26 de set. 2013

World Boogie is Coming. La Bona Nova de North Mississippi Allstars

El cinema de gènere té unes regles bàsiques que permeten identificar-lo. Crec que amb la "música de gènere" passa el mateix. Dit això, si considerem que North Mississippi Allstars ha estat una banda de gènere, també podem dir que sempre ha repost adequadament a les expectatives dels seus potencials seguidors.

Tanmateix, el disc editat recentment per la banda està dividint profundament a la parròquia. Jo -que sóc molt de posicionar-me- vull emetre un crit valent a favor de World Boogie is Coming. I això que he de reconéixer que només l'he escoltat mitja dotzena de vegades. Però són suficients per veure que en el fons tot es redueix a una qüestió purament formal. Vull suposar que el debat no respon a l'obsoleta dicotomia de clàssics i moderns, perquè no té cap trellat quan és la producció, o l'actitud en el millor dels casos, el que acaba per determinar la singularitat d'una obra en l'ampli i homogeni espectre de la música popular actual.

Així que estic convençut que el nou disc de North Mississippi Allstars respon a la necessitat de la banda de seguir gaudint del que fan i en conseqüència transmetre-ho als seus seguidors. I jo em pregunte: quina millor forma de divertir-se amb  la música que apropar-se -en certa mesura- als sons funk soul i derivats. I si aquest fet no és nou (Jon Spencer i Beck ja ho han fet molt encertadament), l'apropament del rock al funk i el soul és un camí (potser, un dels pocs) que encara ens portarà moltes agradables sorpreses. A més, l'esperit original de la banda no decau mai, i les explícites reminiscències a John Lee Hooker i Muddy Waters -amb subtils aires psicodèlics en moments puntuals- em pareixen formidables (encara que aquest siga un dels trets que més qüestiona la "parròquia" d'aquest nou disc). En fi, no sóc capaç de fer una dissecció del disc ara mateix, ja que es mereix més escoltes per la meua part. Escoltes que estic segur que seguiré gaudint com ho estic fent els darrers dos dies.

27 d’ag. 2013

Dr. Feelgood. Devoció per la música, el pub, la cervesa i la llet!


Recorde que ja fa molts anys -segurament encara no tindria ni catorze anys- vaig veure en la discoteca del meu xicotet poble -que aleshores no tindria ni mil habitants- un single que em va cridar moltíssim l'atenció. El grup era Dr. Feelgood i el single era Milk and Alcohol. Alcohol i llet? Vaja combinació! Em vaig dir a mi mateix en la ignorància preadolescent del moment. L'endemà ja l'havia copiat en una cinta de cassette i em trobava totalment enganxat al ritme del rock and roll d'aquesta cançó. En aquell moment no tenia ni idea de tot el que podia arribar a representar aquell menut disc de vinil.

19 d’ag. 2013

La Banda Sonora de la Meua Vida. I Am the Walrus (Un grapat de cançons del 1967)

D'una forma o una altra, els Beatles sempre han estat presents en les nostres vides. Potser, aquesta frase és només una obvietat. Però a mi, personalment, em transporta als primers records musicals, o millor, a la presa de consciència de la música com una de les expressions culturals més potents de la meua època. De fet, el meu primer contacte amb les cançons d'aquesta banda va ser a través de la versió de "With a Little Help from My Friends" que feia Joe Cocker, inclosa com a tema principal de la sèrie Aquellos maravillosos años de finals dels vuitanta. Els cors soul d'aquesta versió em posaven els pèls de punta quan encara feia poc que jo havia complit una dècada d'existència. La veritat és que estava enganxat a la sèrie i, segurament, la música que sonava tenia molt a veure.

8 d’ag. 2013

Los últimos días i Efectos secundarios: No, no i no!

"(...) No, No, No (...)" cantava Amy Winehouse en la seua més que famosa, coneguda i reconeguda cançó "Rehab" (per cert, al·lucina amb el video aquest de youtube perquè té més de cinquanta milions de visites: popularitat i qualitat poden estar unides). "(...) No, No, No (...)": així hauré de negar les dues últimes pel·lícules de gènere que he vist darrerament: Los últimos días i Efectos secundarios. No m'han convençut. Molt al meu pesar, és clar. M'agrada molt el cinema de gènere perquè necessita la mà d'un gran artesà i, a més, la gràcia creativa per a no caure en els "tòpics típics" de les obres que responen a unes fórmules ja conegudes. De fet, en l'àmbit musical cada vegada més trobem "revivals". Alguns tenen  aquesta gràcia creativa i d'altres no. Amy Winehouse, per exemple, la tenia. En el cinema de gènere passa exactament igual.

31 de jul. 2013

Dies de ràdio. El Sótano de Radio 3

Arran d'escoltar l'últim podcast del programa El Sótano de Radio 3 dedicat al garatge i la psicodèlia, m'he preguntat quin va ser l'origen d'un dels programes més interessants i necessaris pels amants del rock and roll que s'emeten actualment. Ja fa un bon grapat d'anys que seguisc a Diego Rodríguez de Juan, però el que no sabia és que abans de fitxar per Ràdio 3 l'any 2008, el programa ja funcionava en Onda Latina des de 2005. Així s'anuncià el canvi d'emissora en el fòrum de ipunkrock l'agost d'aquell any. Mig any abans de comentar el salt a la ràdio pública -en gener-, la mateixa web publicà una entrevista al director del programa en la que responia d'aquesta forma a la pregunta "¿Querías que la gente se acercara a otros sonidos que no pueden ser escuchados de forma mayoritaria?" (crec que és una bona mostra de l'esperit de El Sótano):

"Más que qué la gente se acerque a esta música quería y quiero aproximársela yo. Le debo mucho a mucha gente de radios, fanzines, revistas y barras de bar que me han aleccionado y continúan enseñándome a diario, descubriéndome nuevas canciones y grupos día sí y día también. Hay demasiada música de calidad con poco espacio para moverse por su falta de comercialidad o encontrarse fuera de las modas actuales, y El Sótano es solo un minúsculo hueco más. De todas formas sigo pensando que esta música minoritaria podría dejar de serlo con el apoyo mediático suficiente. El problema es que no encuentra vías para llegar a los oídos de los que no la buscan, pero eso no implica que no les guste cuando la oyen. Es algo que tengo demostrado".

