Evocacions del free cinema o traços del meu profundament admirat Mike Leigh em vénen al cap després de veure aquesta pel·lícula, però no. M'agrada el cinema d'eixa Europa que no vol ser-ho, o, ho és a mitges. I, de tant en tant, em trobe amb alguna comèdia, drama o thriller, que sense ser-ho del tot, em cala els ossos i em quede assegut pensant en això que, sense efectes especials, em deixa bocabadat davant la pantalla.
Quan l'actor escocès Peter Mullan escull un paper, i aleshores, ja saps que, com a espectador, és més que probable que et trobes amb una pel·lícula interessant. Clar que, per a mi, Peter és Joe (Mi nombre és Joe, Ken Loach), i això ja és molt, perquè aquesta meravella de Loach és un dels meus referents cinematogràfics immediatament post-adolescents -i eixa etapa vital marca molt-.
Redención (l'original en anglès és Tyrannosaur) és una obra amb escenaris i un clima freds, però amb una intensitat i ebullició soterrades que és impossible que deixen fred a ningú, perquè acaben per brotar des de la profunditat i colpegen la cara i l'ànima de l'espectador que, difícilment, podrà evitar sentir-se còmplice d'una crua realitat retratada sense contemplacions. Els cors calents, i compromesos amb l'entorn social que habiten, no tindran més remei que emocionar-se.
