16 de maig 2012

ENTRADA TEMÀTICA: Soroll (dins la bombolla)/ Soroll (quan inspira cançons)


D'acord amb l'Enciclopèdia Catalana, Soroll [ruido (castellà), noise, row, (anglès)] és un "so o conjunt de sons inharmoniosos de qualsevol mena que no és la veu humana o d'un animal, ni el so d'un instrument músic".

1) SOROLL DINS LA BOMBOLLA:
Cada dia el soroll s'apodera una mica més de les nostres, cada vegada més esgotades, ments. Ja fa pràcticament un llustre que el sistema va esclatar, i ací estem, patint encara dins d'una nova bombolla de fem. La teoria del Big Bang a xicoteta escala. La bombolla de la bombolla. Però, és que abans del "gran esclat" vivíem en un món feliç?. Doncs, jo diria que no. Encara que, a sovint, pareix que tots haguem de creure que així era, com un dogma de fe. La realitat és que només uns pocs s'embutxacaven els bitllets. La resta, el revers, acumulava els deutes. Efectivament, el sistema capitalista per a creure-se'l requereix de moltíssima fe. La fe que, per exemple, tenien els estudiants en una futura integració en "El Sistema" de riquesa infinita, que compensaria tot el seu esforç amb una vida de luxe i realització professional sempre creixent. Arribat el moment: Boom!. La fe que, per exemple, tenien els treballadors en aconseguir una jubilació on veurien garantit el benestar de l'últim tram de la seua vida. Arribat el moment: Boom!. Tot s'ha quedat en res, perquè tot era ficció. Una ficció que creiem real en base a un dogma de fe. Això si, perfectament dissenyat i pintat de colors tant atraients que feien poc més que inútil la resistència. Així, al contrari que a Ulisses, res ens subjectava, res ens guarnia dels cants de sirena. I finalment: Boom!.

Encara que siga amb la més bona intenció del món, no és raonable ni acceptable dir que la gent abans patia molt més que ara. Perquè mai, ni en cap civilització coneguda, ni en tota la història de la humanitat, han existit ni tants coneixements, ni tanta tecnologia, per a crear un món més sostenible i més just, com dels que es disposa avui dia. I eixe patrimoni és el resultat de la conjunció de distintes forces; però, sobretot, de la tasca diària de milers de treballadors que, a canvi de molt poc o de cap part del pastís, s'han aixecat del llit cada matí,  al llarg de la seua vida, i han contribuït decisivament a crear-lo. Negar aquesta contribució seria com reconèixer que una nova forma d'esclavitud està plenament instaurada.

En fi, habitem una bombolla de fem de la que pareix impossible fugir. Un malestar sense cap fissura per on sortir; ple d'un soroll que pareix fet amb la intenció de mantindre a la gent atordida, i massa desorientada per a començar a fer camí per ella mateix, lluny de tanta incertesa interessada, i de la que saben com traure profit els desaprensius. És evident que la vida també és crisis; però, no ens enganyem, el que està passant, més que una crisi, és un saqueig.

2) SOROLL QUAN INSPIRA CANÇONS. Melting Pot:

1.- LOVIN' SPOONFUL - Big Noise From Speonk

2.- SLADE - Cum On Feel The Noize

3.-THE BUZZCOCKS - Noise Annoys

4.- THE DAMNED - Noise, Noise, Noise

5.- STIFF LITTLE FINGERS - White Noise
 (Starts at 02:31)