Personalment, m'encanta la formula de Diego R.J. Amb el seu to contingut i serè ens apropa als sons més excitants del rock and roll clàssic, en totes les seues facetes, i a totes les mutacions que ha experimentat posteriorment fins a l'actualitat. Com diu el facebook del programa: " El Sótano es un programa radiofónico de rock'n'roll, aquí abajo nos gusta el garage, surf, frat, soul, R&B, beat, power pop, rockabilly, swing, punk rock y todos los sonidos energéticos que se agitan bajo la superficie". En fi, un programa molt recomanable per la qualitat de les seleccions musicals que sempre responen a un fil conductor sense alts i baixos, i magistralment conduït per aquest gran coneixedor i difusor del rock and roll que és Diego Rodríguez de Juan.
Per acabar, només em queda convidar a tot el món a què visite El Sótano (si és que encara no és un assidu) i gaudisca de les extraordinàries cançons de rock com, per exemple, aquestes quatre que acabe d'escoltar ara mateix en l'últim podcast del programa penjat en la web de Radio 3.

 

 

 

22 de jul. 2013

El polític vist per Cream i revisat per Clutch


Estem passant un estiu molt calent per la costa mediterrània i les seues terres d'influència. I, com ja vaig dir, no és gens fàcil escriure amb la suor sortint del cos sense fre. Tanmateix, aquesta vesprada pareix que corre una mica la fresca. I aprofitaré aquesta treva de les temperatures altes per contar quin ha estat el meu antídot musical per aquests dies de desenfrenament solar.

10 de jul. 2013

My icelandic connection. Una calorosa divagació a partir del disc "Kveikur" de Sigur Rós

Diuen que parlar del temps és un tema recurrent quan no se sap que dir: La meua comarca en aquest moment està patint temperatures molt elevades: Un juliol normal en el Mediterrani. I quan fa tanta calor, tot em fa mandra. Escriure, per exemple, em costa moltíssim. Però m'agrada. Més que parlar del temps, segur. Però, d'alguna cosa s'ha de parlar. I parlar m'agrada fins a l'extenuació. A vegades crec que sóc més pesat que el plom. Però cal parlar. És pura necessitat. I si no, per a què hem vingut a aquest món. Segurament, entre poques coses més, per parlar. Que és la forma més elevada, eficient i eficaç de compartir. I si la vida té algun sentit, potser siga aquest: compartir paraules.La socialització del coneixement és potser la revolució que ja ha començat.

29 de juny 2013

El "tempo" del blues (A propòsit del documental Blues Britannia)

A propòsit del documental de la BBC sobre el R&B britànic -que a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta començaren a tocar músics inquiets que rondaven la vintena en la majoria dels casos- i la seua font d'inspiració directa -el blues afroamericà de veterans de la magnitud de Muddy Waters, John Lee Hooker o Howlin' Wolf per exemple-, trobe interessant rescatar dos moments del metratge que, personalment, em pareixen genials. A banda de que el documental "Blues Britannia" és molt recomanable com qualsevol altra producció que porte el segell de la BBC. Personatges essencials de la història de la música -com per exemple Keith Richards, Paul Jones, Chris Dreja, Bill Wyman, Phil May, John Mayall, Jack Bruce o Mick Fleetwood- son entrevistats i aporten la seua visió sobre aquella transcendental experiència que van protagonitzar durant els anys seixanta.

"Els dos Johns": Mayall i Lee Hooker en una fotografia històrica que il·lustra fantàsticament aquell fenomen musical. Va ser presa per Val Wilmer, una dona apassionada per la música afroamericana, que va impulsar i va fotografiar l'encontre entre dos mons extraordinaris.

19 de juny 2013

Josh Homme i Mark Lanegan. El blues més enllà del blues

No sé com va començar la relació musical entre Josh Homme i Mark Lanegan, però m'encantaria saber-ho perquè els fruits que ha donat son un grapat de cançons molt estimulants que formen part de la consistent discografia de Queens of the Stone Age.

La banda de Josh Homme ha publicat un magnífic i sorprenent àlbum aquest 2013 que, si no millora, sí que està a l'alçada dels moments més brillants de la resta dels discos enregistrats fins ara. M'alegre que uns quants blocs dels que seguisc assíduament hagen alabat "...Like Clockwork", i d'una forma o una altra, hagen aplaudit al Josh Homme compositor de cançons. I em satisfà molt coincidir amb ells perquè crec que estem davant una personalitat única dins del panorama de la música actual que ha desenvolupat un particular i original so hard-rock amb Queens of the Stone Age (QOTA d'ara endavant).

11 de juny 2013

Fun Lovin' Criminals i l'inventor del pop

No recorde quan, ni on, però sí que Huey Morgan -cantant i guitarra de Fun Lovin' Criminals- va dir, en una entrevista, que Louis Armstrong era qui havia inventat el pop. No li faltava raó.

