"Dies de Ràdio" de Carles Pastor: fulles caigudes i abraçades valentes

"Dies de ràdio" està teixit amb paisatges acústics i harmoniosos, sobre els quals s'erigeixen melodies que ens gronsen i ens condueixen a través d'onze cançons que, des de l'experiència personal de l'autor, ens conten una història col·lectiva. El record es presenta com una força conscient que no renuncia a l'esperança, i serveix per a retratar la complexitat de les emocions humanes i els esdeveniments vitals que les forgen.

Des de la primera cançó, "Korrupts", queda clar que es tracta d'un àlbum que fa virtut d'una concepció humil i orgànica de la cançó, en la qual la riquesa està en el conjunt perfectament integrat. Els arranjaments i els cors, més que estar, flueixen a través d'unes cançons que podrien funcionar nues d'ornaments, però adquireixen una força extraordinària quan reben l'embelliment dels diversos instruments (com ara el violí o l'acordió), que arrodoneixen cada tema en el moment adequat.

No pareix difícil advertir les formes "dylanianes" en "Carretera 60"; però cal destacar que Carles Pastor ha aconseguit assolir una veu molt personal que queda definitivament reforçada amb la seua capacitat melòdica. Les reminiscències de la música americana d'aires folk continuen amb "Don't cry", la qual és una mostra més de la connexió del disc amb la cultura compartida per tothom. Per la seua banda, la instrumental "Ireland song" expressa el sentit col·lectiu de la nostra existència; sense el qual tindria poc de sentit, per més que ens intenten convéncer-nos del contrari.

A partir d'ací, l'àlbum agafa un to musical més intimista i més mediterrani, sense perdre ni canviar el rumb que atorga al disc la consistència lírica i instrumental. Així, "Demà", "Dies de ràdio", "M'aclame a tu" i "Germà", des de la primera persona descriuen un passat que, a voltes s'enyora i d'altres fa mal, però sempre amb la lucidesa i la maduresa que transmeten una esperança necessària que cal construir.

La vocació poètica que enriqueix tot l'àlbum queda honestament expressada en el poema recitat "Zona zero": escrit per Vicent Nàcher i acompanyat de música de Friedrich Händel.

"L'últim estiu" no és l'última cançó, però sí que és la darrera composició de l'autor i la culminació conceptual de l'àlbum: "Ens queden les fulles caigudes i mil abraçades valentes; una llavor que va fent-se; arbre de vida i somriures (...)"; aquests preciosos versos són un magnífic exemple de la temàtica sobre la qual, en bona mesura, es fonamenta el disc: el sentiment d'enyorança i la consciència que el temps passa i es converteix en record, però també en experiència i esperança. Pel que fa a la música, és una tornada a les cançons de l'inici, cosa que suggereix una visió circular de la vida en la qual cobra sentit tot allò que ens conta i canta Carles Pastor.

Dies de ràdio no hauria d'acabar-se mai, però el final inevitable és la versió d'un bolero del cantant i compositor argentí Chico Novarro: "Algo contigo", que des de la personalitat musical de Carles Pastor es transforma en un anhel de la bellesa que resumeix a la perfecció aquest cant a la vida que és "Dies de Ràdio". No hi ha resignació quan la dita és bona.

King Mojo Club: quan els Small Faces van trobar el lloc adequat

Els anys seixanta eren bons temps per al rock and roll, el blues i el soul nord-americà a Europa. A les Illes Britàniques havien abraçat la influència i la van reinventar de forma tan brillant que la van convertir en el fenomen de la "british invasion" que va conquerir els Estats Units. En aquell moment, la televisió tenia un paper decisiu en la creació de tendències: la presència dels Beatles en el programa de Ed Sullivan en febrer de 1964 seria fonamental per donar a conéixer aquella meravellosa explosió musical europea.

En aquests temps propicis, Steve Marriott i Ronnie Lane es van ajuntar amb el bateria Kenney Jones i el teclista Jimmy Winston (substituït uns anys després per Ian McLagan) per formar els Small Faces. En el seu repertori inicial s'incloïen versions del primer soul com ara Please, Please, Please de James Brown, You've Really Got a Hold on Me de Smokey Robinson, o Stand by Me de Ben E. King. Aquestes cançons eren idònies perquè Steve Marriot lluïra les seues virtuts vocals. Els Small Faces prompte van incorporar dos temes propis: Come On Children i E too D que van formar part del seu primer àlbum publicat per Decca, i en els quals Marriot evidenciava la forta influència del soul d'Otis Redding i del cantant de blues Bobby Bland.

L'original forma d'interpretar el soul de Marriott no li va passar desapercebuda a una cantant apassionada del R&B, el soul i el jazz: Elkie Brooks, qui va recomanar la banda a Maurice King, un empresari local que tenia un club a Londres, i que va exercir de mànager del grup. Així, Small Faces van començar a tocar per la capital anglesa fins que l'empresari els va aconseguir altres concerts per tot el país. El debut fora de la seua ciutat natal va ser al nord d'Anglaterra i no va ser fàcil: el primer concert en Sheffield va ser prou frustrant perquè van actuar en un club amb una parròquia formada bàsicament per "teddy boys" que van rebutjar l'estètica dels joves músics, i no van sintonitzar amb les versions del Please, Please, Please de James Brown i del Baby, What You Want Me to Do de Jimmy Reed amb les quals van començar el concert; així que, després de tocar tres cançons, van decidir marxar.

 No obstant això, uns carrers més avall hi havia un club freqüentat per joves "mods" que no solament els van rebre amb els braços oberts, sinó que, a més, van embogir amb el concert i es van quedar amb ganes de més. Els Small Faces havien trobat el lloc adequat: el King Mojo Club; on iniciarien la seua breu i contenciosa, a la vegada que enlluernadora i seminal, trajectòria musical.

