La cançó Txoria Txori (Bat-hiru, 1974) de Mikel Laboa la vaig escoltar, per primera vegada, uns anys més tard; però des d'aleshores es troba entre les meues cançons preferides:

"Hegoak ebaki banizkio
Nerea izango zen,
ez zuen al degingo.

Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite".

Traducció:

Si l'hi hagués tallat les ales
hauria sigut meu,
no s'hauria escapat.
Però així,
hauria deixat d'ésser ocell.
I jo...
Jo el que estimava era l'ocell.

Sobre les dues cançons hi ha un bon grapat d'anècdotes i de versions, com per exemple que Joan Baez va inerpretar Txoria Txori. Però això ja és una altra història.

Descàrrega: Txoria Txori
Descàrrega: Bird On The Wire

Youtube: Txoria Txori
Youtube: Bird On The Wire

BALMORHEA - Concert a Castelló [19/10/09 - Veneno Stereo]

Tant se val on, com i quan toquen... Quan comença a sonar la música, tot el que es troba en el seu radi d'acció, s'integra en un moment i un espai que sents que et pertanyen.

No sabria dir res del nombre de persones que vam assistir al concert, ni de l'acústica, ni del lloc, ni de les cançons que van interpretar (encara que he escoltat mil vegades els seus albums).
Només recorde l'atmosfera creada en el local des de que van començar les primeres notes de les dues guitarres acústiques, continuant amb l'entrada en escena del violí, el celo, el contrabaix... la bateria; ara jo agafe el banjo, ara l'agafes tu... jo toque el piano... la veu utilitzada com un instrument més (amb cor final a quatre veus fantàstic; i amb una posada en escena que, de tant clàssica, queda, fins i tot, original). Definitivament, una comunió total entre públic i músics.

Bonic detall del grup, quan toquen l'última cançó prevista i abandonen l'escenari (amb el públic a la butxaca, sense parar d'aplaudir fins que tornen), i interpreten, finalment, davall de l'escenari, una cançó nova de forma totalment acústica (sense micròfons).

Música efectivament suggeridora, interpretada des d'una humilitat colpidora i emocionant, convertida en art.

He llegit, en la xarxa, que tenen influències de Steve Reich, Rachel's, John Cage... tot molt bé. Però, a banda de tot això, i després d'haver-los vist en directe, únicament em queda assegurar una cosa: a qui no els conega, li recomane que escolte els seus discos; a qui ja els haja escoltat, li recomane que gaudisca del seu directe; i a qui no els que conega, i puga veure'ls en directe, que no ho dubte.

I és que quan s'ha de fer una alabança és fa, i per què no?

Balmorhea
Myspace

SILVER APPLES

Un oscil•lador és un sistema capaç de crear pertorbacions o canvis periòdics o quasi periòdics en un mitjà, ja sigui un mitjà material (so) o un camp electromagnètic (ones de ràdio, microones, infraroig, llum visible, rajos x, rajos gamma, rajos còsmics). En electrònica un oscil•lador és un circuit que és capaç de convertir el corrent continu en un corrent que varia de forma periòdica en el temps (corrent periòdic); aquestes oscil•lacions poden ser sinusoïdals, quadrades, triangulars, etc., depenent de la forma que tinga l'ona produïda. Un oscil•lador d'ona quadrada sol denominar-se multivibrador i per tant, se'ls crida oscil•ladors només als quals funcionen sobre la base del principi d'oscil•lació natural que constituïxen una bobina L (inductància) i un condensador C (Capacitància), mentre que als altres se li assignen noms especials.

Silver Apples és un duo novaiorquès de música electrònica psicodèlica compost per Simeon Coxe II (conegut menjo Simeon), i el bateria Danny Taylor.

El grup es va formar a partir d'un grup de rock anomenat The Overland Stage Electric Band, que tocava regularment en el East Village. Simeon era el cantant, i va començar a incorporar un oscil•lador de 1940. En aquest moment van decidir canviar el nom del grup a Silver Apples, inspirat pel poema de William Butler Yeats, "The Song of the Wandering Aengus". L'arsenal d'oscil•ladors va ser cada volta més gran, fins a incloure, d'acord amb les notes interiors de la seu primer àlbum, 9 oscil•ladors, muntats un sobre l’altre, a més de 86 controls manuals per a controlar els sons solistes, del ritme i del baix amb les mans, els peus i els colzes. Simeon va dissenyar un sistema de tecles telegràfiques i pedals per a controlar la tonalitat i els canvis d'acords.

Van signar amb Kapp Records, i van editar el seu primer disc, Silver Apples, en 1968. Van publicar un single d'aquest treball, "Oscillations". El següent any van editar el seu segon LP, Contact, i van fer una gira pels Estats Units. Un tercer album va ser gravat en 1970, però Kapp va ser absorbit per MCA Records, deixant el disc sense editar, i al grup dissolt.

THOMAS McCARTHY. DUES PEL·LÍCULES. DOS ENCERTS.

- Ei, amic, Quines raons trobes per recomanar aquestes pel.lícules en un blog?

- Bé, encara que no sóc cap entés en la matèria, crec que puc destacar tres raons fonamentals:

1. Els personatges. A banda de les seues peculiaritats i del disseny formal (el càsting és fantàstic), son éssers humans amb les seues virtuts i defectes que evolucionen al llarg del metratge; a més aquesta evolució és totalment natural (sense artificis, amb humilitat). A mesura que passen els minuts, els comprens (o no), els estimes (o no), et reconfortes amb el caliu de la seua humanitat.