Fun Lovin' Criminals comencen a rodar a principis dels anys noranta i publiquen el seu primer disc l'any 1996 -Come Find Yourself-. Aleshores ja havia tingut lloc un dels fenòmens més importants d'aquella dècada (convenientment espentat per la indústria i la premsa especialitzada): el grunge. L'any 1991 Nirvana publicà Nevermind i Pearl Jam el seu primer disc Ten. Les altres dues grans bandes de Seattle, Alice in Chains i Soundgarden, no tardarien molt més en enregistrar les seues obres més reconegudes. Els primers, l'any següent, amb Dirt; i els segons amb el més tardà àlbum Superunknown, l'any 1994, que, en la meua opinió, representa un brillant epitafi d'allò que es va catalogar com a grunge (això sí, cal dir que Soundgarden, l'any 1991, ja havien publicat una peça magistral com és Badmotorfinger). 


6 de juny 2013

Rodger Bain, El Productor

Després de moltes audicions, Black Sabbath van aconseguir enregistrar el seu primer i mític disc homònim amb el segell discogràfic Vertigo -en aquell moment, filial de l'holandesa Philips Records que el va crear per competir en l'incipient rock progressiu del moment-. La gravació i la mescla del disc no va durar més de dos dies. 

Quan Gus Dudgeon -que havia produït, entre altres, als Zombies i John Mayall, i s'encargaria dels futurs de treballs d'Elton John- va rebutjar fer-se càrrec de l'àlbum de la novell banda, va ser el jove Rodger Bain qui acceptà produir el debut de Black Sabbath. Així, com que els tres primers discos d'aquesta banda es troben entre els meus preferits, he trobat interessant escoltar l'aportació d'aquest productor en l'evolució del hard-rock durant la primera meitat dels setanta fins que s'encunya el terme heavy metal.
 
El treball de Rodger Bain es limita a la primera meitat dels anys setanta. Una curta carrera, però determinant en la història del rock, ja que és l'espai temporal en el que el hard rock fins el que es coneixeria -a partir de l'entrada en escena de Judas Priest- com heavy metal. Sens dubte, en aquesta transició juguen un paper fonamental els quatre primers àlbums de Black Sabbath -en els tres primers va intervindre aquest productor-. A més, el primer disc de Judas Priest, Rocka Rolla, també va ser produït per Rodger Bain.

En la meua opinió, Black Sabbath i Judas Priest son els dos pilars que fonamenten l'evolució del metal posterior per dos camins estètics paral·lels, i les bases sobre les que s'assenten les dues grans escoles del gènere: les bandes amb veu cridanera i riffs que cavalquen cap a l'èpica envers les bandes amb "veus guturals" i riffs més greus, més pesats i harmonies més obscures. Evidentment, sense obviar les inevitables confluències que s'han donat al llarg del temps. Tanmateix, no deixa de ser una dicotomia personal que m'ajuda a definir les meues preferències dins del vast món del metall.

BLACK SABBATH

La novetat de Black Sabbath residia en portar el blues-rock a terrenys més obscurs i pesats con no s'havia escoltat fins aleshores. És un dels casos en els que la senzillesa suma, i escoltar els discs de la primera etapa de la banda amb el cantant Ozzy Osbourne és tota una experiència emocionant que no ha envellit gens. El que va fer la banda de Birmingham no crec que és puga igualar ja mai -segurament per raons d'esgotament estilístic, clar-. Existeix una espontaneïtat en el que fan que es percep a l'instant. Potser és resultat de la seua innocència musical, però el cas és que troben una personalitat que, encara avui, atrapa l'oïda. Aquesta espontaneïtat en els plantejaments crec que encaixa perfectament amb el procés de producció, i la tasca de Rodger Bain em pareix més que ajustada a l'esperit de la banda.


BUDGIE

Aquest productor també s'encarregà dels dos primers discos d'una altra banda seminal del hard-rock: Budgie. Oriünds de Cardiff, aquests gal·lesos son molt menys coneguts que Black Sabbath. És una d'aquelles bandes que se sol qualificar com de segona fila, per no trobar-se en l'Olimp de les vaques sagrades del moment: Deep Purple, Led Zeppelin i els propis Black Sabbath.  La diferència crec que la determina la composició, les cançons i la personalitat del so, però, en tot cas, en els seus primers discos també queden perfilats els paràmetres que acabarien definint el heavy metal. Menys obscurs i pesats que Black Sabbath, es troben a mig camí entre aquests i les altres dues vaques sagrades del moment, ja que son més complexos musicalment, i sonen com la major part de les altres bandes més intenses del Hard Blues-Rock d'aquella època. Més endavant aprofitarien la popularitat de la NWOBHM capitanejada per Iron Maiden, i de la que havien sigut precursors juntament amb bandes angleses com els propis Judas Priest.


JUDAS PRIEST

Com ja he dit abans, el primer disc de Judas Priest -Rocka Rolla- és una de les últimes produccions en les que participa Rodger Bain. En aquesta ocasió la banda no va quedar massa contenta amb el seu treball que ja apuntava la direcció que prendria el heavy metal, però no deixa de ser deutor de les formes heretades del hard rock de Black Sabbath i Deep Purple, i vocalment, m'atreviria a dir que de UFO. El treball de Rodger Bain no va agradar a la banda que pretenia anar més enllà del so més directe i natural que havia caracteritzat el hard rock fins aleshores. Aquest salt el donarien amb el seu segon àlbum: Sad Wings of Destiny, disc molt més produït que conté un bon grapat de les cançons més conegudes i característiques del so més representatiu del gènere.


2 de juny 2013

La Banda Sonora de la Meua Vida. Third Stone from the Sun (Un grapat de cançons del 1967)


La figura de Jimi Hendrix és absolutament transcendental. L'any 1967, la Jimi Hendrix Experience editava el seu primer disc: Are You Experienced?. És un dels fruits més saborosos d'un any en el que, sens dubte, la música va experimentar una collita extraordinària. Molts àlbums d'aquell moment determinarien la genètica de tot el rock posterior.