El King Mojo Club el va obrir el jove empresari Peter Stringfellow, conjuntament amb els seus germans, i va funcionar des de 1964 fins a 1967 amb llicència de cafeteria, cosa que no li permetia servir alcohol. Tanmateix, es va convertir en centre de peregrinació de l'escena northern soul nascuda al nord d'Anglaterra. A més, no solament van fer algunes de les seues primeres actuacions bandes tan transcendents com Pink Floyd, The Who o Small Faces, sinó que també van actuar autèntiques institucions del soul com Wilson Pickett, Stevie Wonder, Ike and Tina Turner, Edwin Star o Don Covay. L'any 1967 el club es va reorientar a la psicodèlia i va canviar de nom: Beautiful King Mojo. Una de les últimes actuacions va ser la del mateix Jimi Hendrix. Poc després, les autoritats van revocar la llicència d'activitat del club a causa de les nombroses queixes i denúncies veïnals pel soroll i per l'ús de drogues en el local.

Els Small Faces van tornar a fer una última actuació en el King Mojo Club un any abans que fos clausurat. Així, l'any 1966, havien pujat a dalt de tot de les llistes d'èxits musicals amb la cançó All or Nothing i van fer un concert triomfant d'agraïment en el club que els havia donat a conéixer més enllà del seu Londres natal.

Primus i Morphine: bons cops de baix en temps de guitarres

A principis dels anys noranta, estava escoltant la ràdio quan un famós locutor de rock va posar un tema del disc Pork Soda que acabava de publicar la banda californiana Primus. No havia passat ni un minut i el va llevar. El comentari sobre la línia de baix amb què començava la cançó va ser demolidorament negatiu. I això em va fer pensar: com podia ser que un estil que havia nascut de la fusió més agosarada, s'haguera convertit en el baluard d'un "think tank" conservador fins a la medul·la.

Les teories poden ser vàries i diverses, inclús es pot negar l'afirmació que conté la qüestió. Sens dubte, amb el desenvolupament de la xarxa, hui dia caldria matisar aquesta perspectiva (això sí, no sé si per a bé o per a mal, perquè el món cada volta és més homogeni culturalment). Tanmateix, per exemple, la tendència del rock com a objecte de museu, en les escasses propostes musicals de la ràdio convencional a l'estat espanyol, té una emissora pròpia anomenada Rock FM. Aquesta emissora pertany, igual que la COPE, a la societat Radio Popular, l'accionista més gran de la qual és la Conferència Episcopal. El rock and roll ha estat assumit pel sistema que li ha tret el seu caràcter transformador, i sovint és reduït pels mateixos devots a una expressió antipàticament formalista. No obstant això, no hi ha dubte que segueix viu i, de tant en tant, trau la seua cara més suggeridora i rebel a passejar.

La finalitat de l'anècdota no és una altra que reivindicar aquelles bandes que van més enllà de la fórmula, la trastoquen, ens sorprenen, ens emocionen, i sumen nous elements a la tradició: la mantenen viva i impedeixen que es convertisca en un mer objecte d'adoració dins d'una vitrina. Dos bons exemples de principis dels noranta són Primus i Morphine, en els quals el baix és el protagonista en una època en què les guitarres dominaven la música popular. En aquell moment, la creativa reinvenció dels clàssics (que no el "revival") posava en primera línea a bandes extraordinàries com Nirvana, Soundgarden, Pearl Jam, Green Day, Bad Religion o Pantera.

Primus es van formar l'any 1984 en la costa oest. Sota la batuta del baixista i cantant Les Claypool (qui va fundar la banda juntament amb el guitarrista Larry "Ler" Lalonde) han editat vuit discos en estudi fins avui dia que encara segueixen actius. L'any 1991 van publicar el seu àlbum amb major repercussió (juntament amb Pork Soda): Sailing the Seas of Cheese, el qual conté tots els elements que caracteritzen la seua obra. Així, la peculiar forma de tocar el baix de Les Claypool es mescla amb el sentit de l'humor de les lletres d'unes cançons crítiques i burlesques; el culte a la síncope, el fraseig vocal i la seua veu nasal conformen la resta del caràcter d'una banda que fa honor a la rauxa musical californiana.

Morphine es van formar l'any 1989 en la costa est. El so de la banda està forjat per l'inquiet baixista (li sobrava amb dues cordes), cantant i compositor Mark Sandman, el bateria Jerome Deupree i el saxofonista Dana Colley (fonamental en la definició del so). Malauradament, la banda es va dissoldre quan Mark Sandman va morir d'un atac al cor mentre actuaven en un festival a Italia. Fins a eixe moment, havien publicat quatre discos en estudi als quals cal sumar el pòstum The Night. Els cinc àlbums són totalment recomanables, però Cure For Pain (1993) és el que major repercussió ha tingut. L'univers de Morphine, on conflueixen el blues i el jazz sobre una sòlida estructura roquera, el proporciona Mark Sandman en gran mesura. Així, a banda del particular so del "power trio", la lírica de les lletres, la temàtica i la calidesa de la seua veu conformen un dels llegats més colpidors dels últims temps.

En fi, senta molt bé recordar aquells anys noranta quan els bons cops de baix de Les Claypool i de Mark Sandman recorrien, de costa a costa, els Estats Units; mentre projectaven, arreu del món, un rock que manté l'essència rebel sense perdre l'arrel i que aconsegueix evitar les fórmules massa previsibles. Un rock que, de tant en tant, diu: "ací estic i estic viu".

Zarpa, els quatre genets valencians de l'Apocalipsi

La banda sueca de hard-rock Graveyard acaba de publicar nou disc, i ja en van quatre des que publicaren el primer l'any 2007. I és que durant els últims anys des del país escandinau han arribat aires "setanters": primers Black Sabbath i altres pioners del hard blues-rock. A banda del grup susdit, també es poden tindre en compte noms com Horisont i Spiders.

