Sense Ficció,
espai de la tv3 dedicat al gènere documental, va emetre el passat 15
de gener Rèquiem per Detroit
de Julien Temple (director de The
Great Rock 'n' Roll Swindle,
Absolute
Beginners,
At
the Max
o Glastonbury,
entre d'altres). El documental versa sobre la deriva destructiva de
Detroit com a conseqüència de la crisi social i econòmica que es
va anar quallant durant el segle vint com una part del propi sistema.
Durant el darrer segle, Detroit passarà de ser paradigma de la
ciutat industrial i de l'auge del consumisme a representar, d'acord
amb la tesi del documental, la “ciutat post-americana”, mostrant
la decadència urbana en paisatges dessolats on la pobresa i la
delinqüència són el pa de cada dia; i que d'alguna forma,
representa el “futur post-industrial que ens espera a tots”, molt
allunyat del somni americà.
Així,
Julien Temple incideix en la cara més decadent d'una ciutat ruïnosa,
plena de barris abandonats on els edificis es cauen a trossos per la
falta de manteniment o pels incendis, doncs, l'administració pública
no té recursos per a gestionar aquestes zones on la misèria i la
delinqüència troben un hàbitat òptim. Clar que algú podria dir
que se centra en una realitat parcial i que Detroit, on actualment
viu quasi un milió de persones, és més que aquests barris ruïnosos
i despoblats; però això ens duria a haver de parlar sobre
l'objectivitat del gènere documental que és impossible assolir-la
al cent per cent i que, a més, no és la finalitat que es
persegueix, encara que això puga suposar deixar al marge altres
aspectes que es queden fora. Tanmateix, a banda d'aquesta qüestió
debatible, Rèquiem
per Detroit
és un documental molt bo, tant des del punt de vista del continent
com del contingut.
El
documental es construeix combinant imatges d'arxiu amb declaracions
de diversos personatges que habiten la ciutat i que ens mostren de
primera mà el paisatge actual, o reflexionen sobre la situació
actual y les causes que la provoquen des de la seua pròpia
experiència. D'aquesta forma, les imatges d'arxiu ens van
il·lustrant sobre l'evolució de la ciutat des de Ford i el
creixement de la industria del automòbil amb l'aparició de la
General Motors i la Chrysler, el que es coneix com el Big Three; la
necessitat de mà d'obra per a les noves fàbriques i la massiva
migració de negres del sud; els conflictes racials permanents i els disturbis de l'any 1967 en una ciutat que es divideix en dos: els
barris residencials habitats pels blancs i el centre de la ciutat
habitat per la població negra; l'auge del consum i les distintes
crisi econòmiques des dels anys vint; el primers indicis del
declivi de la pròpia indústria en els setanta; el tràfic i consum
de drogues a partir dels vuitanta; fins a l'esclat de la bombolla i
el despoblament a partir dels anys vuitanta i noranta.
Dit
això, resulta particularment interessant l'enfocament social que
embasta el documental. Així, es planteja la
lluita
pels drets laborals, l'organització sindical i els drets civils des
del primer terç del segle vint que es va cobrar nombroses vides. En
eixe sentit, cal destacar que la segregació va tindre un fort
impacte en la societat, doncs, la població blanca que dominava la
ciutat es va anar desplaçant a barris residencials generant noves
infraestructures que van canviar el paisatge urbà. Així, en els
setanta es parla de la frontera de les vuit milles com una espècie
de muralla xina que separa els barris residencials habitats per
blancs del centre on viu la població negra. Aquesta manca
d'integració en una ciutat profundament dividida i colmada
d'injustícia social, amb l'agreujant de la repressió policial
contra la població negra, va ser l'origen dels disturbis de l'any1967.
Una
altre qüestió que es planteja finalment és l'educació, el paper
essencial de l'escola des d'una perspectiva integradora i
constructiva, un element bàsic per a evitar la fractura social i
l'empobriment de la ciutat que s'intensifica durant les dues últimes
dècades. En este punt, cal preguntar-se pel paper dels poders
públics que, com en tants altres temes i llocs, està deixant molt
que desitjar.
Tanmateix,
davant aquesta situació tan desastrosa també existeix
l'esperança, conclou el documental. Ara bé, les noves alternatives,
lluny de ser canvis purament formals, haurien de suposar un pas
endavant que elimine la injustícia i la cobdícia, i vaja dirigit cap una
nova societat equilibrada i sostenible. Així, el documental
simbòlicament es fa ressò del fenomen de l'agricultura urbana que adquireix un significat especial en la ciutat "post-industrial"; com diu l'escriptora Grace Lee Bogs, en un ambient de
degradació com aquest, l'alimentació fa que et comences a cuidar i
a pensar de manera molt diferent. Una altra veu protagonista és la del
artista Tyree Guyton, que, en els vuitanta, va emprendre un projecte per
a regenerar el paisatge urbà a través de l'art.
D'altra
banda, com no podia ser d'una altra forma, Julien Temple també parla
breument de la transcendència del segell discogràfic Motown
creat l'any 1959 amb el nom inicial de Tamla Records per Berry Gordy.
La veu que relata aquest moment des de la perspectiva Motown
és la cantant Martha Reeves.
En
l'àmbit estrictament musical també cal destacar les intervencions
del mític cantant de soul Mitch Ryder i del polifacètic John
Sinclair, reconegut activista polític entre altres ocupacions, que va estar
vinculat durant un temps a la també mítica banda MC5. I és que a
banda del particular so soul
de la Motown,
a
finals dels seixanta, Detroit també va ser el bressol de bandes com
Stooges i MC5 que van tindre una influència essencial en tota la
dècada posterior; anticipant, amb la seua high
energy,
l'actitud que hauria de caracteritzar el moviment del punk rock més
d'un lustre després. Així, Julien Temple acompanya les imatges de
la revolta racial del 1967 amb el Kickout the Jams
dels MC5.
Un
dels recursos que més crida l'atenció de Rèquiem
per Detroit
és la utilització del vídeo promocional City on the Move
de l'any 1965, narrat per Jerome P. Cavanaugh, batlle de la ciutat
entre els anys 1962 i 1970, per a introduir la història de la ciutat
des de la que Ford va muntar la primera fàbrica fa més de cent
anys. La imatge del batlle, mentre promociona la ciutat, es projecta
sobre edificis de la ciutat i es combina amb imatges actuals de
vehicles calcinats i de les revoltes passades; sonen sirenes; i
gradualment, comença a sonar Down
in the Street,
del imprescindible àlbum dels Stooges Fun
House,
com un cant a la llibertat i a la destrucció dels convencionalismes
i els prejudicis que no son més que murs alçats contra la gent per
una minoria cobdiciosa i psicòpata.
En
fi, com diu un ex pres reinserit: “en un ambient anòmal, un
comportament anòmal, és una reacció normal”. Així que més ens
valdria prendre nota i començar a plantejar-nos en quina classe de
societat volem viure i com assolir-la.