24 de maig 2013

"Incendies". Canadà és Europa


En la sitcom estatunidenca How I Met Your Mother, Robin Scherbatsky -interpretada per l'actriu Cobie Smulders-, oriünda de Canadà, és víctima de les burles de Barney -encarnat per l'actor Neil Patrick Harris- com a conseqüència de la seua nacionalitat. En la sèrie d'animació satírica South Park, els personatges canadencs son objecte de mofa sovint, il·lustrant-los amb la cara retallada.

No cal dir que es tracta d'una mirada crítica, plena d'ironia, sobre el seu propi país, i especialment, sobre les carències culturals del ciutadà mitjà. Canadà es troba geogràficament i culturalment al costat dels Estats Units, però existeix una connexió europea que es reflecteix en la seua producció cultural. Es tracta d'uns trets socio-culturals propis que distancien, estètica i èticament, els canadencs dels estatunidencs. En el cas del Quebec, aquesta distància encara és major, degut, segurament, a la seua identitat particular que manté intensos llaços culturals amb França.

Ja fa un bon grapat d'anys que em vaig quedar meravellat amb dos directors de cinema quebequesos: Denys Arcand  i Jean-Calude Lauzon. Des del primer moment, vaig percebre aquest cinema com si hagués estat produït en el meu entorn cultural. Per suposat, molt llunyà dels plantejaments cinematogràfics estatunidencs (que, per suposat, no vaig a criticar ara, car sóc devorador habitual de molta de la seua producció cultural, i per això, sempre reivindicaré "tots els ianquis que vull") . Quan mirava Léolo o Le déclin de l'empire américain, encara que poguera pensar en directors precursors del cinema independent estatunidenc com John Cassavetes, no deixava de veure una més que evident posada en escena deutora dels Fellini, Rossellini, Truffaut o Godard.

Recentment, vaig trobar Incendies, pel·lícula dirigida pel director quebequès Denis Villeneuve desconegut per a mi fins aquest moment (està basada en una obra de teatre de Wajdi Mouawad). Una vegada vista, vaig recordar els dos directors citats, i després, vaig pensar en la connexió europea de la que he parlat abans. Tractaré de defensar aquesta tesi. Però, abans recomanaré la visita al bloc "arteletras", on es reprodueix una entrevista al director, entre altres interessants aportacions.


19 de maig 2013

Dies de Ràdio: DeliCatessen


És la capçalera del programa en la pàgina de Catalunya Ràdio on es poden trobar els Àudios del programa presentat per Albert Puig. Delicatessen ja duu més d'un llustre en antena. L'any 2010 va publicar un disc recopilatori per commemorar els cinc anys d'història del programa (em consta que existeix un segon volum de l'any 2011). Amb el recopilatori et pots fer una idea, però -en la meua opinió- el programa encara té alguna faceta més que el fa interessant envers altres que es poden trobar en la ràdio actualment (després faré la meua pròpia selecció actualitzada dels distints vessants musicals que, a grans trets, toca el programa):

14 de maig 2013

Big Jay McNeelly immortalitzat per la càmera de Bob Willoughby (Els orígens del rock and roll)


Aquesta fotografia presa pel fotògraf Bob Willoughby en el Olympic Auditorium de Los Ángeles, l'any 1953 (d'acord amb el peu de foto, encara que he trobat informació que la data el 1951), durant una actuació del saxofonista de R&B, Big Jay McNeelly, és absolutament genial, tant des d'una perspectiva històrica, com purament estètica. Curiosament, els dos van nàixer el mateix any, 1927, en la ciutat de Los Ángeles.

No farà més de dos mesos que em vaig retrobar amb ella en el bloc de Manrique, qui -fascinat amb la fotografia- relata breument el context històric i musical.

La primera vegada que vaig veure aquesta fotografia eren els anys noranta, i ni imaginava que algun dia em connectaria a una xarxa plena d'informació que hauria de retriar. Aleshores, jo era un adolescent boig per la música i la seua història que s'alimentava de les revistes Ruta 66 i Rockdelux -juntament amb fanzines de tot tipus- amb l'objectiu de satisfer aquesta ansia de coneixement. 


7 de maig 2013

Quan la mort del "tirà" redimeix (Tyrannosaur, Paddy Considine)


Evocacions del free cinema o traços del meu profundament admirat Mike Leigh em vénen al cap després de veure aquesta pel·lícula, però no. M'agrada el cinema d'eixa Europa que no vol ser-ho, o, ho és a mitges. I, de tant en tant, em trobe amb alguna comèdia, drama o thriller, que sense ser-ho del tot, em cala els ossos i em quede assegut pensant en això que, sense efectes especials, em deixa bocabadat davant la pantalla.

Quan l'actor escocès Peter Mullan escull un paper, i aleshores, ja saps que, com a espectador, és més que probable que et trobes amb una pel·lícula interessant. Clar que, per a mi, Peter és Joe (Mi nombre és Joe, Ken Loach), i això ja és molt, perquè aquesta meravella de Loach és un dels meus referents cinematogràfics immediatament post-adolescents -i eixa etapa vital marca molt-.

Redención (l'original en anglès és Tyrannosaur) és una obra amb escenaris i un clima freds, però amb una intensitat i ebullició soterrades que és impossible que deixen fred a ningú, perquè acaben per brotar des de la profunditat i colpegen la cara i l'ànima de l'espectador que, difícilment, podrà evitar sentir-se còmplice d'una crua realitat retratada sense contemplacions. Els cors calents, i compromesos amb l'entorn social que habiten, no tindran més remei que emocionar-se.

2 de maig 2013

Dan Auerbach, El Productor

De l'existència d'un Dan Auerbach productor, jo no vaig ser conscient fins l'any passat. L'esdeveniment que va representar Locked Down de Dr. John no era comentat, en cap lloc, sense la referència al transcendental paper de Dan Auerbach en l'aclamat disc. I és que, a banda de produir l'àlbum, també participà en la composició dels temes, tocà la guitarra i la percussió, i a més, va contribuir en els cors.