Ara bé, els riffs obscurs i poderosos de Tony Iommi tenen una atracció tan poderosa i enigmàtica que mai han deixat d'influenciar a les bandes de rock dur des que van començar a ser creats a finals dels anys seixanta.

De fet, algú va dir una vegada que Soundgarden (una de les bandes més exitoses i estimulants dels anys noranta) era a Black Sabbath, el que Pearl Jam era a Led Zeppelin o Nirvana als Beatles. Per la seua banda, l'escola del stoner rock nascuda a partir de Kyuss mai ha deixat de moure's al voltant de la dimensió sabbathiana. I si donem una ullada a la dècada dels vuitanta, ens trobarem una de les bandes més influents de la història del metal: Saint Vitus, que continuaren desenvolupant el so "setanter" dels Black Sabbath quan aquests es dedicaren a altres afers sonors més acordes amb "l'estètica vuitantera".

I és que els anys vuitanta van domar una part important del heavy rock que es va veure emmordassat per l'encotillament d'aquella dècada. Va ser en l'underground on el metal va començar a experimentar una evolució decisiva en el seu vessant més potent amb bandes com els citats Saint Vitus, Metallica o Slayer, que mantenien viva la flama dels primers Black Sabbath.

A Mislata, la segona meitat dels setanta, va nàixer una banda anomenada Zarpa que, abans de submergir-se en la tendència heavy rock vuitantera, va publicar un ep de cinc cançons que és una gemma de l'escola sabbathiana, i que paga la pena escoltar. El grup recuperà el hard-rock de principis del setanta i el combinava amb el compromís del lloc i del moment. El disc es va publicar l'any 1978 amb una tirada molt curta, i es va gravar tocant tots a la vegada en directe i en una sola toma. Les condicions tècniques de gravació no eren les més òptimes i es nota. En qualsevol cas, el resultat és un so cru i potent que no deixarà inferent a cap seguidor del hard-rock setanter o del stoner rock que va continuar la mateixa senda a partir dels anys noranta.

Calen destacar també les lletres de les cançons perquè, lluny de tractar qüestions del més enllà, són una crítica oberta dels mal humans. Així, la guerra, l'ecologia i la solidaritat són els temes sobre els quals fonamenten un discurs que també mantindrien algunes de les bandes del metal underground de principis dels anys vuitanta.

 

Per tot plegat, el disc original és una autèntica peça de col·leccionista. Tanmateix, l'any 2006 va ser reeditat pel segell català Iberian Rocks!, que va comptar amb la col·laboració del guitarrista i cantant original: Vicente Feijóo; la distribució va a càrrec de Guerssen.

Aquestes són los cançons enllaçades:

1.- LOS 4 JINETES DEL APOCALIPSIS

2.- LACONTAMINACIÓN

3.- LLEGA LA DESTRUCCIÓN

4.- LA GUERRA CRUEL

5.- EL HAMBRE

Jini Dellaccio, la fotògrafa dels Wailers i dels seus fills putatius: The Sonics

Tacoma és la ciutat de Washington on es van formar The Fabulous Wailers (també coneguts com The Wailers a seques), l'any 1958. Sens dubte, una de les bandes pioneres en desenvolupar un so que, a posteriori, es va anomenar garage rock. 

En els seus començaments es dedicaven a fer rock and roll instrumental que combinaven amb alguns temes cantants; tot plegat no es trobava massa lluny del R&B, sobretot perquè mantenien el protagonisme característic del saxo. El 1959 van publicar el seu primer lp que contenia el que seria el seu major èxit: Tall Cool One.

Entre 1962 i 1966 van editar quatre àlbums en el seu propi segell discogràfic, anomenat Etiquette. Així, primer van publicar The Fabulous Wailers At The Castle (1962): anticipa el so de l'orgue que caracteritzaria a les bandes de garatge posteriors. Després vindria un recopilatori de singles publicats entre 1961 i 1963, en el qual s'inclou una versió del Louie Louie que, segurament, els va servir de referència immediata als Kingmen, i, en general, ajudà a definir la personalitat de moltes altres bandes. A continuació publicaren Wailers Wailers Everywhere (1965): el seu primer disco influenciat per les bandes de la british invasion. L'últim disc editat en el seu propi segell va ser Out of Our Tree (1966) que seguia la línea estilística de l'anterior.
  

En fi, si es dóna una ullada a la trajectòria dels Wailers és fàcil reconéixer que van ser una banda avançada al seu temps; ja que, a mesura que digerien totes les novetats musicals del moment, també influïen decisivament sobre altres bandes que els seguien de ben a prop.

Ara bé, el rock també és un moviment que té un component estètic fonamental i, per tant, no es pot desvincular de la imatge i la seua evolució al llarg del segle vint. En una societat com la nord-americana del que es tractava era de vendre discos, i quina millor forma de fer-ho que a través del disseny atractiu de les portades que, en moltes ocasions, estaven protagonitzades per fotografies dels grups. I en eixe sentit, cal parlar d'una altra pionera: Jini Dellaccio; qui va començar a ser fotògrafa de rock arran d'un primer treball per als Wailers.

A principis dels anys seixanta, Jini Dellaccio (s'havia traslladat a Gig Harbor -ciutat veïna de Tacoma- des de California on treballava com a fotògrafa de moda) va rebre l'oferta per fer la fotografia de la portada d'un disc dels Wailers. Aquest encàrrec va suposar un impuls nou i un canvi transcendental i va ser l'inici d'una llarga carrera professional que la convertiria en una de les fotògrafes més importants de la història del rock.