6.- PUSSY GALORE - White Noise

7.- PUBLIC ENEMY w/ ANTHRAX - Bring The Noise

8.- SUPERCHUNK - My Noise

9.- REFUSED- New Noise

10.- KYLE EASTWOOD - BIG NOISE

11.-SUFJAN STEVENS - COME ON! FEEL THE ILLINOISE





11 de maig 2012

DE 2 EN 2: LEONARD COHEN - Everybody Knows/ ATOM EGOYAN - Exòtica

El primer disc de Leonard Cohen que vaig  escoltar va ser I'm Your Man (1988). Aleshores tindria un setze anys, no existia internet (o al menys, per a mi, l'any 1995 no existia), però va aperèixer la "serie mèdia", i em vaig gastar la poca paga de la que disposava comprant aquell cd (buff!... per a mi, aquella època va ser genial... els cd's van passar a valer la meitat. Recorde anar al Carrefour amb la paga, cada principis de més, a triar un cd entre tants!!!... però això ja és una altra historia... ). Cada cançó d'eixe disc és un món en ella mateixa. Tanmateix, Everybody Knows té un ressò especial; doncs,  forma part de la banda sonora d'una pel·lícula de l'any 1994: Exòtica del director canadenc Atom Egoyan. En aquella època, també vaig tindre la sort de poder veure la magnífica El Liquidador (o les vaig veure en La 2 o en el Canal 33.... internet, al menys per a mi, no existia!)... I la veritat és que, ambdues, em van meravellar.

En fi, l'obra de dos canadencs va confluir a la vegada en la meua vida i, més de quinze anys després, només recordar aquell moment de descobriment em posa els pels de punta. Des d'aleshores, la música de Cohen i el cinema de Egoyan m'han acompanyat sempre.

LA CANÇÓ: Everybody Knows.



En la línia més inspirada de l'autor. Què més es pot dir. Un grapat d'acords que encaixen a la perfecció per a sustentar un melodia excepcionalment atemporal. La lletra, m'agrada tant, que fins i tot m'he atrevit a traduir-la a la meua llengua (no sé com haurà quedat!):

Tot el món sap que els daus estan marcats
Tot el món els llança amb els dits creuats
Tot el món sap que la guerra s'ha acabat
Tot el món sap que els bons van perdre
Tot el món sap que el combat estava amanyat:
Els pobres seguiran sent pobres, i els seran més rics
Així és com va,
Tot el món ho sap

Tot el món sap que el vaixell s'està afonant
Tot el món sap que el capità va mentir
Tot el món té la horrible sensació
de que el seu pare o el seu gos han mort
Tot el món parla amb les seus butxaques
Tot el món vol una caixa de bombons
I una rosa amb la tija llarga
Tot el món ho sap.

Tot el món sap que me vols, 
Tot el món sap que es veritat
Tot el món sap que em vas ser fidel
Lleva o posa un parell de nits
Tot el món sap que vas ser discreta
Però en van ser tants
als que vas haver de veure despullada
I tot el món ho sap

Tot el món ho sap
Tot el món ho sap
Així és com va
Tot el món ho sap

Tot el món sap que és ara o mai
Tot el món sap que eres tu o jo
Tot el món sap que vius per a sempre
Quan has fet un parell de ratlles
tot el món sap que el sistema està podrit
Old Black Joe segueix recollint el cotó
Per a les teues cintes i els teus llaços
Tot el món ho sap

Tot el món sap que s'apropa la Pesta
Tot el món sap que avança depresa
Tot el món sap que l'home i la dona despullats
Solament son un brillant artifici del passat
Tot el món sap que la escena està antiquada
Però hi haurà un comptador en el teu llit
Que revelarà
El que tot el món sap

I tot el món sap que tens problemes
Tot el món sap pel que has passat
Des de la sagnant creu a d'alt del Calvari
Fins la platja de Malibú
Tot el món sap que açò va a explotar
Fes una última ullada al Sagrat Cor
Abans que explote
Tot el món ho sap

Tot el món ho sap
Tot el món ho sap
Així és com va
Tot el món ho sap

LA PEL·LÍCULA: Exotica.

Despullar l'ànima per a empatitzar més enllà de qualsevol moralisme i convencionalisme, entendre... i cicatritzar ferides. Perquè ningú és infal·lible, ningú. Atom Egoyan ens presenta un lloc protagonista: un local d'estreptease anomenat "Exotica" on despullar cos i ànima. El fantàstic treball de Mia Kirshner és una de les imatges més inesborrables de la meua "tardo-adolescència". Sensualment profunda, és la pel·lícula que sempre s'hauria de recomanar a qualsevol que tinga interès en la condició humana.