24 d’abr. 2013

Bill Withers i Terry Callier: "Lean on Me" per partida doble

Bill Withers i Terry Callier van publicar el mateix any -el 1972- sengles àlbums on cantaven "Recolza't en mi". 

Dues cançons distintes amb el mateix títol, però amb una temàtica comú, encara que des de distintes perspectives. 

Aquesta és una lectura personal i conjunta de dos músics de soul propers estilísticament, per la presència d'una notable influència dels cantautors i el folk dels anys seixanta en el concepte i en el so de la seua música. Encara que cadascun presentara les seues pròpies peculiaritats, transitant terrenys més pròxims al jazz -en el cas de Terry Callier-, o al funk -en el de Bill Withers-.

19 d’abr. 2013

A propòsit de "Treme": Dj Davis i la música amb missatge

  

Durant els darrers quinze dies, he vist mitja dotzena de capítols de la segona temporada de la sèrie Treme, ambientada en la Nova Orleans immediatament posterior a l'huracà Katrina. La devastació i reconstrucció de la ciutat son els eixos fonamentals sobre els que es construeix l'acció i la psicologia dels personatges. Ara bé, el que més m'enganxa de Treme és el paper que juga la música, tant en la trama com en els escenaris on es desenvolupa. Cada situació, cada esdeveniment i cada paisatge, té la seua pròpia banda sonora en forma de cançó, quasi sempre, pertanyent a la més noble tradició musical: jazz, rythm and blues, folk, country, cajun, zydeco, "rock d'autor". Tanmateix, en la segona temporada, també sona el bounce, "hip hop" que podria qualificar-se com oriünd de Nova Orleans. Aquesta forma de "rapejar" es caracteritza per ser molt directa, enèrgica, i agressiva: Es tracta d'un estil proper a l'electrònica dirigida a la pista de ball; té un ritme simple i ràpid amb clara vocació festiva; l'escenificació està proveïda, en moltes ocasions, d'una alta càrrega sexual -reflectida en els moviments de les xiques voluptuoses que, sovint, acompanyen els cantants-. L'actitud i l'estètica es situa en els paràmetres més hedonistes del gansta rap. Però, en la ciutat on es celebra el mític carnaval conegut com Mardi Grass, trobem peculiaritats com el sissy bounce -retractat també en la segona temporada de la sèrie-, caracteritzat pels cantants transvestits que l'interpreten amb molt d'èxit (entre els més coneguts es troben Katey Fred i Big Freedia, i en les seues cançons es poden escoltar els trets més característics del bounce).

15 d’abr. 2013

ELS FLAMIN' GROOVIES DE CYRIL JORDAN I ROY LONEY. LES VERSIONS (1969 - 1971)

 
No seré massa original si escric sobre la influent banda de culte Flamin' Groovies. Però l'originalitat no és el que motiva aquesta tasca. La motivació l'he trobada en les versions que van incloure en els tres primers àlbums originals, car son una forma  molt estimulant d'entendre millor les arrels d'un grup que remava a contracorrent de la "contracorrent oficial".

9 d’abr. 2013

A PROPÒSIT DE "ANGELS' SHARE": UNA COMÈDIA SOCIAL DEL TÀNDEM LOACH - LAVERTY.

El tàndem format pel director Ken Loach i el guionista Paul Laverty ens ofereixen una comèdia social de gran calat. A qui li agrada l'estil i la temàtica del cinema de Ken Loach, gaudirà d'aquesta pel·lícula. Angels' Share s'ha traduït "La Parte de los Ángeles". El títol fa referència al 2% del whisky que s'evapora dels tonells on es guarda, i que, com diuen per terres escoceses, és la part que els toca a les criatures celestials. La trama gira entorn al món del whisky escocès i les tastes que es fan al llarg del país, encarnant el protagonisme quatre joves amb problemes de la perifèria de Glasgow.

5 d’abr. 2013

DIES DE RÀDIO. "ISLAS DE ROBINSON" PART II (Una selecció)

El dia que vaig escoltar Islas de Robinson per primera vegada, automàticament, vaig sentir una curiositat enorme per aquells sons, aquelles cançons, aquells músics que -en gran nombre i a pesar d'haver gravat més de trenta anys abans- eren totalment nous per a mi. Sonaven composicions rodones que m'enganxaven, ja fora per la ben entesa èpica que destil·laven, en alguns casos, o pel seu so íntim i reflexiu, en altres. Aquesta necessitat prompte es va veure coberta perquè vaig trobar en la xarxa una web on estaven penjats tots els programes des de l'inici (visca els podcasts!). La pàgina, de la que em descarregava els programes compulsivament, ja no existeix com a tal. Algun temps després del meu descobriment, va ser substituïda per una altra allotjada en la pròpia Ràdio 3 que va ordenar tota la seua programació en la secció anomenada "A la carta", facilitant així l'accés als podcasts dels diferents programes. Així Islas de Robinson té la seua pròpia secció on es poden trobar els àudios des de l'any 2008.

29 de març 2013

DIES DE RÀDIO. "ISLAS DE ROBINSON" PART I (Una nova secció)



Recorde que, quan era menut, no volia ser astronauta. El què jo volia ser era locutor de ràdio. Més de vint anys després, no em dedique ni a una cosa ni a l'altra. Però el que si sóc és un amant de la ràdio. Aleshores, potser, el vídeo ja havia matat la ràdio, però era el millor mitja per escoltar música i aprendre sobre ella. Escoltar-la era menys difícil, però trobar música fora del circuit més purament comercial i informar-se sobre el que representava, a finals dels vuitanta i principis dels noranta, tenia unes fonts molt concretes (premsa escrita i ràdio), i una de les millors, sens dubte, era Ràdio 3.

Enyore programes com Pioneros o La Ciudad Invisible que formen part de la meua memòria, del meu present i de la meua forma d'entendre la música. Però, inevitablement, el temps passa i les coses canvien. Som el avui, però també som records estratègicament seleccionats. I sens dubte, la ràdio és part del que sóc i del que seré.

22 de març 2013

EL QUART PODER. LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ O "INFOXICACIÓ"



Fa més de setanta anys, Orson Welles ja denunciava el poder desmesurat del Ciutadà Kane (que en realitat era el magnat de la premsa William Randolph Hearst). Els mitjans de comunicació, considerats el quart poder, els corresponia contrarestar i denunciar les disfuncions i abusos dels altres tres poders -legislatiu, executiu i judicial-. Tanmateix, no tardaria massa en perdre aquesta necessària funció i acabà confonent-se amb els altres poders i els interessos sectaris de grups econòmics i ideològics. D'aquesta forma s'institucionalitza, i en les pròpies democràcies, acaba per formar part del sistema de torn que necessita corrompre's per a mantindre els seus privilegis en contra de l'interès general.

A finals del segle XX i principis del XXI, els actors de la globalització neoliberal troben en els mitjans de comunicació una eina fantàstica i fonamental per redirigir els designis del món i els valors de la societat cap als seus interessos i els seus models econòmics i polítics, on la injustícia i la desigualtat son cabdals per conquerir els recursos i el benefici a qualsevol cost. Una minoria descontenta o dissident no importa perquè, en cap cas, podrà afectar els seus interessos. Al contrari, davant la majoria, se la presentarà sempre com un totum revolutum que integra extremistes i marginats de tota classe i condició. Per la seua banda, els mitjans de comunicació reben la seua part del pastís, i comencen a concentrar-se i a créixer fins convertir-se en autèntics gegants de la comunicació que actuen segons els interessos del "súper-grup" de poder al que pertanyen juntament amb els altres tres poders tradicionals. Així, la seua tasca no és una altra que manipular la realitat, simplificar-la al màxim i orientar a l'opinió pública cap als interessos del "súper-grup" de poder al que pertanyen. D'aquesta forma, els fets es filtren ideològicament i es posen al servici de determinats interessos sectorials que, així, reben el vist i plau d'una majoria intoxicada que es converteix en addicta a aquesta ideologització de la realitat. Finalment, del que es tracta és de suprimir el sentit crític del individu, facilitar-li una visió reduccionista i reduïda de la vida, i fer-li creure que forma part de la base del "súper-grup" de torn, encara que no siga així.

En Europa existeix l'exemple paradigmàtic del magnat de la premsa Silvio Berlusconi. Un personatge deplorable, amb conductes i valors empobridors en tots els sentits, que aconsegueix el poder polític i dissenya un estat a la seua mesura amb el beneplàcit d'una majoria que, finalment, acaba empobrida i saquejada pel "súper-grup" de les "mama chicho me toca". Ara bé, sense l'histrionisme de Berlusconi, aquesta realitat també es pot trobar en la resta d'Europa perquè tot està interconnectat per aquestes xarxes de poder dels "súper-grups", i l'estat espanyol no deixa de ser un altre paradigma d'aquesta realitat. La concentració dels mitjans de comunicació en unes poques mans, durant els darrers anys, no és més que un pas més cap aquesta direcció, i és clar, una resposta a les necessitats de la globalització neoliberal. 

A més, dins de l'estat espanyol, trobem el increïble cas del País Valencià, on, per raons polítiques, es prohibeix la TV3, atropellant els drets de milers de ciutadans valencians als que es criminalitza ideològicament, i a més, s'utilitza la sanció administrativa com una arma repressora a la manera d'un sistema arreladament dèspota i oligàrquic. Paral·lelament, la televisió autonòmica valenciana es una eina de propaganda i manipulació en mans del govern valencià que fa caure la cara de vergonya a un gran nombre de valencians. Però, aquest govern de conductes i valors empobridors, com Berlusconi, també obté el beneplàcit de la majoria. 

Per últim, també dins de l'estat espanyol, trobem el fenomen de la TDT Party que suposa, directament, la violació més descarada i virulenta de la intel·ligència. En aquests canals estan tot el dia de tertúlia com si fossen una colla d'amics de conveniència que no deixen mai de donar-se la raó. Aquests "opinadors" es reinventen la realitat i el propi llenguatge. Escoltar-los és al·lucinant: transformen l'insult en opinió, instrueixen sobre matèries que desconeixen absolutament, apel·len a la moral com qui se'n va a prendre una cervesa al bar, i tot plegat, amb una autoindulgència i insensibilitat que deixen gelades a algunes persones, o en canvi, encenen les baixes passions d'altres, que, finalment, es del que es tracta: "blanc o negre", "estàs amb mi o contra mi", "sense perdedors no existeixen guanyadors"... Son autèntiques armes de destrucció massiva.


En aquest context de "infoxicació" creixent, ha estat a principis del segle XXI, quan s'ha plantejat l'existència d'un quint poder que, d'alguna forma, contrareste els excessos i la manipulació dels mitjans de comunicació que, en el seus orígens, representaven la llibertat d'expressió davant dels abusos dels poders tradicionals, i que amb el temps, s'han convertit en una part més dels "súper-grups" que ostenten el poder econòmic i polític. Alguns troben que aquesta funció resideix en internet, i és l'usuari actiu en la xarxa qui pot disposar de llibertat per fer front a la informació intoxicada en mans dels grans interessos econòmics. Ignacio Ramonet, per la seua banda, es fa ressò de la funció depuradora  assumida per l'Observatori Internacional de Mitjans de Comunicació. Haurem de veure quina és l'evolució, durant les pròximes dècades, de tot plegat. El que és cert és que el valor de l'opinió i la llibertat d'expressió estan lligades a la qualitat de la informació que es transmet, i això és fonamental pel desenvolupament de la societat i de les persones que la conformen. La manipulació de la informació no respon més que a motivacions partidistes cap un objectiu clar: omplir la butxaca d'uns pocs a canvi del sacrifici de la resta, l'empobriment i l'exclusió d'una gran part de la població, entre altres mesquineses. Tant de bo siguem capaços d'evitar-ho, encara que els grans mitjans ens "informen", cada dia, que és l'única sortida possible. Cal que ens desintoxiquem quan abans millor.