Així doncs, Jini Dellaccio va saber captar l'energia i la personalitat de les bandes que formaren part de l'escena musical del nord de la costa oest dels Estats Units. De fet, les seues fotos promocionals sovint es van convertir en portades de discos.

I en eixe sentit, mereixen una menció especial els dos primers discos d'una altra banda de Tacoma, The Sonics, que van ser editats en el segell dels Wailers; els quals, d'aquesta forma, van impulsar la carrera de la banda més emblemàtica del rock de garatge dels anys seixanta.

Aquests discos són Here are The Sonics (1965) i Boom (1966). Respecte a les fotografies de Jini Dellaccio, val a dir que capten de forma molt suggeridora l'atmosfera i l'actitud del moment, i mostren una estètica molt particular que, des d'aleshores, inspirarà a multitud de formacions posteriors.

En definitiva, les instantànies de Jini Dellaccio encantaven a tothom, tant a les bandes com a les discogràfiques. Així que el seu prestigi va augmentar progressivament. I aquest reconeixement la va dur a fer reportatges dels músics més importants d'aquell moment: Who, Rolling Stones, Beach Boys o Neil Young.

 
Per acabar, val la pena recordar com va fer una de les seues fotografies més conegudes, l'any 1967, a Califòrnia.  Es tracta d'una presa contra-picada que mostra la cara de Neil Young, qui es troba envoltat dels serrells que li pengen de les mànigues de la jaqueta. Jini Dellaccio li va demanar que pujara al sostre del garatge per tenir una millor perspectiva; Neil Young ho va fer i li va preguntar: "ara què?"; al que ella va contestar: "vola com un ocell".

 

Sean Bonniwell: del folk a la "punkadelia" de The Music Machine

A principis dels anys seixanta, Sean Bonniewell era un jove músic californià que formava part de l'escena folk nord-americana (va ser cantant i guitarrista dels Wayfarers), quan va caure rendit davant les noves formes musicals de la british invasion en general i dels Beatles en particular. En eixa època va fer amistat amb Roger McGuinn, qui tocava el baix en el duo folk Jackie and Gail, i van conversar sobre els projectes que tenien al cap. McGuinn li va parlar de Jet Set (la banda que es convertiria en els mítics The Byrds) i de l'estil musical que anava a fer: folk-rock; per la seua banda, Bonniewell no ho tenia tan clar, però sí que sabia que volia trobar un so més cru i més dur. 

Així, el seu objectiu era fer un rock and roll personal més enllà de les fórmules establertes. De fet, un dels motius que el van dur a muntar el grup The Music Machine va ser el conservadorisme de les formes musicals del folk; el qual feia que, en l'era folk dels cinquanta i dels seixanta, tot acabara sonant massa encotillat. Al contrari que les lletres de les cançons: sempre a l'aguiat de les coses que passaven en la societat i fent-se ressò de les injustícies del sistema.

Aquesta actitud contestatària influiria en bandes de rock i moviments juvenils posteriors. Sean Bonniewell sempre la va tindre present i, de fet, en la lletra de la cançó més coneguda de la banda, Talk Talk (que obri el seu primer llarga duració), hi ha un vers que diu: "la meua vida social és un fracàs i el meu nom, realment, és fang", un al·legat contra l'alienació social que podria formar part d'una cançó qualsevol de l'era punk anglesa. No cal dir que és precisament aquesta actitud més crua (en la música i/o en les lletres) de moltes bandes americanes d'aquell moment, la que els dóna una personalitat distinta que permetrà, a posteriori, parlar de garage rock i de garage punk als anys seixanta. No obstant això, també cal tindre present que no és fàcil establir una visió homogènia de totes aquelles bandes; i en els discos de The Music Machine trobem elements diferenciadors que la fan única.

The Music Machine va nàixer a partir del grup de folk-rock The Raggamufins que Sean Bonniewell va formar amb el magistral bateria Ron Edgar i el baixista Keith Olsen. Era l'any 1965 i l'obsessió del seu líder per crear una banda única també es traduí en l'estètica del grup: el negre seria el seu color; així, vestien totalment de negre, els cabells els duien llargs i negres, i tots portaven un únic guant del mateix color. L'any 1966 es van incorporar el guitarrista Mark Landon i el teclista Doug Rhodes, es va definir el so de la banda i canviaren el nom.

The Music Machine edità el seu primer disc en el segell Original Sound: Turn On. Aquest àlbum contenia quatre versions i set temes originals, entre els quals es troba el seu major èxit: Talk Talk. L'any 1967, de nou, es canvià el nom del grup i es personalitzà en la figura del seu líder (únic membre original que seguiria en el projecte de forma permanent); signà amb la discogràfica Warner Bros i un any després publicà el seu segon disc: The Bonniwell Music Machine. En aquest àlbum el garatge i la psicodèlia segueixen predominant, però el so en general és menys cru (sense perdre la força d'uns arranjaments impecables i poderosos).

Finalment, la decepció i la frustració que li produïa la relació amb la indústria discogràfica acabaren per allunyar-lo del negoci musical (després de publicar un disc en solitari, l'any 1969, anomenat Close). D'alguna forma aquesta decisió va fer honor a l'actitud que caracteritzava les seues composicions i que mostrava a un tipus inquiet amb una voluntat ferma de fugir de les convencions. Per tot plegat, sovint se'l reconeix com l'avi del punk.

Quan Bony Moronie "visità" el Club Dingwall de la mà dels Dr. Feelgood

El 8 de juliol de 1974 Dr. Feelgood van enregistrar el medley Bony Moroni/Tequila en el Club Dingwall de Londres, va ser la seua primera gravació i fou escollit per tancar el seu primer disc: Down by the Jetty (gener, 1975).

