"Incendies". Canadà és Europa

En la sitcom estatunidenca How I Met Your Mother, Robin Scherbatsky -interpretada per l'actriu Cobie Smulders-, oriünda de Canadà, és víctima de les burles de Barney -encarnat per l'actor Neil Patrick Harris- com a conseqüència de la seua nacionalitat. En la sèrie d'animació satírica South Park, els personatges canadencs son objecte de mofa sovint, il·lustrant-los amb la cara retallada.

No cal dir que es tracta d'una mirada crítica, plena d'ironia, sobre el seu propi país, i especialment, sobre les carències culturals del ciutadà mitjà. Canadà es troba geogràficament i culturalment al costat dels Estats Units, però existeix una connexió europea que es reflecteix en la seua producció cultural. Es tracta d'uns trets socio-culturals propis que distancien, estètica i èticament, els canadencs dels estatunidencs. En el cas del Quebec, aquesta distància encara és major, degut, segurament, a la seua identitat particular que manté intensos llaços culturals amb França.

Ja fa un bon grapat d'anys que em vaig quedar meravellat amb dos directors de cinema quebequesos: Denys Arcand  i Jean-Calude Lauzon. Des del primer moment, vaig percebre aquest cinema com si hagués estat produït en el meu entorn cultural. Per suposat, molt llunyà dels plantejaments cinematogràfics estatunidencs (que, per suposat, no vaig a criticar ara, car sóc devorador habitual de molta de la seua producció cultural, i per això, sempre reivindicaré "tots els ianquis que vull") . Quan mirava Léolo o Le déclin de l'empire américain, encara que poguera pensar en directors precursors del cinema independent estatunidenc com John Cassavetes, no deixava de veure una més que evident posada en escena deutora dels Fellini, Rossellini, Truffaut o Godard.

Recentment, vaig trobar Incendies, pel·lícula dirigida pel director quebequès Denis Villeneuve desconegut per a mi fins aquest moment (està basada en una obra de teatre de Wajdi Mouawad). Una vegada vista, vaig recordar els dos directors citats, i després, vaig pensar en la connexió europea de la que he parlat abans. Tractaré de defensar aquesta tesi. Però, abans recomanaré la visita al bloc "arteletras", on es reprodueix una entrevista al director, entre altres interessants aportacions.

La forma: el thriller

Després de veure Incendies, vaig pensar amb tot plegat, i aleshores, vaig trobar la connexió que em duu a aquest titular: "Canadà és Europa". En primer lloc, per la forma. Ens trobem davant d'un thriller que connecta amb la tradició estètica europea més que amb la estatunidenc. De fet, si pensem en un país europeu on el cinema de gènere haja estat cultivat amb veu pròpia des de sempre, aquest es França. I respecte al thriller, per exemple, dels últims directors que he pogut veure, destacaria la filmografia de Olivier Marchal. Tanmateix, cal assenyalar que aquest gènere en Europa té un il·lustre representant danès: Nicolas Winding Refnl (que després de rodar Drive als Estats Units, ha realitzat la seua última pel·lícula amb producció, curiosament, francesa).

Però, si parlem del thriller europeu, no queda més remei que acudir a l'obra d'una de les seues fonts més importants i sòlides: Jean-Pierre Melville. El director francès, precursor de la nouvelle vague, començà a dirigir en els anys quaranta una filmografia imprescindible, tant pels drames ambientats en l'ocupació alemanya durant la segona guerra mundial, com pel noir que el caracteritzà a partir de Bob le flambeur (1956).        

El fons: la guerra

La història es desenvolupa en el context de la guerra civil libanesa, que començà el 1975 i sacsejà tràgicament tot el territori fins a principis dels noranta. La pel·lícula reflexa les cruentes conseqüències sobre els més innocents, generació darrere generació fins al present. Ara bé, lluny de caure en el sensacionalisme, Incendies és sòbria, fins i tot freda per moments, i no es posiciona mai. I si bé utilitza les regles pròpies del gènere, en cap moment et sents manipulat, més bé atrapat per la trama en el millor sentit.

Si en la forma trobe punts de unió amb la tradició del cinema francès, ara recorde el tractament de la Segona Guerra Mundial que es fa en el cinema italià del segle passat (encara que, com també he assenyalat, el cinema francès s'ocupa del tema). Concretament, em ve al cap un dels màxims exponents de la corrent neorealista que caracteritzà el cinema italià durant la segona gran guerra europea i la postguerra: Vittorio De Sica. La pel·lícula d'aquest director amb la que trobe paral·lelismes és La ciociara (1960). La raó és que existeix un retrat sobre la brutalitat d'una guerra des del punt de vista de la dona i la seua especial indefensió en societats ferotgement masclistes (a pesar de la distància temporal, geogràfica o cultural). En tots dos casos, a més, es mostra la violació com una forma atroç de destrucció de la dignitat femenina durant les guerres. Aquesta exposició dels fets, per suposat, està descrita amb una sensibilitat i un fons provinents de la mateixa tradició filosòfica sobre els drets humans (clar que, és en aquesta perspectiva humanista, on posen l'èmfasi els més crítics amb Incendies, car son aquests temes els que desperten més intensament la ideologia).

La banda sonora: Radiohead

L'última referència europea es troba en la pròpia banda sonora. El grup anglès Radiohead aporta dos temes del seu àlbum Amnesiac (2001): "You and Whose Army" i "Like Spinning Plates". L'elecció és molt encertada, car les textures musicals del disc de Radiohead de temàtica posttraumàtica acompanyen de forma molt suggeridora les imatges, sobre tot pel començament magistral.