LA CANÇÓ I LA PEL·LÍCULA:




10 de maig 2012

SMALL FACES - My Mind's Eye

 
Molt poca cosa es pot dir de la primera i magnífica banda de Steve Marriot i Ronnie Lane, The Small Faces, que no es puga trobar en internet. Ícones del moviment mod, i a la vegada, ments en constant evolució musical que tantes bones cançons han parit al llarg de la seua trajectòria musical (Humble Pie, Faces).

Fa cosa d'una setmana, llegint un article sobre l'últim disc de M. Ward, A Wasteland Companion (no recorde a on, cosa que em dol moltíssim perquè és la millor crítica que he pogut llegir fins ara), em va parèixer molt interessant que l'articulista diguera que les cançons de M. Ward despertaven un sentiment de melancolia i, al mateix temps, de felicitat.

Doncs bé, estant totalment d'acord amb aquesta reflexió, vaig pensar amb cançons que al llarg de la meua vida em feren sentir d'eixa forma: feliçment malenconiós. I entre moltes, vaig recordar especialment my mind's eye de The Small Faces. No deixa de ser una sensació personal, però és una cançó pop d'aquelles que, com s'acostuma a dir, és rodona. Sense massa complicacions, la melodia es queda des del primer moment, i mai embafa suficientment per a que deixes de recordar-la i d'estimar-la.

 I’m seeking everyday
Looking at the sky
ever wondering why
I dream my dream’s away
And I’m living for today
In my mind’s eye

Things are clearer than before

Showing me the way
Asking me to stay
I’ll never close the door
To all this things and more
In my mind’s eye

Everybody I know

Saids I’ve changed
Laughing behind their hands
I thing their strange

People running everywhere

Running through my life
I couldn’t give a care
Because I couldn’t see
All that I can see
In my mind’s eye


1 de maig 2012

NINA SIMONE. Sinnerman.

Aquesta "entrada" no serà, ni massa original, ni massa exhaustiva, ni ho pretén. Solament es tracta de compartir, com qui no vol la cosa, una de les veus de la música negra que més van trascendir en la segona meitat del segle passat. Nina Simone és una cantant que cavalca entre el soul i el jazz amb extrema naturalitat; i que, personalment, m'obsessiona des de ben menut, per la seua veu poderosa i les seues emotives interpretacions. La primera cançó que vaig escoltar de Nina Simone va ser "Sinnerman", i des d'aleshores, torna a mi de tant en tant. Potser amb la mateixa repetició que la seua estructura. I eixe "break" a meitat cançó... és fantàstic... i tornem a començar fins a la "coda" final. És genial poder gaudir una cançó com aquesta i interpretada per Nina Simone. I és que "Sinnerman" resulta que és una cançó espiritual tradicional de principis del segle XX; cosa que, al meu parer, encara li dona un major encant. En fi, respecte a la versió de Nina Simone, tiraré mà de la "wikipèdia" per a il·lustrar un poc més la entrada del blog:

«Sinnerman» (escrita como una palabra) es una de las canciones más famosas de Nina Simone y fue grabada en una versión de 10 minutos para su disco Pastel Blues de 1965. Simone aprendió la letra de esta canción durante su infancia cuando era utilizada por su madre -una ministra Metodista- en los «revival meetings» (encuentros de renovación), con la cual pretendía ayudar a las personas para que confesaran sus pecados. En los primeros días de su carrera (a principios de los sesentas, cuando estaba involucrada con la escena Greenwich Village), Simone solía utilizar esta canción de harta duración para terminar sus conciertos en vivo. Existe una versión anterior de esta canción, grabada en vivo en The Village Gate, pero no fue utilizada en el álbum de 1962 de Colpix Nina at the Village Gate. (Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Sinner_Man).