En fi, la llibertat no crec que siga un fi en ella mateixa (en el sentit que proclamen els neoliberals), més bé, és l'instrument que permetrà, a qualsevol ésser, viure en dignitat i en un entorn equilibrat i cohesionat. 

Per acabar, ara em ve al cap el bateria Max Roach i el seu cant a la llibertat. En el sentit expressat, el mitjà necessari per assolir els drets civils, en una època en la que es legislava contra una part de la població nord-americana. 


Gràcies per la paraula M. Regalar una paraula és un acte d'amor insuperable!

12 de març 2013

La Banda Sonora de la Meua Vida. White Rabbit (Un grapat de cançons del 1967)


Una de les primeres entrades que vaig publicar en aquest bloc va ser La banda sonora de la meua vida (un grapat de cançons de l'any 1967). La raó va ser que, abans de l'accés a la xarxa, vaig tindre la sort, a pesar de viure en un poble de menys de mil habitants, de gaudir i apreciar tres discs que canviarien totalment la meua forma d'entendre la música. Efectivament, jo no tindria més de catorze anys quan vaig accedir a tres àlbums que canviarien la meua forma de veure i entendre la música: Forever Changes de Love, Disraeli Gears de Cream i Are You Experienced? de Jimi Hendrix. Tots tres van ser publicats l'any 1967. Quan jo els vaig accedir a ells, per primera vegada, seria l'any 1992 o 1993. Em sonaven més moderns que la majoria de la música que havia escoltat fins aleshores (bàsicament hard-rock, heavy, i en menor mesura punk dels vuitanta i dels primers noranta). Doncs bé, juntament amb Sonic Youth, Dinosaur Jr, Pixies, i per sort també MC5 i Stooges, foren la base d'un moment vital de la meua inquietud musical. Tots plegats em van despertar una necessitat imperiosa d'anar a buscar les fonts. Així, dels noranta i vuitanta vaig anar a parar als setanta i als seixanta, i després, als cinquanta i quaranta... Fins al punt que, a principis del segle XXI,  l'única música que comprava era blues i jazz. El setanta per cent dels meus Cd's son d'aquest estil. Els Lp's, fins aquell moment, tots de rock i pop amb totes les seues variants i èpoques. He de reconèixer que també tinc un grapat de vinils de hip hop (però això ja és una altra història).


L'any 1967, circumstancial i personalment és important per a mi, i crec que també per a la música popular.  En algun moment tots em pensat que des de principis dels anys setanta la música es repeteix i es reinventa,  però no innova, tret de les  inevitables i sensacionals -en ocasions- innovacions tecnològiques. No sé dir si es veritat o no. Però entenc que podem ubicar el naixement de la psicodèlia, més o menys, en eixe moment.    Del que si estic convençut és de que va obrir un camp d'experimentació difícilment superable perquè la fórmula i el fons van quedar definits des d'aleshores. No és de l'any 1967 també el primer disc dels Doors i Pink Floyd?. De fet, paral·lelament a la deriva simfònica, els New York Dolls, Flamin' Groovies, d'una banda, o Raspberries, Big Star, d'una altra -i per posar quatre exemples-, demostraven que la "dècada prodigiosa" (com odie aquest terme!!!!) tornaria i tornaria... Fins a l'extenuació? No crec. M'agrada el rock i m'agrada el pop, i crec que no moriran mai!!!!

El cas és que el grup Jefferson Airplane va publicar eixe mateix any una obra mestra: Surrealistic Pillow. Ho és per la forma i pel fons. I no ens podem oblidar de les lletres que, en la seua mesura, representen una nova forma d'entendre la societat i les relacions amb tots els demés, però també individualment.

Surrealistic Pillow és el primer disc de la banda en el que cantava Grace Slick. De fet, les dues cançons més emblemàtiques d'aquest disc -Somebody to Love i White Rabbit- son dues aportacions d'aquesta fantàstica cantant que ja formaven part del repertori del seu anterior grup The Great Society (amb el cantant Marty Balin com a única i principal veu ja havien gravat un disc l'any 1966: el Takes Off, sense arribar, ni de bon tros, al que representaria la producció de Suarrealistic Pillow). No és que Marty Balin, el cantant fundador de la banda, no donara el pes adequat, però no seria el mateix. Quan intervé Grace Slick puja el nivell. Això segur.


Grace Slick, abans de Jefferson Airplane, formava part de The Great Society (amb el seu marit i el seu cunyat, per cert amb aquest últim comparteix l'autoria de Somebody to Love). El grup apuntava maneres (sobre tot per la veu de Grace, perquè instrumentalment no passava de ser un grup més de l'època, entre un blues, un folk i un pop, sense massa definició, com si estiguera anticipant alguna cosa, però sense definir-la). Però, Grace Slick va agafar Somebody to Love i White Rabbit  i se'n va anar a Jefferson Airplane. Només cal escoltar alguns dels dos directes de The Great Society (tret de un single, crec que no consta ningun àlbum en la seu curta trajectòria de l'any 1965 al 1966), i qualsevol de les interpretacions, en estudi o en directe, amb Jefferson Airplane d'aquestes cançons, per a comprovar que, en un any, alguna cosa havia passat. M'agraden els discs de The Great Society, però el que va fer Jefferson Airplane és una altra història.