2. El guió. Buff... potser, els entesos poden trobar algun tipus de crítica. Jo no en trobe cap: perfecte. Si The Station Agent és un obra artesanal meravellosa, The Visitor està genialment elaborada.

3. La música i els diàlegs. Els diàlegs són d'aquells que dignifiquen el cinema sonor i els silencis són pur cinema. La música és un element fonamental; fa el paper d'ambientar, ens condueix, ens acompanya, és un personatge més, suggereix, simbolitza, i està perfectament integrada en el tot. I això m'agrada (no parlaré d'altres pel·lícules ni d'altres directors). La guitarra elèctrica de The Station Agent sona sempre que pense en l'història; ah... i el djembé en The Visitor... jo vull aprendre a tocar el djembé!!!!

- No creus que eres un poc exagerat?

- Bé, això és el que pense. M'agraden molt aquestes dues pel.lícules. Per una vegada, tracte de ser sincer; o és què les emocions no són legítimes i pròpies de l'ésser humà?

LLADRE DE BICICLETES. Magistral.

De Sica conta una història terrenal, la situa en un contexte socioeconòmic i polític concret, crea uns personatges de carn i ossos que t'atrapen des del primer minut del metratge... i, en fi, crea una obra universal, immortal... MAGISTRAL aquesta història d'un obrer a l'atur que troba una feina enganxant cartells amb la condició de tindre una bicicleta. Li roben la bicicleta. L'obrer i el seu fill tractaran de trobar la bicicleta que li han robat al pare:

a) Prodigiosa la localització del començament i el final d'aquesta pel·lícula ambientada en Roma (meravellós retrat de la ciutat a finals dels anys quaranta).

b) Recorde tres moments en els que la relació entre pare i fill m'emociona profundament:

-Pare i fill menjant pasta i bebent vi en un restaurant. Les mirades amb la família de la taula del costat són d'una enorme riquesa cinematogràfica.

-Un grup de gent atabalada. Pareix que algú s'ha ofegat al riu. El pare angoixat. No troba al fill.

- Escena final. El pare, en la seua desesperació, tracta de robar una bicleta. La multitud l'agafa. El xiquet travessa la multitud i s'agafa de la mà del seu pare.

Bé, una pel.lícula que marca a l'espectador (d'una forma o altra). Una realització genial que, a banda de molts altres aspectes, emociona (mai millor dit).

ANTÒNIA FONT. Mutants del cosmos i dels oceans.

Han passat deu anys des del debut discogràfic oficial d'aquest grup de les Illes Balears. Havien complit ja un lustre quan jo els vaig descobrir amb la publicació del disc "Taxi" l'any 2004. Abans ja havien publicat tres àlbums: "Antònia Font" (1999), "A Rússia" (2001), "Alegria" (2002). No recorde les circumstàncies que em van dur fins a ells, però la connexió amb la música i les lletres va ser immediata. A més, vaig tindre l'oportunitat de veure'ls en directe a València, i va ser genial poder gaudir d'una banda brillant i propera en un sala plena de gom a gom que corejava totes i cadasquna de les cançons.

Han passat deu anys i puc tornar a digerir tots eixos àlbums com qui es menja aquell guisat que ja no recorda quan el va tastar per primera vegada, però que, per més vegades que se'l menjara, mai l'avorriria. La música sona càlida, forjada amb uns instruments en perfecta sintonia, no falta cap detall i no hi ha cap veu més alta que una altra. I tot plegat forma un so teixit de totes les arrels possibles, però amb un toc final que l'identifica i el converteix en el so del fantàstic grup Antònia Font.

Tanmateix, crec que l'originalitat d'aquest grup resideix en unes lletres amb una qualitat difícil de trobar, massa sovint, en la música en general. No vull dir amb això que les cançons ortodoxament hagen d'estar saturades de figures retòriques; a més, massa de tant en tant, el mimetisme juga males passades als creadors.

Després de "Taxi", Antònia Font publiquen el disc, l'any 2006, "Bastiscafo Katiuskas". En aquest àlbum ens sorprenen de nou. No tant amb una personalitat que ja coneixem, però sí amb el contingut. Potser es tracta d'un disc més introspectiu, i menys conceptual (un disc de cançons); però, en tot cas, d'una gran qualitat. Si amb "Taxi" arriben a la maduresa, en "Bastiscafo Katiuskas" ho assumeixen i proven d'obrir-se camí en aquest nou estat; d'altra banda, tant ple de possibilitats.

L'any 2007 editen "Coser i cantar". En aquest àlbum repassen la seua carrera amb la companyia de la Bratislava Symphony Orchestra. La peculiaritat de l'àlbum no és l'únic tret que el caracteritza; el resultat final és una bona mostra del ventall de possibilitats del pop amb arranjaments orquestrats fets amb tacte i bon gust.

Ara ja només cal esperar que aquests mutants tornen dels seus viatjes pel cosmos i els oceans, i ens canten tot allò que han viscut i han somiat.

http://www.antoniafontoficial.com/

http://www.myspace.com/antoniafont

descàrrega: antònia font (2004) taxi