Bony Moroni "és prima com un fideu" i protagonitza una de les cançons més influents de la història del rock and roll, escrita per Larry Williams i publicada l'any 1957. La lletra evoca el desig sexual del seu creador per una dona mitjançant el recurs a la metàfora d'acord amb la tradició del blues:

"I got a girl named Bony Moronie.

She's as skinny as a stick of macaroni.
Ought to see her rock and roll with her blue jeans on.
She's not very fat, just skin and bone.
But I love her and she loves me.
We're all happy now as we can be.
Making love underneath the apple tree (...)"

Fins i tot, hi ha qui diu que Eddie Cochran s'inspirà en ella per escriure el seu mític Summertime Blues que va sortir a la llum un any més tard (els Who, profunds coneixedors de les arrels afroamericanes, van versionar les dues). En qualsevol cas, Bony Moroni va ser una font d'inspiració important per a altres artistes; i d'aquesta forma, es va convertir en una autèntica icona del rock. Una mostra d'aquest reconeixement és que seria citada en les lletres d'un bon grapat de cançons posteriors (sovint acompanyada d'una altra fita del rock and roll que es va publicar el mateix any: Peggy Sue de Buddy Holly):

- De De Dinah de Frankie Avalon (1958): "(...) Peggy Sue ain't got that love so very true. But, with my Dinah, I sure knew there's nothing for me she wouldn't do (...)".

- Ooh! My Head de Ritchie Valens (àlbum homònim, 1959): "(...) Well, Bonie Moronie, Peggy Sue yeah! They ain't gonna be around no more (...)".

- Land of 1000 Dances de Wilson Pickett (àlbum: The Exciting Wilson Pickett, 1966): "(...) Got to know how to Pony like Bony Moronie (...)".

- Suite for 20 G de James Taylor (àlbum: Sweet Baby James, 1970): "(...) Boney Maroney and Peggy Sue, got the rocking pneumonia, got the boogy-woogy flu, hey, hold my soul, said I'm sure enough fond of my rock 'n roll, good God! (...)".

- My Kingdom de Echo & The Bunnymen (àlbum: Ocean Rain, 1984): "(...) If you know how to dance to Boney Maroney. He's doing the ballet on both of his wrists (...)".

L'altra versió que vertebra el medley és el mític rock and roll instrumental anomenat Tequila: escrit per Danny Flores (també conegut com a Chuck Rio), enregistrat per la seua banda The Champs i publicat l'any 1958. El ritme de la cançó és deutor del mambo i incita al ball instantàniament. A a més, incorpora hàbilment el crit "tequila" tres vegades al llarg de la cançó, cosa que li proporciona, juntament amb el so del saxo de Flores, un segell molt personal.

Des dels seus inicis als anys cinquanta, el rock and roll mai ha deixat de renàixer foren quines foren les tendències del moment. Així, quan la psicodèlia començà a dominar l'escena musical durant la segona meitat dels seixanta, va sortir una banda anomenada Creedence Clearwater Revival que va recuperar les arrels del rock i es va convertir en una de les formacions més importants de tota la dècada.

El mateix passa als anys setanta, quan el rock progressiu pareixia que no tenia fi. Per exemple, a la costa oest dels Estats Units, els Flamin' Groovies ja comencen a gravar rock de soca-rel a finals dels anys seixanta. I a Londres es crea una xarxa de pubs on es recupera en directe l'essència del rock and roll; precisament, en aquest context es va generar l'escena que es coneix com a pub rock, en la qual van prendre un gran protagonisme els Dr. Feelgood.

Pel que fa al Club Dingwall -on Dr. Feelgood farien la seua primera gravació-, cal dir que va formar part d'aquesta xarxa de pubs londinencs a partir de l'any 1973. És més, una de les dues actuacions dels Ramones (la primera vegada que van girar per Anglaterra l'any 1976) va ser en aquest club; l'altra va ser en el Roundhouse (per cert, els caps de cartell eren els revitalitzadors del rock and roll abans mencionats: els Flamin' Groovies). Així que ja tenim un lloc que va ser testimoni directe del naixement del punk anglés i on van confluir els protagonistes d'aquest moviment amb els grups del seu precedent immediat: el pub rock. Ho explica Captain Sensible dels Damned en el llibre Punk Rock: An Oral History (John Robb):

"When the Ramones came over -that was a bit of revelation. Everyone sped up after that Dingwall's gig. Everyone in the audience- you knew most of them (...)".

En fi, més enllà de les tendències, el rock and roll és una expressió cultural amb un llenguatge propi que viu en un renaixement constant, el qual li permet fer valdre un dels seus trets més característics i que el definien originalment: la vitalitat (o no és la rebel·lia una forma de vitalitat?). Per la seua banda, els Dr. Feelgood coneixien la fórmula, però també tenia la seua recepta particular i per això és una banda que no deixa de guanyar importància i adeptes any darrere any.

Iron & Wine: Ghost on Ghost, la celebració de la maduresa

Si algun dia em faig gran, m'agradaria que fóra seguint els mateixos camins cap a la maduresa que Sam Beam va començar a recórrer a principis del segle vint-i-u. Iron and Wine, el seu alter ego musical, és pura fantasia. I si sóc capaç de treure tots els prejudicis al voltant de la joiosa paraula, no trobe millor manera de definir cada disc, cada cançó i cada vers d'aquesta benedicció musical.

Després de Sheperd's Dog (2007), Iron and Wine començà a sembrar els seus camps de folk amb noves llavors de jazz i pop. Aleshores, va mostrar que la seua obra té una exagerada vocació fertilitzadora. No cal fer ús del guaret, car té la tècnica per evitar les males collites sense parar de cultivar els camps. En l'era del mimetisme, aquest artista és capaç de fer, com si no passarà res, un viratge -que en la majoria dels casos resultaria suïcida- cap a una nova dimensió musical, que no deixa de ser resultat d'una profunda sensibilitat envers els més de cent anys de tradició de música afroamericana.

Si Kiss Each Other Clean (2011) va suposar un poal d'aigua fresca en un calorós i interminable estiu folk, Ghost on Ghost és la celebració, l'alegria, la serenitat, la redempció... És tantes coses que és essencialment suggeridor. En tot cas, no deixe de pensar en el folk. I a la vegada, pense en el blues, en el jazz, en el gospel, en el soul i en el pop. Aleshores, em vénen al cap Terry Callier i Bill Withers. Però, de sobte, pense en Chet Baker i Bill Evans; i un Van Morrison en pau també transite per eixe lloc màgic. I totes eixes ànimes són les que posen música als meus moments de major gratitud, reflexió i pau amb mi mateix. 

No sabria triar una cançó en particular. I a pesar d'això, si he de donar forma a la divagació precedent, no em queda més remei que reproduir eixe "gospel-jazz" -marca Iron and Wine- que és Lover's Revolution:

I came to you, and you to me.
And we were tapping on the window at the children when the piggy bank broke.

And pitching quite a fit,
About how the makers of the medicine will always say you’re looking sick.

I came to you, and you to me.
And we would whimper to the women washing milk off of their formal white clothes.
But the funny thing,
Was how when god was in his people we were dreaming about who else to be.
And all the fingers that we damaged when all we wanted was the diamond ring.

I came to you, and you to me.
And we were barking at the drug dogs blood dried black on their hands,
And never realized.
You never tussle with a giant til you can hit him right between the eyes.
And that no matter how we chewed it we’d be choking on a comprise.
Cause all the jaws, all the claws, getting restless by the riverside.
And it wasn’t muscle in the shadow that was shoving us into the light.

I came to you, and you to me.
And we were snatching at a war baby’s bottle just to trade it for change.
But now it’s come to pass.
That every eye beneath the mountain saw the smoke but no one heard the blast.
And no one knew the arm was broken although everybody signed the cast.
And until the government was good, she said “Man, I thought you’d never ask”.
That when love wore out her welcome they just booked her for a bag of grass.
That while she cried on the cross we were sucking on the laughing gas.
And when the head had left the body, not a flag was hanging half-mast.

I came to you, and you to me.
And then we lost our old lovers’ revolution but it started again.
Now we’re one.

One of the parade wake widows walking home into the setting sun.
One of the soldiers lost in the dreams that never lose the gun.
One of the wise men wandering the podium without a tongue.
One of the trophies tarnished by the mess we made of being young.
One of the prayers one of the promises swallowed without chewing gum.
One of the deaf ears dumber all the time for all the years of drums.
One of the wide-eyed soap boxes buried under Washington.
One of the beat cops combing every sidewalk crack for love.
One of the crowded stars uncounted when the map was done.
One of the withered in the garden left to wonder when the rain will come.

Publicat originalment en el pesdelplom_1, el 7 de maig de 2013.

Looking at You. Una visió personal del binomi Los Eskizos i MC5

Qui recorda a Los Eskizos? Una de les bandes galleges més emblemàtiques de la història del rock. En primer lloc, perquè la seua música fou un autèntic i vertader estímul a principis dels noranta. I personalment, perquè a través d'ells vaig descobrir una de les bandes de capçalera de la meua adolescència: MC5.

La bona nova és que enguany s'ha publicat una biografia del grup escrita per Javier Becerra, Los Eskizos. Electricidad a contracorriente, que suposa un document magnífic, no sols per conèixer la vida i miracles de la banda, sinó també perquè proporciona una visió particular de la música i el seu entorn.

Los Eskizos, després d'una primera època més netament mod a finals dels vuitanta, van prendre una direcció més rock and roll -nu i cru- a principis dels noranta. En aquesta segona època van arribar a publicar dos epés: Los Eskizos (Subterfuge, 1991) i Turn Off the Light (De Plástico Guay, 1992). Va ser precisament aquest últim el que va caure a les meues mans. El disc contenia una fantàstica versió de Looking At You dels MC5, una cançó senzilla que es clava directa al cor per no marxar mai més.

El segell discogràfic Mushroom Pillow va editar un recopilatori de la banda al 2010: Eskizos 1989-1993, que conté els dos epés més els temes que van publicar en diferents recopilatoris de l'època.

Mai vaig poder veure'ls en directe. Però qui ho va fer, diu que van ser una banda brillant de pur high energy rock and roll -rememorant el millor del vell so de Detroit-.

Looking at You forma part del segon disc de MC5, Back in the USA (Atlantic,1970), el primer que van gravar en un estudi (l'aclamat Kick Out the Jams va ser enregistrat en directe, durant el mes d'octubre de 1968, en el Gran Ballroom de Detroit). Cal dir que Back in the USA és un disc fet amb cançons sensacionals, directes i rodones. Tanmateix, la repercussió comercial fou bastant menor que la del seu citat primer disc. Ara bé, la repercussió comercial va ser bastant menor que la del primer. Pot ser fora per la producció nítida de John Landau que contrasta amb la cruesa de l'anterior. En qualsevol cas,  no es perd gens de l'energia i la immediatesa aconseguida amb el Kick Out the Jams. En definitiva, és un àlbum excel·lent que cavalca entre riffs poderosos i melodies genials amb un toc de formidable soul. Menys de mitja hora de pur ritme que passa volant. Així és Back in the USA, breu, intens i un autèntic plaer per a les orelles.

Com passa amb l'altra banda imprescindible de Detroit, The Stooges, i els seus tres discos -The Stooges, Funhouse i Raw Power-, els tres àlbums oficials de MC5 -Kick Out the Jams, Back in the Usa i High Time- segueixen unes pautes estilístiques comunes, són igual de sublims i originals, però cada un sona diferent. Això sí, les dues trilogies són essencials per entendre l'evolució posterior del rock and roll. En aquest sentit, és evident que el hard-rock i les seues derivades li deuen moltíssim al high energy de Detroit encarnat en aquestes dues bandes, i el punk-rock quasi tot.

MC5 -com feien els Flamin' Groovies- es fixaven en els pioners del rock and roll i els homenatjaven de tant en tant. Back in the USA conté un parell de versions de dues de les cançons més emblemàtiques i seminals dels anys cinquanta: Tutti Frutti de Little Richard obre el disc, i Back in the USA de Chuck Berry el tanca i li posa nom.

Entre les cançons originals, trobem autèntiques explosions de rock and roll plenes d'energia juvenil: Tonight, Teenage Lust, Looking at You, High School, Call me Animal i Shakin' Street. El disc també conté l'enorme balada proto-soul Let me Try. Finalment, el seu vessant més polític està magistralment representat per American Ruse i The Human Being Lawnmower, en les quals reflecteixen el seu rebuig a un sistema adoctrinant, injust i manipulador.

En conclusió, si MC5 van remoure els fonaments del rock and roll recuperant l'energia dels clàssics dels anys cinquanta, Los Eskizos van fer una cosa semblant vint anys després: van generar un so diferent en un moment en el qual les arrels del rock de la ciutat del motor encara eren molt poc conegudes per aquestes terres, al marge de qualsevol "pose" i amb estil propi.  I d'això ja fa més de vint anys.

Cosa de dos (quan la música també és la imatge)

Fa un bon grapat d'anys vaig conèixer dues bandes molt diferents entre elles, però l'impacte que em van produir va ser molt similar. Una, Silver Apples, va començar a publicar els seues discos a finals dels seixanta. Aleshores, funcionava el single, els grups buscaven un so personal i escriure la cançó de rock perfecte. Tanmateix, Silver Apples miraven més enllà i remenaven les normes escrites per renovar l'esperit de l'època. En els anys seixanta i setanta (fins i tot, en els anys vuitanta), l'evolució musical -d'alguna forma i en determinades escenes- anava també unida a l'evolució de la tecnologia.

En el segle XXI trobem multitud de bandes que tracten de recuperar l'essència i el concepte de "la cançó" establerta en els seixanta. Com si fos una espècie de renaixement roquer. L'època de transició pareix que són els noranta. Per exemple, conviu l'esperit de la revisió dels clàssics que podia representar el grunge i el de la investigació electrònica a través de multitud de subestils com podia representar el trip hop o el drum and bass. Clar que en els vuitanta ja es van mostrar aquests dos vessants: el revisionisme del Paisley Underground o el House, per exemple. Això sí, la creativitat estava per damunt -en un gran nombre de bandes- de la simple imitació o exercici d'estil. És més crec que els exercicis d'estil estan corrent com la pólvora en aquestes primeres dècades del segle XXI.

L'altra, The Black Keys, mira als clàssics dels seixanta i setanta. No amaguen res, però sí que són capaços de tenyir amb la seua personalitat la tradició que tant estimen i segueixen.

Dit això, vaig observar que les dues bandes són duets. A banda de què la seua forma d'interpretar i canalitzar la seua creativitat siga -en el fons distinta-, comparteixen el concepte formal del duet que també es veu reflectit en les portades dels seus discos. I com estic convençut que el rock, a banda de la música, també comporta una posada en escena i un component estètic, he buscat portades de duets que mostren estèticament aquesta tesi -d'anar per casa- de la inquietud musical dels creadors, ja siga agafant-se de la mà de l'evolució tecnològica, o de la revisió creativa i talentosa dels clàssics.

SEGLE XX

SILVER APPLES st 1968

 SILVER APPLES Contact 1969

KRAFTWERK Ralf and Florian 1973

SUICIDE st 1980

SEGLE XXI

THE WHITE STRIPES De Stijil 2000

THE KILLS - keep on your mean side 2003

DEATH FROM ABOVE 1979 You're a Woman, I'm a Machine 2004

HEAVY TRASH Going Way Out with 2007

THE BLACK KEYS - Attack & Release 2008

MIDDLE CLASS RUT No Name No Color 2010

LEFT LANE CRUISER Junkyard Speed Ball 2011

JAPANDROIDS Celebration Rock 2012

DEAP VALLY Sistrionix 2013

World Boogie is Coming. La Bona Nova de North Mississippi Allstars

El cinema de gènere té unes regles bàsiques que permeten identificar-lo. Crec que amb la "música de gènere" passa el mateix. Dit això, si considerem que North Mississippi Allstars ha estat una banda de gènere, també podem dir que sempre ha repost adequadament a les expectatives dels seus potencials seguidors.

Tanmateix, el disc editat recentment per la banda està dividint profundament a la parròquia. Jo -que sóc molt de posicionar-me- vull emetre un crit valent a favor de World Boogie is Coming. I això que he de reconéixer que només l'he escoltat mitja dotzena de vegades. Però són suficients per veure que en el fons tot es redueix a una qüestió purament formal. Vull suposar que el debat no respon a l'obsoleta dicotomia de clàssics i moderns, perquè no té cap trellat quan és la producció, o l'actitud en el millor dels casos, el que acaba per determinar la singularitat d'una obra en l'ampli i homogeni espectre de la música popular actual.

Així que estic convençut que el nou disc de North Mississippi Allstars respon a la necessitat de la banda de seguir gaudint del que fan i en conseqüència transmetre-ho als seus seguidors. I jo em pregunte: quina millor forma de divertir-se amb  la música que apropar-se -en certa mesura- als sons funk soul i derivats. I si aquest fet no és nou (Jon Spencer i Beck ja ho han fet molt encertadament), l'apropament del rock al funk i el soul és un camí (potser, un dels pocs) que encara ens portarà moltes agradables sorpreses. A més, l'esperit original de la banda no decau mai, i les explícites reminiscències a John Lee Hooker i Muddy Waters -amb subtils aires psicodèlics en moments puntuals- em pareixen formidables (encara que aquest siga un dels trets que més qüestiona la "parròquia" d'aquest nou disc). En fi, no sóc capaç de fer una dissecció del disc ara mateix, ja que es mereix més escoltes per la meua part. Escoltes que estic segur que seguiré gaudint com ho estic fent els darrers dos dies.

Dr. Feelgood. Devoció per la música, el pub, la cervesa i la llet!

Recorde que ja fa molts anys -segurament encara no tindria ni catorze anys- vaig veure en la discoteca del meu xicotet poble -que aleshores no tindria ni mil habitants- un single que em va cridar moltíssim l'atenció. El grup era Dr. Feelgood i el single era Milk and Alcohol. Alcohol i llet? Vaja combinació! Em vaig dir a mi mateix en la ignorància preadolescent del moment. L'endemà ja l'havia copiat en una cinta de cassette i em trobava totalment enganxat al ritme del rock and roll d'aquesta cançó. En aquell moment no tenia ni idea de tot el que podia arribar a representar aquell menut disc de vinil.

La Banda Sonora de la Meua Vida. I Am the Walrus (Un grapat de cançons del 1967)

D'una forma o una altra, els Beatles sempre han estat presents en les nostres vides. Potser, aquesta frase és només una obvietat. Però a mi, personalment, em transporta als primers records musicals, o millor, a la presa de consciència de la música com una de les expressions culturals més potents de la meua època. De fet, el meu primer contacte amb les cançons d'aquesta banda va ser a través de la versió de "With a Little Help from My Friends" que feia Joe Cocker, inclosa com a tema principal de la sèrie Aquellos maravillosos años de finals dels vuitanta. Els cors soul d'aquesta versió em posaven els pèls de punta quan encara feia poc que jo havia complit una dècada d'existència. La veritat és que estava enganxat a la sèrie i, segurament, la música que sonava tenia molt a veure.

Los últimos días i Efectos secundarios: No, no i no!

"(...) No, No, No (...)" cantava Amy Winehouse en la seua més que famosa, coneguda i reconeguda cançó "Rehab" (per cert, al·lucina amb el video aquest de youtube perquè té més de cinquanta milions de visites: popularitat i qualitat poden estar unides). "(...) No, No, No (...)": així hauré de negar les dues últimes pel·lícules de gènere que he vist darrerament: Los últimos días i Efectos secundarios. No m'han convençut. Molt al meu pesar, és clar. M'agrada molt el cinema de gènere perquè necessita la mà d'un gran artesà i, a més, la gràcia creativa per a no caure en els "tòpics típics" de les obres que responen a unes fórmules ja conegudes. De fet, en l'àmbit musical cada vegada més trobem "revivals". Alguns tenen  aquesta gràcia creativa i d'altres no. Amy Winehouse, per exemple, la tenia. En el cinema de gènere passa exactament igual.

Dies de ràdio. El Sótano de Radio 3

Arran d'escoltar l'últim podcast del programa El Sótano de Radio 3 dedicat al garatge i la psicodèlia, m'he preguntat quin va ser l'origen d'un dels programes més interessants i necessaris pels amants del rock and roll que s'emeten actualment. Ja fa un bon grapat d'anys que seguisc a Diego Rodríguez de Juan, però el que no sabia és que abans de fitxar per Ràdio 3 l'any 2008, el programa ja funcionava en Onda Latina des de 2005. Així s'anuncià el canvi d'emissora en el fòrum de ipunkrock l'agost d'aquell any. Mig any abans de comentar el salt a la ràdio pública -en gener-, la mateixa web publicà una entrevista al director del programa en la que responia d'aquesta forma a la pregunta "¿Querías que la gente se acercara a otros sonidos que no pueden ser escuchados de forma mayoritaria?" (crec que és una bona mostra de l'esperit de El Sótano):

"Más que qué la gente se acerque a esta música quería y quiero aproximársela yo. Le debo mucho a mucha gente de radios, fanzines, revistas y barras de bar que me han aleccionado y continúan enseñándome a diario, descubriéndome nuevas canciones y grupos día sí y día también. Hay demasiada música de calidad con poco espacio para moverse por su falta de comercialidad o encontrarse fuera de las modas actuales, y El Sótano es solo un minúsculo hueco más. De todas formas sigo pensando que esta música minoritaria podría dejar de serlo con el apoyo mediático suficiente. El problema es que no encuentra vías para llegar a los oídos de los que no la buscan, pero eso no implica que no les guste cuando la oyen. Es algo que tengo demostrado".

Personalment, m'encanta la formula de Diego R.J. Amb el seu to contingut i serè ens apropa als sons més excitants del rock and roll clàssic, en totes les seues facetes, i a totes les mutacions que ha experimentat posteriorment fins a l'actualitat. Com diu el facebook del programa: " El Sótano es un programa radiofónico de rock'n'roll, aquí abajo nos gusta el garage, surf, frat, soul, R&B, beat, power pop, rockabilly, swing, punk rock y todos los sonidos energéticos que se agitan bajo la superficie". En fi, un programa molt recomanable per la qualitat de les seleccions musicals que sempre responen a un fil conductor sense alts i baixos, i magistralment conduït per aquest gran coneixedor i difusor del rock and roll que és Diego Rodríguez de Juan.

Per acabar, només em queda convidar a tot el món a què visite El Sótano (si és que encara no és un assidu) i gaudisca de les extraordinàries cançons de rock com, per exemple, aquestes quatre que acabe d'escoltar ara mateix en l'últim podcast del programa penjat en la web de Radio 3.