És més, repte a tot el món a que pose la cançó Somebody to Love de Jefferson Airplane a qualsevol persona d'avui en dia. Dóna igual el perfil, o l'edat. Segurament s'enganxarà. I si enten la lletra, encara més. Tanmateix, he de dir que si hagués d'escollir una cançó de Surrealistic Pillow, em quedaria amb White Rabbit. Justament per la seua lletra inspirada en Alícia al País de les Meravelles. No vull pensar que seria de mi sense Jefferson Airplane i sense Grace Slick. Potser, se'n pot acusar de exagerar, però així és: música, literatura, psicodèlia i psicoanàlisis: que més es pot demanar?! Fantàstic: 1967!!! 

10 de març 2013

DE 2 EN 2: BLAZE FOLEY - If I Could Only Fly/ LUCINDA WILLIAMS - Drunken Angel

Un dia  va sonar per la ràdio una cançó que es dia Oval Room. Si no recorde mal, estava escoltant Islas de Robinson en Radio 3. Immediatament em vaig dir a mi mateix: Però quina meravella es aquesta que canta un tal Blaze Foley?. Aleshores, vaig buscar la lletra i em vaig dir, de nou, a mi mateix: Si la lletra és tan suggeridora com la música, per què no he conegut aquesta meravellosa cançó abans?. La lletra ho era. Des d'aleshores, he inclòs a Blaze Foley entre aquelles veus que em canten en aquest estrany trajecte del dia a dia.

És clar que, inevitablement, vaig haver d'investigar sobre la figura de Blaze Foley. I que em vaig trobar?: Un tipus que era amic de Townes Van Zandt (sobre el que jo, afortunadament, ja sentia una profunda devoció perquè mai seran suficients totes les escoltes que em puga permetre de les seues cançons). No sóc psicòleg, ni sociòleg, ni molt menys metge, però m'atrevisc a dir que Blaze Foley era un ésser humà que no encaixava del tot en les regles d'un món governat per sociòpates i que va buscar el camí de la música que era el que havia aprés a sa casa des de xicotet. Més endavant, a banda de la música, també el van acompanyar la beguda i les drogues, tractant de saltar les fronteres absurdes d'un món ordenadament caòtic, fins que va morir d'un tret d'una forma "americanament" domèstica. Sobre tot plegat, he trobat un parell de breus articles: un d'ells en una web dedicada al country, i l'altre en una de les seccions de cultura del periòdic El País.

Per cert, Blaze Foley té una cançó que fa saltar passions, admiracions i, potser, trobe que llàgrimes i tot. Aquesta cançó és If I Could Only Fly que tracta sobre la necessitat del músic de fugir sempre del lloc on es troba. Segons la seua novia va ser la cançó que va escriure per a deixar-la. La llegenda diu que l'explicació de Blaze Foley va ser que, encara que ell necessitara estar en moviment permanent, si poguera volar, sempre tornaria al seu costat. Així ho explica Eduardo Izquierdo en el seu blog Los Hijos Bastardos de Henry Chinaski.


No m'agrada que em jutgen, i per tant, em fa molt de fastig jutjar la vida dels demés. I potser tot siga fruit d'una incontrolable devoció, però Blaze Foley arrebossa autenticitat i talent per tots els costats. Encara que, sent candidat a tots els altars de la música americana, finalment, degut a la mala sort o a una vida desordenada (qui sap?!), va romandre al marge dels circuits comercials i, com un gran reserva, la seua música ha madurat, any darrere any, sense el reconeixement que es mereix. Ara bé, això no trau que fora una verdadera figura local en Texas. En tot cas, ha estat en els cercles més sofisticats i inquiets de la música folk i country on s'ha apreciat la dimensió de l'obra de Blaze Foley com cal (en Ràdio 3 encara es pot trobar algun programa que no siga purament de tendències; com per exemple, insistisc, el molt recomanable Islas de Robinson sobre el que hauré d'escriure en algun moment).

El cas és que un dia vaig descobrir que una de les cançons que més m'agradava del superb, inimitable i magistral Car Wheels on a Gravel Road, de la inigualable Lucinda Williams, estava inspirada i dedicada a la figura de Blaze Foley. Tot va ser una satisfactòria tasca de lligar caps. Efectivament, és aquella tasca sense la que no trobaria el sentit d'un món, malauradament, governat per sociòpates. A que és una paradoxa? Per cert, la cançó és diu Drunken Angel. Ara em ve al cap la pel·lícula de Akira Kurosawa del mateix títol. L'inspiraria, a Lucinda Williams, el títol de la cançó la pel·lícula del mestre Akira Kurosawa?. En fi, això ja seria, en el seu cas, una altra història.


Sun came up it was another day
And the sun went down you were blown away
Why'd you let go of your guitar
Why'd you ever let it go that far
Drunken Angel
Could've held on to that long smooth neck
Let your hand remember every fret
Fingers touching each shiny string
But you let go of everything
Drunken Angel

Drunken Angel
You're on the other side
Drunken Angel
You're on the other side

Followers would cling to you
Hang around just to meet you
Some threw roses at your feet
And watch you pass out on the street
Drunken Angel
Feed you and pay off all your debts
Kiss your brow taste your sweat
Write about your soul your guts
Criticize you and wish you luck
Drunken Angel

Drunken Angel
You're on the other side
Drunken Angel
You're on the other side

Some kind of savior singing the blues
A derelict in your duct tape shoes
Your orphan clothes and your long dark hair
Looking like you didn't care
Drunken Angel
Blood spilled out from the hole in your heart
Over the strings of your guitar
The worn down places in the wood
That once made you feel so good
Drunken Angel

Drunken Angel
You're on the other side
Drunken Angel
You're on the other side