14 de maig 2013

Big Jay McNeelly immortalitzat per la càmera de Bob Willoughby (Els orígens del rock and roll)


Aquesta fotografia presa pel fotògraf Bob Willoughby en el Olympic Auditorium de Los Ángeles, l'any 1953 (d'acord amb el peu de foto, encara que he trobat informació que la data el 1951), durant una actuació del saxofonista de R&B, Big Jay McNeelly, és absolutament genial, tant des d'una perspectiva històrica, com purament estètica. Curiosament, els dos van nàixer el mateix any, 1927, en la ciutat de Los Ángeles.

No farà més de dos mesos que em vaig retrobar amb ella en el bloc de Manrique, qui -fascinat amb la fotografia- relata breument el context històric i musical.

La primera vegada que vaig veure aquesta fotografia eren els anys noranta, i ni imaginava que algun dia em connectaria a una xarxa plena d'informació que hauria de retriar. Aleshores, jo era un adolescent boig per la música i la seua història que s'alimentava de les revistes Ruta 66 i Rockdelux -juntament amb fanzines de tot tipus- amb l'objectiu de satisfer aquesta ansia de coneixement. 



Si no recorde mal, aquesta fotografia estava impresa en una editorial -d'aquell moment- de la revista Ruta 66. Quan la vaig mirar, vaig poder sentir immediatament el saxo i l'emoció del públic. Sense escoltar la música, podia escoltar-la gràcies a la intensitat que transmet la fotografia. Al dia següent, vaig fer una fotocòpia i la vaig enganxar a la pared del meu dormitori. Durant els mesos següents, em quedava mirant-la cada dia. En aquella època, sempre tenia algun aparell al meu abast disparant música indiscriminadament -i més, en el santuari que representa l'habitació d'un adolescent-. Però quan mirava la foto, no posava cap música de fons.

Si fos ara, automàticament m'haguera connectat a la xarxa per investigar qui era aquell saxofonista, en quin any es va fer la fotografia, qui la va fer, etc. Però, aleshores, va passar molt de temps fins que vaig poder ubicar la fotografia en el seu moment històric i conèixer els seus protagonistes. No tenia cap mitjà per saber més.

 The Deacon's Hop fou el primer èxit de Big Jay McNeelly, enregistrat l'any 1949

Quasi vint anys després, quan pense en el rock and roll em ve al cap aquesta imatge. Personalment, no puc concebre aquesta música sense actitud -de la que sempre és parla quan es vol fer referència a l'autenticitat de l'artista-. En la fotografia de capçalera aquest tret és total. Fill directe del R&B de finals dels quaranta i principis dels cinquanta, el rock and roll situà la guitarra elèctrica en primer plànol (en detriment del saxo i el piano), però accentuà la importància de l'actitud com un element fonamental de la posada en escena i la interpretació del músic. Arran d'aquesta buscada transcendència, es va generar tota una poderosa iconografia que també forma part de l'evolució de la música durant les dècades següents.

El saxofonista de R&B, Big Jay McNeelly, va nàixer en Los Angeles l'any 1927. Entre les seues influències es citen als saxofonistes Illinois Jacquet i Lester Young. El seu padrí musical va ser Johnny Otis, amb qui va enregistrar en els seus inicis. Durant els cinquanta va viure la seua etapa d'esplendor. És clar que, a mesura que la música va anar evolucionant durant els seixanta, Big Jay va anar perdent protagonisme fins que, a principis dels anys setanta, va decidir abandonar la música i, durant tota aquesta dècada, va treballar de carter. Tanmateix, a principis dels anys vuitanta tornà als escenaris arran del revival R&B.

Big Jay McNeelly era pura dinamita damunt l'escenari (com es desprèn de les fotografies preses per Bob Willoughby). Quan veig aquestes imatges, no puc evitar pensar en el que va representar el R&B, primer, i el rock and roll, immediatament després, per aquella societat dels anys cinquanta als Estats Units. La vitalitat i l'esperit de llibertat que desprenien era brutal.


Bob Willoughby va fotografiar a multitud d'icones de la música i el cinema. En els seus inicis, l'objectiu de la seua càmera es va centrar en els músics de l'escena jazz i R&B. Però, a partir de las segona meitat dels anys cinquanta, va començar a treballar en el món del cinema. Així va ser com fotografià a les grans estreles de Hollywood durant els rodatges. El seu primer treball d'envergadura fou un reportatge sobre Judy Garland per a promocionar la pel·lícula A Star is Born (1954).

En la carrera d'aquest pioner del fotoperiodisme cinematogràfic, per exemple, es poden destacar els reportatges que va fer de Elisabeth Taylor i Richard Burton en la pel·lícula Who's Afraid of Virginia Woolf (1966), o de Mia Farrow i Roman Polanski en el rodatge de Rosemary's Baby (1968).

Abans de retirar-se definitivament a França amb la seua dona, va passar els darrers disset anys en Irlanda -amb tota la família- posant tot el seu talent al servei de la cultura del país, aprenent, fins i tot, el gaèlic. Tota una personalitat que ens ha llegat un món de fantàstiques fotografies d'una època. 


En fi, dues figures pioneres -en els seus respectius camps- nascudes el mateix any, a molts pocs metres de distància en la ciutat de Los Ángeles, que es van trobar un dia cada una fent el que millor sabia. I més de mig segle després, en un xicotet poble del mediterrani, recorde eixe moment sensacional i el compartisc amb qui es puga sentir tan fascinat com jo observant la fotografia de capçalera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada